Acabe de llegir amb molta curiositat la provisió 3/2026, signada fa unes quantes hores pel president del Consell de la República, i reconec haver-ho fet amb una barreja d’estranyesa i de simpatia que no sé si sabré explicar, però ho provaré. 

És un document curt, escrit amb aquell català jurídic una mica antic que sona a campana de poble i que, tanmateix, proposa coses ben elementals que, dissortadament, costa de trobar avui en cap democràcia europea: limitar tots els càrrecs polítics a dos mandats, permetre la revocació popular, obligar a presentar-se a títol individual encara que es vaja en una llista de partit…

De primer, la pregunta que et ve inevitablement al cap és si això va de bo o bé és un pur exercici retòric. Però, després d’una segona lectura –això m’ha passat a mi, si més no–, és fàcil d’entendre que sí, que tot això és perfectament seriós. I que no és pas el contingut el fet més interessant, que ja ho és, sinó la fórmula amb què s’expressa.

Perquè la novetat, en el sentit estricte, és que el Consell ha decidit de recuperar les provisions –que era la manera de manar que tenia la Generalitat històrica, abans que els Borbons ens entrassen a casa amb les seues ordenances i els seus decrets.

De fa anys, hi ha gent que fa llistes de totes les coses petites –i tanmateix importants– que vam perdre entre la batalla d’Almansa i el tractat d’Utrecht, coses que feien que el país fos com era, i que ara mateix ningú no recorda. La paraula decret, posem per cas, en seria una. Ens hi hem acostumat, als decrets, com qui s’acostuma al fred de l’hivern, sense saber que abans, en aquesta casa nostra, fèiem un foc que escalfava. Doncs bé: el Consell ha tornat a fer foc, modestament, amb un gest –si ho voleu així, més filològic que res–, i que, tanmateix, té més importància que no sembla. On fa tres-cents anys que hi ha decrets –fins i tot la vesprada del 27 de setembre de 2017 hi havia els famosos quaranta decrets que articulaven la república, preparats per a ser signats–, ara hi ha i hi haurà provisions. I on hi havia un verb administratiu importat i foraster, torna a haver-hi el “manem” antic i directe que sempre havia estat el verb propi del govern d’aquest país.

El lector escèptic deu dir –jo mateix ho he pensat– que el Consell de la República ha passat una mala època i no es troba en el millor moment, ni de bon tros. També deu dir que avui no representa gran cosa i que la majoria dels nostres conciutadans no sabrien dir ben bé ni què és. I que els partits independentistes més aviat se n’han desentès. I tindrà raó en tot. Cal reconèixer-ho amb franquesa, sense les boires de la retòrica patriòtica, perquè és justament amb aquesta franquesa humil que es pot donar el valor que té a tot això que fan ara. Una institució feble i afeblida té dues eixides possibles: dissimular-ho amb declaracions altisonants o posar-se a treballar amb la modèstia que li imposa la realitat. El Consell de la República Catalana ha triat la segona, i això, que es veu molt clarament en l’impacte de la nova pàgina web, és una gran mostra de seny i de visió. Ha posat gent interessant al govern, ha fet un pla de les coses que cal fer i s’ha activat, modest en la capacitat, però ambiciós i encertat en l’orientació.

Què fan, doncs, les provisions? Simplement –i no és poca cosa, això– dibuixen, pas a pas, la república que necessitem. La primera provisió, la fundacional, ens recorda d’on venim per justificar el paper d’autoritat nacional que hauria d’exercir: el Consolat de Mar, el Sindicat Remença, la Taula de Canvi, la Pau i Treva… Coses, totes, que en uns altres països serien matèria d’orgull col·lectiu, pompa i cerimònia, i classes a partir de l’escola elemental, i que ací són pràcticament secret professional d’historiadors. La segona provisió –la meua favorita, ara per ara– agafa la vaga d’educació i fa una operació pedagògica excel·lent: amb les xifres del nostre dèficit fiscal a la mà, calcula i demostra que en quatre dies i mig sense espoliació el país tindria recursos per a substituir els 947 mòduls pre-fabricats escolars per 45 escoles noves. I ordena que es faça –que no ho faça qui ho pot fer és, si de cas, la denúncia. I la tercera, la que han publicat fa poques hores, entra en el terreny més difícil: la qualitat democràtica.

