03.05.2026 - 21:40
|
Actualització: 04.05.2026 - 07:34
Diumenge al matí. Encenc l’ordinador per a posar-me a escriure aquest article editorial que hi ha dies que costa tant d’escriure. I la primera mirada que faig –a les dèries del Principat– em deixa la sensació estranya d’haver entrat en una cambra mal ventilada. Mala sang als titulars, agror als comentaris, males paraules pertot, insults com a forma habitual d’opinió, amenaces, insinuacions malaltisses, mentides repetides per a convertir-les en un lloc comú. La política convertida en una cosa molt bruta, tot de gent fent inventari de greuges i amenaces i propagant incendis intencionats, tot de militants en el mínim que es pot militar fent inventari de traïcions i acusant tothom no per allò que diu o fa, sinó simplement per allò que és. Gire full i veig que la resta del país somriu.
El contrast fa dies que em fa rumiar. Molt. Hi ha, d’una banda, una conversa amargada –profundament amargada–, instal·lada sobretot a Barcelona. Com una boira baixa que no es lleva, i on sembla que l’únic plaer siga la lapidació mútua, les ganes de certificar la pròpia mort. Però, d’una altra, hi ha un país que fa la feina més difícil i exigent: tot de xiquets que corren darrere una torxa de Prada cap a l’Alguer, els concerts de la Gossa Sorda omplint Picassent o Felanitx, els llibres en català que ens diuen que aquest Sant Jordi s’han venut com no s’havien venut mai, Òscar Andreu dalt del podi amb un llibre que ens recorda que hem de lluitar, clubs de futbol amb tot de xics catalans que es mengen la lliga amb unes ganes dignes dels almogàvers i els seus seguidors entonant “Els segadors” i el “Virolai” al Sadar, per recordar al món què significa aquest Barça que meravella. I les xarxes parlant-me de tot en un català que fa cinquanta anys hauria semblat ciència-ficció. I el Claude, que em sorprèn dialogant en els matisos més valencians imaginables i em convenç que el català ja no morirà mai. Potser és que hi ha dos països que conviuen sense ni mirar-se?
És clar que hi ha derrotes recents i greus, i que cal explicar-les i aclarir-les, encara. És clar que hi ha amenaces serioses sobre l’escola –amb els mestres revoltats per a respondre-hi–, sobre el dret civil –el valencià i el de tots–, sobre la presència pública del català arreu, sobre la nació que compartim i que no cessa de ser amenaçada i maltractada. És clar que els trens no van, però que avui ja cal tornar a pagar el bitllet. I que els metges no poden més. I que hi ha la corrupció i el balafiament i els partits convertits en negocis. Però d’ací a fer del lament i el derrotisme la línia editorial permanent d’una part del país hi ha una distància molt gran. Una distància que, en realitat, és un perill fins i tot molt més seriós que les amenaces que s’esmenten: no ens poden guanyar, però nosaltres sols podem perdre. Ho vaig dir el 2017 i ho torne a dir avui. Fins al punt que la pregunta que em vaig fer ahir al matí a alguns els deu semblar incòmoda, però a mi em sembla necessària: com és possible que en aquest precís moment històric el Principat, la part del país que compta amb més instruments –mitjans, partits, institucions, masses, tecnologia…–, siga la que es lamenta més i sembla més desesperada, i que en canvi aquella altra part, la que en té menys, siga la que celebra i lluita?
La resposta potser té –o això em sembla a mi– dues parts. La primera la va escriure Josep Miquel Arenas, Valtònyc, fa poques setmanes en aquestes mateixes pàgines, amb una fórmula que a parer meu cal gravar-se a foc: la victòria més subtil de l’espanyolisme és haver-nos fet creure derrotats. En subscric cada paraula i n’aplaudesc l’encert. No cal insistir-hi.
