28.09.2023 - 21:40
A vista aèria, eren com formigues verdes que ocupaven tot Palma, sense oblidar tampoc els carrers de Menorca, Eivissa i Formentera. El 29 de setembre de 2013, avui fa deu anys, més de cent mil persones protestaven contra un govern que començava a ensumar el fracàs –mai reconegut– de la seva gestió. Cent mil persones que havien fet feina, precisament, de formiga per arribar a aquest punt àlgid i històric a les Illes, tot sabent que la lluita no acabaria aquí. Mai no s’havia reunit tanta gent per reivindicar res. En aquest cas, el lema era una educació pública de qualitat i, darrere, hi havia el rebuig a les polítiques de José Ramón Bauzá, basades en les retallades, la manca de diàleg i, en gran manera, els atacs contra el català.
“A l’Obra Cultural Balear (OCB) vàrem ser els primers a rebre totes les escomeses del govern Bauzá. La cosa havia començat abans d’aquesta gran manifestació, que ha quedat com a símbol.” Són paraules de qui fou president de l’Obra, Jaume Mateu, durant aquell mandat. De fet, recorda una gran protesta en favor del català que va reunir 50.000 persones –una xifra també força impensable de reunir en un lloc com les Illes– i les més de 12.000 al·legacions que van rebre quan el Partit Popular va decidir de modificar la llei de funció pública per eliminar el requisit del català per accedir a l’administració. “Però el que va passar amb l’Assemblea de Docents, la Plataforma Crida, i el que va venir després… Tot això va ser una explosió que ens va descol·locar a tots. Va ser extraordinari”, diu Mateu. De fet, els protagonistes consultats coincideixen en això: la manifestació va ser l’èxtasi, però la feina per a arribar-hi va ser llarga i intensa.
“Va ser una lluita constant de tots els fronts”, apunta Maria Antònia Font, en aquell moment secretària de normalització lingüística de l’STEI i presidenta de la Junta de Personal Docent de les Illes. La lluita es va desenvolupar amb dos segments clau, els sindicats i el moviment de base dels docents. Per Font, la feina feta es podia dividir en tres eixos: l’institucional, el de mobilització social i el de la via judicial, imprescindible també en aquell context per a aconseguir la suspensió cautelar del TIL i, després, la seva derogació completa. “Ho férem entre tots. Exercint en aquell moment la nostra responsabilitat en defensa de la llengua i l’educació”, diu.
Cronologia d’una mobilització històrica
Sense la feina de base que van empènyer els docents, res no hauria estat igual. D’ençà del 2012 ja havia començat la feina de la Plataforma Crida, de les famílies, i de la comunitat educativa, i va ser a final de curs del 2013 quan els sindicats ja havien convocat alguna vaga intermitent. Però dins els claustres, de manera espontània, es va començar a veure que allò no era suficient. Allà va començar a néixer la idea d’una vaga indefinida, segons que explica Jaume Sastre, membre de l’Assemblea de Docents i, posteriorment, icona de les protestes quan va començar una vaga de fam el 2014.
En un primer moment, els sindicats no estaven a favor d’una vaga indefinida. Per tant, per convocar-la, s’havien d’explorar algunes vies. “Teníem dues opcions: anar-nos-en a casa derrotats o explorar una nova possibilitat”, diu Sastre. I aquesta única possibilitat era que els docents aconseguissin de convocar una assemblea general per a votar si es feia la vaga indefinida, el preludi d’aquella manifestació. El problema era que l’assemblea l’havia de reclamar el 50% del cos docent, unes 6.000 persones. Per això, el juny del 2013 va començar una recollida de signatures que va culminar amb una gran assemblea a final d’estiu a Porreres i la convocatòria de la vaga. Més tard, els sindicats s’hi van afegir.
