Trump s’aparta del precipici on ell mateix havia portat el món

Noranta minuts. Solament noranta minuts abans d’expirar l’ultimàtum que havia de posar fi a la civilització persa, Donald Trump ha pres la decisió d’apartar-se del precipici on ell mateix havia posat el món. Al matí, en un text duríssim que ha originat la reprovació generalitzada dels mandataris mundials, Trump havia amenaçat d’atacar centrals elèctriques, ponts, ports i plantes de dessalació de l’Iran, cosa que duia la guerra així a un nivell gairebé impossible d’imaginar. A les 18.30, hora de Washington –0.30 hora catalana–, va fer marxa enrere.

Com tants gests de Trump, el mecanisme de l’escapada va ser alhora teatral i calculat. El primer ministre paquistanès Shehbaz Sharif havia demanat públicament a Trump que prorrogués el termini de l’ultimàtum dues setmanes, per permetre que la diplomàcia seguís el seu curs, i Trump va acceptar de suspendre els atacs a condició que l’Iran obrís completament i de manera immediata l’estret d’Ormuz. El paper del Paquistan com a mitjancer ha estat crucial en tot aquest procés, i Islamabad ha aconseguit allò que semblava impossible poques hores abans: donar una eixida airosa als dos bàndols i permetre que tant l’Iran com els Estats Units poguessen fer un pas enrere mentre mantenen el cap alt.

Però convé no deixar-se enganyar per la narrativa que Trump ha construït per a justificar-se. La realitat és que el president dels Estats Units no tenia una posició favorable i havia de fugir d’una situació que ell mateix havia creat i que amenaçava de destruir l’economia mundial i la seua presidència, totes dues coses alhora. Un atac en massa a la infrastructura civil iraniana –com el que Trump havia anunciat per a avui a les dues de la matinada– hauria desencadenat una resposta a tota la regió, amb atacs iranians a les plantes de dessalació i les infrastructures petrolieres dels estats del golf Pèrsic, cosa que hauria menat a una crisi energètica sense precedents i amb repercussions immediates a tot el planeta.

Això que ha passat aquesta nit, doncs, és essencialment que Trump s’ha apartat del precipici on ell mateix havia dut el món. Però la pregunta, ara, és si aquesta suspensió es pot convertir en alguna cosa més o si és un parèntesi i prou.

Totes dues parts negocien un acord en dues fases: primer, un alto-el-foc de quinze dies que serviria de marc per a unes negociacions que començaran divendres a Islamabad i, eventualment, un acord definitiu per a acabar el conflicte. Però les posicions de partida dels uns i dels altres fan veure extraordinàriament difícil d’arribar a un acord real i efectiu, practicable, en només dues setmanes.

El pla iranià de deu punts inclou la fi de tots els conflictes a la regió, un protocol per a la lliure circulació per l’estret d’Ormuz, però reconeixent que els vaixells han de pagar a l’Iran per passar-hi, l’aixecament de totes les sancions que hi ha sobre la república islàmica i el pagament de reparacions de guerra. El pla americà, en canvi, posa l’accent en la desnuclearització completa i el desarmament de míssils balístics. El primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, a més, ha expressat preocupació per qualsevol acord de cessació d’hostilitats.

Així doncs, l’espai que hi ha entre les dues posicions és enorme. L’Iran ha deixat molt clar als mediadors que no vol repetir l’experiència de Gaza o del Líban, on hi ha un alto-el-foc sobre el paper però on els Estats Units i Israel poden tornar a atacar sempre que vulguen. Washington, en canvi, no sembla disposat a donar garanties de pau permanent sense una capitulació prèvia del programa nuclear iranià.

I per si no n’hi hagués prou, s’hi afegeix un obstacle que fins ara havia restat en segon pla als mitjans de comunicació occidentals, però que és absolutament central per a l’Iran: el Líban. L’Iran ha condicionat explícitament qualsevol alto-el-foc a la fi de la guerra al Líban i dels atacs israelians contra l’Hesbol·là. I el Paquistan ha anunciat que l’acord inclou també la guerra al Líban. Però ningú, probablement ni Trump mateix, no sap a hores d’ara si Israel està disposat a acceptar aquesta condició. Oimés tenint en compte que, si més no oficialment, ells no formen part de la negociació.

Significativament, la declaració iraniana posterior a l’anunci de Trump reivindica que els EUA han acceptat el seu pla de deu punts i que l’acord inclou el manteniment del control iranià sobre l’estret d’Ormuz. Que les dues parts hagen descrit el mateix acord de maneres tan contradictòries no es pot interpretar sinó com un mal senyal per a les negociacions que han de començar divendres.

Islamabad té ara quinze dies i la possibilitat, gairebé miraculosa, de convertir aquest moment fràgil i extraordinari –arribat quan faltaven tan sols noranta minuts– en alguna cosa duradora que puga canviar la geopolítica del Llevant.

Però, siga com siga, hom pot dir ja que això que ha passat aquesta nit i que importa avui és que la civilització persa no s’ha mort, que les plantes elèctriques de l’Iran continuen dretes, que els països del golf Pèrsic continuen existint i que el món ha recuperat la respiració, ni que siga per quinze dies.