1) Pujol no era pas un ideòleg, sinó un activista i un polític. No es va proposar pas de reformular la visió del catalanisme polític del segle XX, sinó que l’experiència republicana i la derrota del 1939, juntament amb la dictadura franquista, el van fer refermar en el catalanisme, com a projecte democràtic en una societat inserida en la realitat europea; en el cristianisme, com a ciment històric de la nació catalana; i en el capitalisme, com a vehicle de la iniciativa personal en una societat dinàmica, base d’una política pública moderadament equitativa.

2) Pujol va arribar de trascantó a la presidència de la Generalitat el 1980. Si els socialistes no haguessin desconfiat tant dels comunistes, haurien pogut fer un govern d’esquerres amb el PSUC; si el PSUC no hagués estat un subordinat de la política del PCE, no s’hauria acontentat únicament a ser un agent de la mobilització social i cultural; si Esquerra hagués tingut política pròpia i, com els socialistes, no hagués estat tan anticomunista, hauria pogut fer un paper integrador entre el fet nacional i el fet social; i si l’independentisme d’esquerres no hagués estat tan sectari i dividit, hauria pogut introduir en l’agenda parlamentària la qüestió de la independència. Gràcies a aquestes circumstàncies, Pujol va poder fer govern i obrir un quart de segle gairebé d’hegemonia del centre-dreta sobre el país.

D’acord amb les experiències referides en el punt 1, es va fer un lloc al si del règim de la monarquia postfranquista garantint amb el seu vot l’estabilitat dels successius governs espanyols. A canvi, va crear uns rudiments d’estructures d’estat (Mossos, mitjans de comunicació públics, escola…), que van establir al si del catalanisme un cofoisme perniciós, com es va comprovar quan aquelles estructures, posades en tensió arran del procés d’independència, no van tenir capacitat per a entendre el paper que els corresponia en un escenari de mobilització de masses com el del Primer d’Octubre de 2017. D’altra banda, a raó de la política extractiva colonial practicada des de Madrid per tots els partits, els recursos atorgats als pressupostos de l’estat (mai acomplerts) malament  podien compensar tant la despesa en estructures com les necessitats derivades d’una societat trossejada per l’economia global i la tecnocràcia de la UE: així es van posar les bases d’una subordinació a pactes polítics ocasionals (i, per tant, dependents dels jocs de forces a l’estat) i a una corrupció estructural que havia de satisfer les expectatives de les noves clienteles de l’administració autonòmica (concerts privat-públic) i del sector de negocis de CiU que ho manegava. (El mateix Jordi Pujol cauria en aquest vertigen, menys per concupiscència que per una immoderada tendència a l’autoexaltació, quan, de fet, no era sinó un peó regional, més o menys conscient, del règim: que un rei corrupte entri i surti a voluntat d’Espanya mentre un president català és obligat de presentar-se als tribunals a Madrid, en un estat penós, parlen sobradament de la mena d’estat que el mateix Pujol va contribuir a crear mentre confonia en la seva persona interessos particulars, partidistes i nacionals.)

Hi afegirem que la confiança messiànica de què es va imbuir Pujol, atiat per l’entorn familiar i els esmentats sectors de negocis convergents, juntament amb una visió paternalista d’una societat creada per un capitalisme hereu del corromput desarrollismo franquista  i nacionalment desarticulada per la por d’afrontar l’antagonisme amb Espanya (l’experiència de la guerra i de la dictadura van proporcionar el pretext conservador decisiu), el van fer entrar en una espiral reduccionista, gairebé despòtica, que li va furtar obrir el ventall de possibles aliances a mesura que perdia base electoral. D’aquesta manera, va contribuir, implícitament o explícita, a establir un sistema de repartiment de poder i canongies entre el catalanisme de l’Eixample i el rerepaís i la nomenclatura socialista, l’anomenada sociovergència, amb casos que abasten tot l’arc que es movia (i encara es mou) entre l’antiga Convergència i l’actual PSC, que és a la base de la degradació sistèmica de l’establiment polític català d’ara mateix i que ha donat a ERC el pretext per a fer entrar oportunistes i aventurers en el joc.

3) Un despotisme tou i un paternalisme concessiu sempre creen el miratge d’una pax augusta. Podríem dir que, amb Pujol, s’amagava millor l’ou de la dominació consentida.

4) El judici a Pujol, en els termes de xantatge i coacció amb què es va produir l’autoacusació el 2014, és un acte polític promogut des del deep state espanyol. En un moment determinat, arran de l’afer Banca Catalana, ja se’n va tenir un connat, ben aprofitat en termes d’ofensa nacional per a desviar responsabilitats i amagar l’ou (vegeu punt 3). (Entretant, gent com Mario Conde va anar a parar a la garjola per haver fet un torcebraç a Felipe González.) Però, justament, l’any 2014 s’estava covant la consulta del 9-N, antecedent immediat de les plebiscitàries del 2015, amb què el poti-poti entre economia i política, personalisme i representació patriòtica, fortuna personal i finançament del partit va ser fàcilment aprofitat per les clavegueres espanyoles d’estat.

La qüestió decisiva és per què Pujol no va fer saltar la banca del règim del 78: hauria estat una forma de suïcidi civil més exemplar, més patriòtica i, sobretot, més dinàmica per al procés d’independència. Però, en aquesta última, mai no hi havia pensat políticament.