“Quan començà el curs i la vaga indefinida, el poble va veure que els docents ens posàvem al capdavant de la lluita contra Bauzá; hi va haver una resposta brutal de les famílies”, recorda Sastre. Abans, cal recordar que el govern insistia en la seva estratègia de no voler pau amb la comunitat educativa: tres directors de centre de Maó van ser expedientats per haver-se negat a aplicar el TIL, la proposta de trilingüisme per a arraconar el català de les aules. “Afegia llenya al foc. Va cometre un error rere un altre. Bauzá va ser l’èxit de la mobilització. No hem de tenir por del PP o de Vox, perquè ens excita i ens provoca”, diu el docent, ja jubilat.
La vaga indefinida va durar tres setmanes. S’havia obert una caixa de resistència, perquè els docents hi perdien doblers. No tothom podia involucrar-s’hi de la mateixa manera. Les famílies també sofrien les retallades del govern. Aleshores, es va decidir de fer una aturada tàctica i tornar a les aules, tot i mantenir la lluita i les vagues puntuals, diu Sastre, que també opina que en aquell moment veien que només es podia derrotar Bauzá a les eleccions.
Els ciutadans, farts
Durant aquelles tres setmanes de vaga, va tenir lloc la riuada verda, de la qual avui es commemoren els deu anys. Maria Antònia, docent d’un centre de primària de l’interior de Mallorca, recorda que aquells dies hi havia molta tensió. Ella va participar cada dia en la vaga, com prop del 90% dels docents que la varen secundar. “Es veia gent amb molta il·lusió, es van crear assemblees, tenien molt clar què es volia. T’adonaves que la gent n’estava farta.” Ella, com tants més, tampoc no dubta a qualificar aquella manifestació de “bestial”. “Jo creia que hi aniria gent, però el que em vaig trobar, realment, no ho havia pensat en la vida. Gent de totes les professions, aquella mar verda pels carrers posava els pèls de punta. Va ser un dia memorable”, confessa.
Cristina Conti, presidenta de la Federació d’Associacions de Famílies d’Alumnes (FAPA) de Mallorca, ho recorda de la mateixa manera. Explica que ja s’havien fet tancades per l’educació, uns espais de trobada per al debat i la posada en comú de la situació que vivien docents i famílies. Considera que això va ser clau, perquè quan es va demanar a les famílies de fer costat el professorat, n’estaven prou informades i van donar suport a la vaga. “El dia de la manifestació va ser com un anunci publicitari: tothom de verd pels carrers. Va ser un èxit. Hi havia molts motius per a sortir al carrer”, recorda Conti, i insisteix: “La manifestació del 29-S no va ser un bolet, va ser fruit de molta feina. Hi havia tantes ofenses, que ho teníem clar.” De fet, cada vegada que Bauzá havia deixat elegir la primera llengua de l’ensenyament, la gran majoria de famílies havia seleccionat el català.
Iñaki Aicart, una de les cares més visibles del moviment de l’Assemblea de Docents, hi coincideix: “El govern, en comptes de negociar i intentar de revertir-ho tot, continuava la seva actitud descarada. A l’Assemblea de Docents vam optar per la vaga indefinida: s’havien gastat molts cartutxos i ens quedava aquest.” Per ell, l’èxit de la vaga va fer que la societat veiés que havia de donar suport a aquell compromís, el resultat del qual va ser una manifestació única i multitudinària. “En tenc un record molt positiu. Hi va haver molta implicació. Va ser sacrificat, però era una aposta forta en la qual crèiem. Era una motivació.”
De l’aprovat general a la vaga de fam
Amb la vaga indefinida encara convocada –es va desconvocar oficialment el febrer del 2016– i el retorn a les aules del professorat, Bauzá no cedia ni un centímetre. De fet, el darrer dia abans de les vacances de Nadal, va expedientar un altre director, el de l’IES Marratxí. Sastre, membre del comitè de vaga de l’Assemblea, explica que Jaume March, el director, va dir que no calia tornar a fer una aturada. Els sindicats tampoc no ho veien clar. Així i tot, la resposta de l’Assemblea de Docents va ser contundent: “Teníem una promesa, si hi havia un expedient, aniríem a la vaga. Si no ho haguéssim fet així, ens haurien caigut expedients per tot.”