Aquesta tercera provisió m’ha interessat especialment perquè fa evident que el Consell de la República és capaç de posar el dit allà on ens fa mal. Hi ha una frase del text que parla de la voluntat d’independència del poble català i diu que va acompanyada d’una “profunda volença de radicalitat democràtica”. Llegida sense context, podria semblar una declaració d’aquelles que omplin un manifest i al cap de quinze dies ningú no recorda. Però, llegida després de tantes legislatures de càrrecs eternitzats, de partits convertits en corporacions impermeables, de ciutadans incapaços d’aturar res, agafa un altre relleu. La gent està molt desencisada amb la democràcia que tenim, i no per ganes de causar maldecaps, sinó perquè és una democràcia que no li deixa decidir gran cosa. La provisió 3 diu això sense floritures i hi posa solucions concretes que s’hauran de materialitzar amb una república catalana, perquè això no es pot fer dins la monarquia espanyola: dos mandats i prou per a tots els polítics, candidatures individuals, eleccions de revocació instades pels electors mateix, possibilitat de revocar treballadors públics que facen deixadesa de funcions… Són mesures que en farien tremolar més d’un i més de dos avui, i que caldrà adoptar seriosament quan siga possible. Sense que ens tremole el pols.

Que tot això no té avui cap valor jurídic, cap valor executiu, és una obvietat indiscutible. Que el Consell és ara mateix una institució feble, molt lluny d’allò que hauria de ser, també és una obvietat. Però hi ha una cosa que té el Consell i que cap altra institució catalana no té avui ni tindrà mai, una cosa que no hauríem d’oblidar: el Consell de la República és l’única institució que ha nascut directament de la legitimitat del Primer d’Octubre. Aquesta legitimitat es podria diluir, es podria fer petita, es podria fins i tot oblidar durant temporades llargues. Però no es podria inventar novament. De manera que el dia que aquest país recupere el pols –que arribarà, perquè els països tenim aquesta tossuderia inscrita en l’ADN– això que fa avui aquest govern –que no governa el territori, però que  aspira a governar en el temps– és deixar una feina feta, escrita en provisions, imprescindible per a no fer del país independent una espanyeta, farcida de tots els insuportables defectes que hem de suportar avui.

I hi ha, finalment, una possibilitat que plana en l’ambient. Una institució que escriu provisions sobre com ha de ser la república –si la gent ho vol, i depèn solament i exclusivament d’això– esdevindria fàcilment un contrapoder. No pas un poder paral·lel ni una institució que dispute a ningú el seu espai, sinó un espill on es puga contrastar molt clarament allò que tenim i allò que podríem tenir i ens mereixem. Un lloc on es puga dir –amb la modèstia justa, però amb la fermesa necessària– que les coses es poden fer d’una altra manera, que el país pot ser diferent tan sols a condició que la gent ho vulga. I pot semblar poca cosa, això, però, què us diré jo? Recordeu simplement que la feina d’espill sembla poca cosa fins que un dia algú s’hi posa al davant i s’adona que no li agrada allò que hi veu. Sol ser aleshores que comencen a passar les coses.

PS1. L’arribada del Correllengua Agermanat ahir a l’Alguer va completar un recorregut històric que pot significar un abans i un després per als Països Catalans. La cursa no es pot considerar sinó un èxit, un enorme èxit. I també la irrupció indeturable d’una nova generació de catalanistes que, sense renegar del passat, volen marcar una via pròpia cap a l’alliberament. És una de les millors notícies que hem tingut en molt de temps, i per això us recomane de llegir amb molta atenció aquest article de Josep Buades, un dels joves mallorquins autors de la proesa que acabem de viure, en què apunta que tot plegat és tan sols l’espurna d’un projecte molt més gran. També podeu mirar aquest recull fotogràfic, en què us oferim les millors fotografies que ens ha deixat aquesta cursa de Prada a l’Alguer. Aquestes cares d’alegria, quanta falta que ens feien!

PS2. Avui comencen les mobilitzacions dels professionals de l’educació de Catalunya. La USTEC, Professors de Secundària, CGT i la Intersindical es proetesten contra l’acord signat pel Departament d’Educació, CCOO i UGT. Per això Pol Baraza ha entrevistat la directora de les Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya (AFFAC), Lidón Gasull, que explica per què les famílies han decidit de donar suport a la vaga: “El focus s’hauria de posar en l’acord d’Educació amb CCOO i UGT, i no pas a qüestionar un dret fonamental dels treballadors”.

PS3. Demà hi haurà unes eleccions a Gal·les i Escòcia que poden significar la irrupció de l’independentisme al primer país i el començament del procés per a un segon referèndum en l’altre. Hi ha grans expectatives, especialment a Escòcia, on, com ens expliquen en aquest article des de Dunfermline –l’antiga capital escocesa– Laura Avetisyan i Rose Henderson, l’esfondrament dels laboristes dóna ales a l’SNP.

PS4. A VilaWeb Televisió, com cada dimarts, ahir s’emeté La crisi dels trenta, amb Clara Ardèvol. Aquesta setmana, amb Rubén Serrano i Queralt Guinart, que parlaren sobre els drets LGBTI: “Per què no hem destruït els armaris?”.

PS5. Seguiu VilaWeb a Google Discover: no deixeu que l’algorisme decidesca per vosaltres. Us expliquem com n’és, de fàcil.