La poeta Dolors Miquel (Lleida, 1960), autora d’El pit adormit (Edicions 62), torna amb un llibre escrit arran de l’experiència del càncer i amb un cos portat al límit, en què combina el relat de la malaltia amb el record d’una època de recitals poètics els anys noranta. El text, marcat per la música –de PJ Harvey a Rosalía– i per una reflexió constant sobre el cos, la mort i l’espiritualitat, es construeix amb una veu lliure que fuig de qualsevol idealització.

En aquesta entrevista, que fem a casa seva, a Torredembarra (Tarragonès), l’escriptora defensa que escriure “la mantenia amb vida” i explica que, quan la mort es va fer present, li semblava “una cosa normal”. També qüestiona les estructures socials més arrelades, com la parella i la maternitat, i reivindica la necessitat de viure i pensar sense limitacions.

Durant tota l’entrevista té al costat seu en Petit Duc, el gos que va adoptar ara fa cinc anys.

—Per preparar-me l’entrevista he escoltat la llista de reproducció que vau fer a Spotify amb les cançons que surten al llibre.
—Són les coses que recordava mentre escrivia. Per exemple, quan passàvem per la Segarra sonava PJ Harvey. És com un recorregut musical amb diferents autors. Em feia gràcia, ho trobo divertit.

—Hi ha músics molt diferents: de Patti Smith a Tatarka, passant per Bob Dylan, els Beatles, Pau Riba i Rosalía. És música que escolteu habitualment?
—Alguns sí, uns altres no. Escolto música molt variada. La Rosalía m’agrada molt: té aquella cançó de “Dios es un stalker” que lliga molt amb la història de Déu i tot plegat. Per això l’he posada a la llista, encara que no surti al llibre. També m’agraden molt Bad Gyal, Metrika i Mushka. Són molt divertides i molt actuals. El consumisme no dóna més de si i el sexe i l’enamorament, tampoc. Imagina’t estar enamorats més de dos anys: no hi ha cos que ho aguanti! En canvi, l’espiritualitat i la idea de Déu sí que tenen recorregut, perquè aporten esperança a la vida. Això ho ha sabut fer la Rosalía.

—Hi creieu, en Déu?
—És impossible no creure-hi, no? L’ànima, allò que no existeix i que la ciència no pot demostrar, és potser el més segur que hi ha. Vivim una època molt encegada per la tecnologia i la ciència. Jo hi crec, però no sé què és. No m’acaba de convèncer cap relat: són bonics, però també cruels. He estat educada en el catolicisme i això ha configurat el meu pensament.

—Aquestes cantants tipus Bad Gyal, Metrika i Mushka, com les heu descobertes?
—No ho recordo! De la Bad Gyal m’agrada molt una cançó que es diu “Santa María”, perquè diu que “[el cony] està estret com el primer dia”. M’agrada perquè posa en evidència una cosa que a mi sempre m’ha molestat molt i que és dins el pensament patriarcal, que és que les dones hem de ser enemigues entre nosaltres i que ens hem de barallar per un home. En canvi, ella fa cançons en què fot per terra aquesta idea. Tot i que les seves lletres semblin superficials, si la sents parlar t’adones que té el cap molt ben posat. Ouineta, Fades, Maria Arnal, Tarta Relena… El moviment musical català que hi ha és fantàstic, res a veure amb els Setze Jutges. Aquestes són tres-centes jutges! M’encanta.

—Els Setze Jutges es van formar amb una consciència política. Ara no existeix, això. O, com a mínim, no d’una manera tan evident.
—No d’una manera tan evident, perquè ens vam fotre una hòstia que era molt evident. Vam quedar amb la llengua fora, derrotats i amb l’autoestima per terra. El que m’emprenya d’ara és que canten en castellà, però això també ho trobes en la conversa diària. La implantació del castellà és terrible. A vegades penso: “Collons, per què canten en castellà?” Però és que la llengua catalana és travessada per la castellana, i no sols en els cantants, sinó en tothom.