La segona, potser, la posem nosaltres mateixos: hem deixat que el debat estrictament partidista ens monopolitze l’horitzó i tape la conversa del país. Que si Junqueras fa açò o allò, que si Puigdemont es queixa, que si Rufián diu cul d’olla a algú, que si els de la CUP van mal vestits, i el marit de no sé qui toca el bombó per Espanya, que si la moció 14 del paràgraf 2n, que si l’enèsima reorganització interna de tal o tal altra sigla, que si una enquesta proclama aquest futur o aquell, que si tal ha robat o tal té pisos, que si la premsa tota sencera i en una conxorxa extraordinària i digna d’un film de Hollywood menteix, que si…
Tot això és política –certament, i no ho nega ningú. Però crec que quan passa que tan sols sabem parlar col·lectivament en aquest empobrit dialecte, aleshores la conversa nacional resta confiscada per la conversa dels partits-empresa. Dels que ja tenen les poltrones i les volen conservar i dels que són exactament iguals, amb la sola diferència que solament les tenen en les enquestes i encara les somnien. I el resultat és que la mirada s’estreny tant que ni es veu la flama que passa pel carrer, per sota el balcó de casa.
Hauríem de posar-nos seriosos: l’avís del mal que arriba a fer aquest mecanisme ens el van deixar escrit fa més de vuitanta anys. Stefan Zweig hi va dedicar el seu llibre darrer, El món d’ahir, escrit a l’exili poc abans de morir, el 1942. La tesi és incòmoda i caldria penjar-la a la paret de cada casa i fer-la circular abundantment per WhatsApp: la generació europea més brillant havia deixat caure el món que estimava perquè s’havia convençut, abans d’hora, que defensar-lo era cosa d’ingenus. Traduït: la generació catalana més brillant –la de les consultes per la independència i el Primer d’Octubre, la de les jornades parlamentàries del setembre del 2017 i les grans manifestacions de la Diada, la d’Urquinaona i l’aeroport, la del Concert per la Llibertat i la Via Catalana– va deixant caure el món que estimava perquè s’ha convençut, abans d’hora, que defensar-lo és cosa d’ingenus.
La lucidesa sense voluntat –ho deia Zweig llavors i caldria repetir-ho ara– és la manera més elegant de col·laborar amb la pròpia desfeta. Una part substancial de la història del segle XX és la història de gent intel·ligent que es va arribar a creure que ser intel·ligent volia dir no fer res. I –això em sap molt greu i em preocupa especialment– l’època present sembla disposada a ser la repetició de l’experiment aquell que va acabar tan malament, amb camises marrons i negres, també, només que ara revestides de nous colors.
I, tanmateix, el país que somriu és ací, davant nostre. N’hi ha prou que fem l’esforç de mirar-lo. La catalanitat brilla de manera espectacular en la rialla col·lectiva de tres setmanes del Correllengua Agermanat. Existeix en la pluralitat tossuda de qui no ha esperat permís d’enlloc: gent que vota una cosa i gent que en vota una altra, gent que resa i gent que no, gent que parla septentrional i gent que parla meridional, gent de setze anys i gent de setanta-sis. La llengua, que és el bé més antic que tenim, allò que ens fa ser què som, els uneix –els ha units durant unes quantes hores– sense haver de demanar-los res més. Pla, que sabia tantes coses i les sabia formular en quatre línies amb qualsevol metàfora insuperable, segurament ens hauria fet notar que en l’instant exacte en què una mà s’obre i una altra estreny per agafar el relleu de la torxa hi ha més política i més país que en cinquanta debats parlamentaris i en quatre mil fils de Twitter –o com es diga ara.
La qüestió, doncs, és per quin camí volem anar els catalans? Reproduint l’amargor, allargant les peces ben escrites de desànim de cada dimarts i de cada divendres, no anirem enlloc. La derrota és atractiva –això ho vaig aprendre ja de molt jove i ausades que em va costar d’assumir– precisament perquè no obliga a fer res. I perquè, a més, permet el lluïment dels mestretites i els saberuts incapaços de construir res, però que es passen la vida pontificant com si fossen canonges grossos: “Ja ho deia jo, tot és un desastre…” La victòria, en canvi, exigeix agafar les vambes –no sé si encara se’n diu vambes, de les vambes–, calçar-se i córrer. Sota la pluja, si cal, com van fer ahir milers i milers de mallorquins. Confondre la lucidesa amb el desànim i el derrotisme és, simplement, la manera més elegant de plegar i de deixar que els quatre debats manipulats del moment ens confisquen tota la conversa nacional, l’altre gran parany del temps aquest que ens ha tocat de viure.
