El Correllengua Agermanat ha recorregut durant tres setmanes tots els racons dels Països Catalans portant alegria, il·lusió i esperança. Després de molt de temps de desencís i de resistencialisme, una proposta que ve dels marges, de la base i fet amb pocs recursos ha aconseguit que una proposta catalanista torni a portar la iniciativa.

“Estam cansats de retrocessos, volem avançar.” Aquesta ha estat segurament la idea més repetida pels portaveus del Correllengua Agermanat, Pau Emili Muñoz, Blanca Garcia-Oliver i Anna Rosselló. No és tan sols un eslògan: és un projecte polític. És la voluntat que l’esforç de la societat civil que defensa la llengua no es concentri únicament a aturar atacs, sinó també a treballar per passar de l’emergència a un futur en què el català sigui tan normal als Països Catalans com ho és el francès a París o el castellà a Madrid. Aquesta idea beu de la convicció que si una cosa pot posar d’acord una gran majoria de la ciutadania és la llengua.

Imatges com les arribades a Barcelona, València i Palma, o de la flama entrant als concerts multitudinaris de la Gossa Sorda i a l’estadi del Girona, són una injecció d’autoestima col·lectiva per a un poble que aquests darrers anys havia mostrat símptomes de desànim. Als qui hem acompanyat la flama de Prada a l’Alguer ens ha impactat cada relleu, a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans. Les desenes de municipis, grans i petits, on les rebudes han estat multitudinàries: Sueca, Eivissa, les Coves de Vinromà, Tortosa, la Pobla, Vinaròs…

També ha estat molt emocionant la participació en aquells llocs on la llengua viu una situació pitjor. Els Dracs passant la flama a la USAP, la gentada que va portar la torxa un dimecres al matí pel Baix Llobregat, el concert multitudinari d’Eivissa i tots els nins que varen córrer a Benidorm i Alacant. Una dada: Elx és una de les cinc poblacions on s’han venut més samarretes.

Que el Correllengua hagi estat un èxit allà on l’ús social del català pateix més és molt esperançador. En aquests indrets hi havia parlants de francès o castellà corrent, emocionats i portant la flama. Perquè és possible aconseguir que aquesta gent que encara no parla la nostra llengua doni suport a un procés de plena normalització lingüística.

En un moment en què veim més llunyans horitzons polítics que havien generat il·lusió, la llengua s’obre pas com la lluita que pot fer recuperar l’esperança. Té un component local, lligat a la frustració postprocés al Principat i a la inacció, en tots els àmbits, dels governs de progrés al País Valencià i a les Illes, però també té un element mundial. Les llengües minoritzades d’arreu del món han patit l’avanç de la globalització aquests darrers anys, però la globalització també ha creat consciència de pèrdua i n’ha impulsat la protecció. Quan les identitats perillen per la voràgine dels grans mercats, les arrels guanyen valor. A ca nostra, allò que ens lliga a la terra, que ens fa ser qui som, és la llengua catalana.

Però sabem que el marc legal dels estats que habitam no permet de recuperar completament el català, atès que ens condemna al bilingüisme social. Aquest fenomen no passa només aquí, el viuen milers de llengües a tot el món. A Europa, nacions com ara Flandes i les repúbliques bàltiques han aconseguit de superar aquest model, i ens hi hem d’emmirallar. La situació actual ens condemna a lluitar perennement. El Correllengua i les accions en defensa del català no tenen l’objectiu de ser la pedra de Sísif, tenen voluntat d’autodestrucció. Han de deixar de ser necessàries com més aviat millor. I ho deixaran de ser quan el català sigui la llengua d’ús normal als Països Catalans.

Arreu de les terres del “bon dia”, la llengua experimenta una situació d’emergència lingüística que tenim el deure moral de capgirar. L’aspecte important és com n’emergim com a poble. La flama del Correllengua Agermanat té la capacitat de ser l’espurna d’un gran projecte: un procés de normalització lingüística real. El Correllengua ha de ser una eina de mobilització en massa per a construir una majoria social àmplia en favor de contrarestar d’arrel la minorització de la llengua catalana als Països Catalans.