—I com més va més també per l’anglès. Jo mateixa sovint faig servir estructures gramaticals angleses, no pas catalanes.
—El problema és que no ens donen llibertat. Bé, jo me l’agafo, eh? Si t’hi fixes, tot el dia estem encotillats a parlar bé. Coi, que si parlem català és perquè el llatí es va parlar malament! Les llengües creixen perquè afegeixen coses i es creen noves paraules. Però si tot el dia anem amb el “no es pot dir això, no es pot dir allò”… Per què? Perquè tenim l’autoestima per terra.

—Creieu que la recuperarem?
—A mi aquestes noies que t’he dit m’agraden i me la fan recuperar. Per exemple, Fades –que són fantàstiques– canten allò de “Catalonian girls”. És magnífic! Maria Jaume, Sandra Montfort, Maria Hein… totes em donen molta esperança. Quan les escolto, sóc feliç.

—Vós, que veniu de la poesia, què en penseu, de la qualitat de les lletres?
—A vegades hi ha qualitat i a vegades no. Però la música és així a tot el món! Per què hem de capficar-nos-hi tant? Hem de ser més lliures! Hauríem de tenir els llenguatges dels lladres, dels joves… Hi hauria d’haver argots i ara pràcticament han desaparegut. Tot ho portem al nivell estàndard i, és clar, ens ho carreguem.

—Tornem a la idea de Déu: creure-hi us ha ajudat a passar el tràngol del càncer?
—Sí. Crec en Déu, però és un Déu que no té atributs. En aquest sentit, es podria dir que és un Déu de Spinoza, però tampoc ben bé, perquè no considero que sigui part de Déu i que absolutament tot és Déu. Déu és una paraula que excedeix allò que puc arribar a conèixer, per això no puc dir que hi crec. Penso que és millor deixar la raó i, senzillament, sentir. Si ens ho mirem d’aquest punt de vista, doncs sí: tinc connexió amb les coses, amb les coses invisibles, amb les coses que han desaparegut i que ja no hi són…

—Durant el procés d’escriptura d’El pit adormit i, per tant, del tractament del càncer, qui més us hi ha acompanyat, a banda la música i els llibres?
—He estat molt sola, però no m’hi he sentit. M’han trucat molt i, de tant en tant, em venien a veure, sobretot el meu germà, que viu al poble del costat. He estat molt malalta, no podia dir ni fava. Gairebé no podia ni parlar, caminar…

—Sempre heu dit que escriure el llibre us va salvar.
—No sé ni com el vaig escriure. Potser perquè no m’ho vaig ni proposar. No sabia si l’acabaria o si em moriria abans. No en tenia ni puta idea. Hi havia dies que no podia ni caminar fins allà [assenyala la butaca que hi ha al costat del sofà on fem l’entrevista], però, en canvi, cada dia escrivia, llegia, pensava… El llibre el feia cada dia. Això m’ha salvat. Em mantenia amb vida, perquè no podia tenir una vida corporal.

—Dieu: “Davant del silenci, em vaig preparar per morir.” Com s’encara la vida quan es té la mort al davant?
—La mort l’he tractada molt, perquè tenia una àvia a qui li feia molta por i sempre me’n parlava. Però quan la vaig tenir a tocar, quan la mort era una possibilitat real i la gent que tenia al meu voltant també ho pensava, no va ser una cosa… [fa petar la llengua]. Ara que ja estic bé, potser sí que tornaria a tenir por de la mort, però, quan era allí, em semblava una cosa normal.

—Creieu que aquesta sensació de tranquil·litat respecte de la mort té a veure amb el fet de sentir-vos satisfeta i feliç de la vostra vida?
—No, de cap manera! A la vida m’han passat moltes coses i ho he passat fatal! [riu] Aquesta cosa de les pel·lícules de pensar un final com si fos un balanç mercantil… Espiritual potser sí, però, mercantil? No!