Tanque l’ordinador. Sé que avui, dilluns, el Principat es tornarà a despertar amb la mateixa boira als comentaris i als titulars. Això no escamparà així com així, hi ha massa ressentiment i interessos perquè escampe. Espanya hi guanya molt, amb aquest clima, i alguns catalans també. Però sé també, amb una certesa que no amagaré mai, que mentre els uns lluiten per ocultar-nos el futur aquest país continuarà somrient. I sé que la meua gent, la meua terra, és un lloc molt millor que això que es veu a la superfície. Demà, dimarts, una flama tocarà l’Alguer, el nostre finisterre, el símbol més gran de la nostra capacitat de resistir i fructificar, d’alçar la bandera i mantenir-la contra tot i contra tothom. De manera que jo, avui, tan sols he vingut a recordar a qui vulga escoltar-ho que la victòria no ens trobarà llepant-nos les ferides en una butaca: ens ha de trobar a les carreteres i als carrers, corrent, segurs i confiats en nosaltres mateixos i en el nostre futur independent.
Aquests dies he rellegit De la inexistència d’Espanya, de Juan Pedro Quiñonero, i m’ha cridat l’atenció una diferència que fa entre la manera de pensar dels espanyols i la dels catalans, entre la manera d’encarar el demà. Diu: “En castellà, els més grans escriptors es planyen de l’angoixa d’Espanya. I temen el pitjor per als espanyols. Els lectors de Baroja, Azorín o Valle-Inclán suposo que no em desmentiran completament. En català, ben a l’inrevés, el Noucentisme, pocs anys més tard, té una visió diametralment oposada del món: els dos grans mestres catalans, d’Ors i Josep Carner, tenen una concepció olímpica de la seva pàtria i del Mediterrani. I proposen construir moltes coses que no són només coses de l’esperit. De vegades, molt al marge de les escoles i les capelles, com és el cas de Gaudí, la construcció de cases per viure, cada dia, està íntimament lligada a la construcció de cases molt més amples, on fins i tot puguin viure pobles sencers.” A veure si tot serà tan senzill com que molts independentistes, en realitat –i sense que ni en siguen conscients–, s’han tornat uns espanyols…
PS1. Aquests dies, arran del judici al president Pujol, s’han sentit moltes veus que miraven d’aclarir la importància del seu pas per la política. Julià de Jòdar s’hi afegeix avui, amb un text que de segur que no deixarà indiferent ningú i que, per sort, no practica aquesta manera de debatre que denunciava Zweig: “Entorn de Jordi Pujol”.
PS2. Les vagues d’ensenyants van agafant una dimensió molt important, que reclama atenció. Esperança Camps ens explica en aquest article les claus d’una vaga educativa indefinida que no té precedents al País Valencià i Pol Baraza, en aquest altre, ens aporta les dates, les reivindicacions i els problemes que posa en relleu la vaga al Principat.
PS3. La poetessa Dolors Miquel torna amb un llibre escrit arran de l’experiència del càncer i amb un cos portat al límit, en què combina el relat de la malaltia amb el record d’una època de recitals poètics els anys noranta. Emma Granyer l’ha entrevistada: “Imagina’t estar enamorats més de dos anys. No hi ha cos que ho aguanti!”
PS4. Era previsible, però calia confirmar-ho i explicar-ho: les grans petrolieres s’han fet d’or, gràcies a la crisi desencadenada per la guerra entre l’Iran i els Estats Units i Israel. Ens ho explica, en aquest article, Kevin Crowley.