I, si bé va haver-hi una altra jornada de vaga, ja s’havia exposat que a final de curs calia fer un moviment potent. La primera idea va ser la de fer un aprovat general, però es necessitava el 75% de suports de l’Assemblea, i no s’hi va arribar. Segons Sastre, perquè els sindicats pressionaven i no ho veien clar. Ell, abans que se sotmetés a votació, ja ho tenia clar: faria una vaga de fam. “No l’hauria feta si el curs hagués acabat amb un aprovat general.” La seva lluita va durar quaranta-un dies. Els objectius eren que Bauzá volgués negociar –cosa realment impensable– i que es fes un vot de càstig a les eleccions europees al PP. De fet, va perdre uns 40.000 vots. Era un primer cop que es va consumar el 24 de maig de 2015, quan va perdre uns 75.000 vots, i va deixar pas al pacte de progrés.
El govern de Prohens, un ‘déjà-vu’
Després de vuit anys de pacte de progrés, en què s’havia tornat a la pau educativa, derogat el TIL i la llei de símbols, els temps tornen a canviar. Moltes veus asseguren que el nou govern de Margalida Prohens, de bracet amb l’extrema dreta de Vox, és tornar a l’època Bauzá. “És un déjà-vu. Ja hi hem passat, per aquí. El govern de PP i Vox ens durà un retrocés important en molts àmbits”, diu Maria Antònia Font.
I Jaume Mateu també ho pensa: “Això no és un govern. És un grup de gent en contra dels catalanoparlants. Bauzá representava allò que ara representa Vox. Les escomeses seran molt pitjors.” L’ex-president de l’OCB afegeix: “Hem arribat a un punt tan demoníac que volen fer creure que és el castellà la llengua perseguida. Aquesta bogeria, lamentablement, va fent forat.”
Aicart i Conti són més prudents. El primer diu: “És interessant esperar a veure què passa amb el pressupost. Ha augmentat els darrers vuit anys, però continua per sota de la mitjana. I en la qüestió de la llengua, a vegades anuncien mesures impossibles de dur a terme, com la lliure elecció.” Conti indica: “Ara són coses noves, tot just ha començat, però començarà una altra vegada la feina de detectar quins perjudicis pot dur la manera de fer política del govern de Prohens.”
Ara com ara, és evident que ja s’ha aprovat l’eliminació del requisit del català a la sanitat i s’obrirà una oficina per la “llibertat” lingüística que pretén defensar el castellà en compte del català. També s’ha promès la lliure elecció de la llengua als centres. “Comencen fent farina blana amb aquestes mesures, però se’n prepara una de grossa”, assegura Mateu.
Cap a una nova mobilització?
I per plantar cara a tot això que pugui venir, Mateu creu que ha de tornar la “remor” als carrers. “De la mateixa manera que la cuina demoníaca dels feixistes va cuinant, també hauríem de sentir remor de cuina per a acarar tot allò que vindrà. Ens hi hem de posar; si no, l’escola pública prendrà molt mal.” Tot i això, pensa que potser la mobilització no és tan potent com ara fa deu anys.
Però Aicart diu que és possible despertar la gent. Ja es va despertar fa una dècada, quan l’educació anava sempre a banda. “Quan volíem fer una vaga indefinida, ens deien que no era possible. I es va acabar fent”, recorda. Les cent mil persones als carrers de les Illes contra Bauzá també eren una utopia.
Sastre diu: “Hi ha més de 150.000 euros guardats a la caixa de resistència per si mai tornava un altre Bauzá…” I Font també és contundent: “S’ha d’articular la xarxa que doni respostes col·lectives als atacs a la llengua i a l’educació. S’ha de treballar amb unitat d’acció. Els catalans sempre ens hem defensat de manera clara quan hem estat atacats i hem sabut reaccionar. A ells els mou l’instint de repressió, la voluntat d’aniquilar-nos. A nosaltres, el de gaudir d’una vida lliure i plena i la voluntat de fer una societat oberta, solidària, respectuosa i integradora. Fora por, idò, i endavant!”