—La natura i els animals també són molt presents al llibre. El necessiteu, aquest contacte amb la natura?
—Sí, des que era petita. Necessito la terra, els arbres, els animals… Mira, et diré una cosa: necessito més el cos dels arbres que no pas el cos humà.

—Per què?
—Perquè m’aporten pau i benestar. El seu contacte m’omple més que no pas el d’un cos humà. No sé per què, però és així. També m’agrada, el contacte amb el cos humà, però per a tenir la mateixa sensació que tinc amb la natura hauria de ser ultramarciana!

—Amb els anys canvia, la connexió amb el cos humà?
—La connexió amb el cos humà, com el cos d’una mare o d’una àvia, és un d’aquests amors de veritat sense passions ni collonades. És un d’aquests amors que es podria comparar amb el del cos de la terra. Però el contacte amb un cos, sigui masculí o femení, amorós o sexual, és un contacte entre dos cossos amb desig que es busquen i topen l’un amb l’altre a dos-cents per hora. Però no et parlo d’això, sinó d’una altra cosa, d’un amor que només he tingut amb la mare, amb les àvies, amb alguna amiga o amic… Per mi, l’enamorament i la passió no tenen res a veure amb tot això. Ara, suposo que sí que es pot arribar a tenir una relació amorosa d’aquest estil, però és que no hi crec, en les parelles.

—Per què no?
—És horrible! És la manera com ens ensenyen a viure, però… Quan era jove, va arribar un punt en què tots els meus amics en tenien, perquè tocava. Si haguéssim nascut en una tribu amazònica, per exemple, tindríem unes altres estructures. Què collons ha de fer una parella? T’enamores, et cases… A la merda! No m’agrada, ho trobo una manipulació social i que es fa per una qüestió econòmica, d’herència. A més, es dóna molta importància a la sang. A mi no m’agraden les persones que només estimen la sang. De fet, les detesto, perquè penso que qualsevol sang pot ser nostra. El cor humà s’ha d’obrir a estimar allò que no és la seva sang.

—Us he sentit mai jutjada o fora de lloc per no encaixar en aquestes estructures socials?
—Saps què passa? Que hi he caigut de ple! Tres vegades, vaig tenir parella! No en vaig tenir prou amb la primera que encara en van venir dues més! Però no, no m’hi he sentit mai, perquè quan vaig decidir que ja s’havia acabat tot allò de la parella tenia cinquanta-un any i ja era gran… Potser, si hagués estat jove, sí que m’haurien mirat malament.

—El llibre és compost per dues línies narratives: en una investigueu el pit femení a partir del càncer i, en l’altra, parleu de quan amb un grup de poetes fèieu recitals de poesia per tot Catalunya.
—I encara t’hi afegeixo una cosa: tot això ho explica una malalta. És el seu cap, és la vida que hi ha dins el seu cap.

—I per què torneu concretament al 1997, a aquella ruta de recitals?
—Per a mi va ser molt important. Abans, els recitals eren com anar a missa. Nosaltres, en canvi, vam començar a fer coses diferents: portàvem la poesia a llocs on no hi havia ningú i sortíem de Barcelona. I, per una altra banda, fèiem un altre tipus de poesia que s’allunyava dels conceptes, de la poesia noucentista… La nostra era una poesia més viva. Eren gent molt heroïnòmana, molts la van palmar.

—Vós també expliqueu que necessitàveu beure molt per a pujar a l’escenari.
—Érem borratxos, drogoaddictes. Bevíem molt. Jo ara no puc beure. La primera vegada em va haver d’emborratxar en Víctor [Nik], perquè estava morta de vergonya i, si no, no hauria pujat a recitar. Això té a veure amb el fet que quan ensenyava algun poema a casa, mai no em feien cas. Al meu entorn, fer coses d’aquestes era una pèrdua de temps. Quan vaig veure que la gent m’escoltava i reia… Se’m va fer raríssim!

—I, amb els anys, quina relació heu tingut amb l’alcohol?
—Sempre n’he begut tant com he pogut, perquè al meu organisme li provava. Així com les drogues no m’anaven gens bé per al cervell, l’alcohol, el meu fetge l’acceptava, i això que el tinc una mica tocat! Sempre he begut per emborratxar-me, no perquè m’agradi l’alcohol.

—Com eren els recitals abans i com són ara?
—La gent que venia als recitals era molt jove perquè donàvem resposta a una necessitat d’època. Ara els recitals no tenen aquesta frescor ni espontaneïtat. N’hi ha que s’ho preparen i tot, com si fos una obra de teatre! Ara és la repetició. I la repetició cansa, eixuga la vida, el desig.

—Al llibre parleu d’Enric Casasses, Víctor Nik, Eduard Escoffet, Josep Pedrals, David Castillo, Andreu Vidal, Memi March, Gerard Horta i tants altres. Però m’agradaria preguntar-vos per Ester Xargay, que es va morir de càncer fa dos anys. Què va representar, per a vós, la mort de Xargay?
—Va ser horrible. Del llit estant li trucava, hi xerrava… Teníem moltes coses en comú. Quan em va dir que se li havia infectat la panxa, no m’ho esperava. Quan ella estava malalta, agafava el cotxe i anava amunt i avall. Jo, en canvi, no em podia ni moure, no tenia força! Ella anava als llocs, feia moltes coses. Però em va passar una cosa, amb ella, i és que de seguida ho vaig veure, ho vaig saber. I, quan ho vaig saber, em vaig posar a plorar.

—Hi heu pensat molt, en ella, mentre fèieu el llibre?
—Sí… [s’emociona i plora]

—Parlem de Pau Riba: qui va ser, per a la vostra generació?
—Era com la senyera de l’Enric [Casasses], era qui anava al davant de tots. Era com el nostre baluard. Dels pocs hippies de veritat que he conegut.

—Tothom qui l’ha conegut ho diu, això.
—És que era de veritat. M’agradava, com a persona.

—Expliqueu que tota aquesta colla volíeu “canviar el món”. Creieu que els poetes d’ara, en el context actual, també poden tenir aquesta esperança?
—No, no tenen aquesta esperança que nosaltres teníem… Bé, nosaltres també vam ser molt rucs de tenir-la, perquè amb la poesia no es pot pas canviar el món! Me n’he adonat ara. Bé, potser sí, no ho sé… Veig que ara tot és molt institucionalitzat. Això, d’una banda, està bé, perquè la cultura ha de tenir una base. Quan ho fèiem nosaltres no hi havia ni un puto duro, ens ho havíem de pagar tot nosaltres. Ara et paguen sempre, i aquí entra en joc la professionalització del poeta.

—Us considereu poeta, però mai no us hi heu dedicat professionalment.
—No! Si m’hi hagués dedicat, no hauria pogut dir res!

—La ruta per la qual ens feu passejar passa per molts indrets de Catalunya, però també per València. Hi teniu una relació especial, amb aquesta ciutat?
—M’encanta, València. Passa que l’han feta malbé. El barri del Carme, per exemple, era un barri vell, però hi havia molts locals. Ara l’han fet pijo. L’última vegada que hi vaig anar vaig veure que havien obert molts bars de disseny amb peixeres i llumets… Em va impactar molt. Recordo un dia que passejàvem pel carrer a les tres de la matinada i hi havia un local amb la persiana abaixada d’on sortia molt de soroll. Hi vam trucar, ens van obrir, hi vam entrar i la van tornar a abaixar! Era tot molt més divertit.

—A Lleida, la vostra ciutat natal, no hi heu volgut tornar mai?
—No, no hi he tornat més. Tampoc m’hi ha quedat cap casa on tingui vivències, perquè tots són enterrats.

—Tornem al cos. Dieu: “Tornar a l’oralitat del recital era tornar a l’animalitat, dur l’evolució al ventre de la bèstia. […] Veure’m allí tan exposada, oberta de dalt a baix com un cos de vedella esventrat mostrant-se a la fam de l’esperit.”
—Em sentia així! [riu] Quan recites, llegeixes l’ànima. És absolutament pornogràfic!

—Aquesta corporalitat també l’expresseu molt bé quan parleu del tractament mèdic que heu hagut de seguir. Arribeu a dir que us han fet sentir “com un tros de carn”.
—El cos fa el que vol. I aquí hi ha dues coses: l’una és el cos i l’altra, com el tractem. En aquest sentit, els metges s’han convertit en una mena d’exèrcit de la política i de l’estat. Ens volen sans per a produir. Quant al cos, no tenim res a dir-hi. No tenim cap decisió sobre ell. El cos ens mana. Quan estava malalta, pensava: què és la meva llibertat? Moure les mans, els braços, parlar… Tot això ho és, però tota la resta, tot allò que passa a dins, els òrgans, no hi podem fer res. Van a la seva. És tan bèstia…

—A casa vostra hi havia hagut més casos de càncer de pit?
—No. El meu pare va tenir càncer de pulmó, perquè fumava quatre paquets el dia! Li tocava. Però sempre he pensat que la meva àvia es devia morir de càncer, perquè recordo que alguna vegada jo li havia dit que m’havia sortit un bony al pit i ella em deia: “Ui, a mi me’n surten cada dos per tres!” També recordo que quan el meu pare es moria i jo l’alimentava, desprenia una olor de podriment terrible que era la mateixa que desprenia la meva àvia quan es va morir a la residència.

—Ara que parleu de residències: heu pensat com us agradaria acabar la vida?
—No, però ja tinc el lloc on ser enterrada.

—On?
—A Taüll, a terra.

—Per què?
—Perquè hi ha Sant Climent de Taüll i perquè és un lloc on tinc records molt feliços. És un lloc meravellós per a morir-hi. Vull que m’enterrin a terra, no vull que m’incinerin. Vull podrir-me. És que, si no, quina gràcia té? Tota la vida els cucs esperant a menjar-te i al final què? Jo vull ser a la terra, desfer-m’hi.

—En un moment us pregunteu qui és el vostre cos. N’heu trobat la resposta?
—No. El cos és un misteri més bèstia que l’ànima. En cas que l’ànima sigui eterna, no fa transformacions. En canvi, el cos sí. Aquesta malaltia ha estat com descobrir el meu cos. Sí que l’havia descobert abans en sentit eròtic i sexual, però ara m’he adonat que no tinc capacitat de decisió. Sempre havia pensat que dominava el cos, era molt ximple… No me n’havia adonat mai, de qui era el meu cos. És un misteri enorme, és al·lucinant.

—Fins i tot veure com un nadó creix, com es va transformant…
—Totalment! És que surt del no-res, creix dins el ventre. És al·lucinant: dos cors en un sol cos. I després tot es va transformant, tot creix. Què fa tot aquest moviment? Per què? La matèria càrnia del cos és bestial.

—Ara que heu parlat d’embarassos: hi heu pensat molt, en la maternitat?
—Sí, molt.

—Us hauria agradat ser mare?
—Sí, sí que m’hauria agradat, però passa una cosa: per a tenir un fill necessitava una persona en qui confiar. I en els homes amb qui m’he trobat, no hi he confiat gens. És clar, és que fas un fill i et pot sortir un doble d’ell, saps? O no un doble, però que li ensenyi coses horribles que tu no li ensenyaries mai. Ara, també és veritat que aquesta pulsió de ser mare no l’he tinguda mai. Quan tens trenta-cinc anys i no has tingut fills, el cos t’ho demana, perquè és una urgència de la naturalesa, però no entenc per què. Sempre es vol anar reproduint eternament…