Una de les obsessions constants de la política espanyola –i espanyolista– d’aquests darrers dos-cents anys té nom propi i una virtut notable: presentar-se, invariablement, com una forma de defensa i no com un atac, que és allò que sempre és. Despús-ahir, vigília de Sant Jordi, el PP i Vox van signar a Saragossa un acord de govern de trenta-vuit pàgines i cent disset punts. Entre les mesures convingudes –reducció d’imposts, això que ara en diuen “prioritat nacional”, rebuig dels immigrants–, n’hi ha una que ja té una certa tradició literària: “Alliberar l’Aragó de la imposició del català.” 

Les paraules, sobretot quan es trien amb cura, dibuixen un paisatge. “Alliberar” pressuposa una ocupació. “Imposició” pressuposa un imposador. Hom s’imagina, doncs, els habitants de Fraga, Tamarit o Mequinensa –que hem de recordar que parlen català de molt abans que l’Aragó existís com a regne– esperant que algú vinga a alliberar-los de la llengua en què els avis i els avis dels avis dels avis feien el pa i enterraven els morts. És una escena que té un gust entre kafkià i de sarsuela castissa, però no és nova, de cap manera. Al País Valencià, amb l’acord PP-Vox, la llengua va esdevenir “adoctrinament”. A les Illes, amb el pacte PP-Vox, es va anomenar “llibertat d’elecció” allò que era intent de destrucció. Ara, a l’Aragó, passa directament a la categoria d’ocupació estrangera. 

Convé aturar-se un instant en el cas aragonès, perquè és particularment revelador. La Franja de Ponent és simplement una llenca de terra on es parla una llengua, sense capacitat d’imposar res de res als altres ciutadans administrativament aragonesos. No hi ha, doncs, res que s’haja de “combatre” si no és la llengua mateixa. El 2013, quan el govern de Luisa Fernanda Rudi va empescar-se aquell ridícul i famós LAPAO –‘llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental’–, tenia una intenció diàfana: fer creure que allò que parlen a Fraga no és allò que parlem a Bétera. Del punt de vista científic, l’operació era totalment absurda, però del punt de vista polític, no: si no es pot fer desaparèixer la llengua, se’n fa desaparèixer el nom. 

Hi ha ací un enigma que val la pena de desxifrar; altrament, no s’entén res. Per què caram necessita, el nacionalisme espanyol, odiar el català? Per què els espanyols mantenen envers el català aquesta relació visceral, obsessiva, gairebé litúrgica?

La resposta, em sembla, té tres capes.

La primera és històrica i es pot datar amb una precisió bastant raonable. El projecte nacional espanyol modern no és una herència medieval, sinó una construcció política del segle XVIII il·lustrat, codificada pels liberals del XIX i fixada pel franquisme. El decret de Nova Planta va abolir les institucions catalanes el 1716; la cèdula de Carles III del 1768 va manar que a tot el regne s’ensenyàs “en la lengua castellana”; la constitució del 1812 va inventar una “nación española” (encara més americana que europea, però) que no existia com a tal; i tota la pedagogia oficial del XIX, de Menéndez Pidal a la Institución Libre de Enseñanza, va construir la idea que Espanya era, essencialment, Castella expandida. I en aquest relat el català era el testimoni incòmode que això no era veritat. Al nostre país una burgesia pròspera, industrial i europea consolidava una llengua escrita, una premsa, una literatura i una consciència nacional, i això ells no ho podien pair. L’estat espanyol, mal construït i feblement nacionalitzat –com han demostrat els treballs de Borja de Riquer–, no va poder completar mai la feina que s’havia proposat d’uniformitzar la península. La ferida restà oberta. I continua oberta avui, encara.

La segona capa és sociològica, i ací permeteu-me de ser més delicat. El nacionalisme espanyol té un problema constitutiu: no sap dir què és. Pot enumerar amb claredat què no vol ser –no vol ser plural, no ha de ser federal, no ha de tenir més d’una llengua oficial–, però demaneu-li què és positivament i respondrà amb un feix de llocs comuns bescanviables i que no diuen res. Ortega ja ho va diagnosticar a España invertebrada: allà on hom hauria d’esperar un projecte, hi trobava una queixa. En aquestes circumstàncies, l’existència del català funciona com un reactiu. És la prova vivent que la nación no és natural sinó política, i que hi ha hagut, i hi ha, unes altres maneres de viure i de pensar dins lbèria. La llengua catalana no s’ataca, doncs, perquè siga forta o deixe de ser-ho, sinó perquè és. El sol fet d’existir ja esdevé insuportable per a una identitat que s’ha construït a l’inrevés.

La tercera capa és la més crua, però també la més fàcil d’explicar. Odiar el català, a Madrid, ix molt barat. Uneix un bloc electoral ampli sense demanar contraprestacions de cap classe. Permet de mobilitzar sense haver de construir res de res, solament a la contra. I és un ciment identitari d’emergència d’una qualitat extraordinària. Allà on una dreta democràtica normal organitzaria un debat seriós i profund sobre la fiscalitat, el model productiu o la sanitat, la dreta espanyola pot recórrer sempre –com aquell qui obre una aixeta i en raja aigua– al sonsonet  de l’enemic interior. I així els cinquanta mil catalanoparlants de la Franja s’utilitzen per justificar una secció sencera d’un acord de govern. És un símptoma que diu molt de la salut política del país veí.

I, arribats ací, ens podem demanar quina lectura concreta en fa el PP, de tot això. Perquè el PP –tinguem-ho present– és un dels partits que el 1978, quan encara era Alianza Popular, van reconèixer –amb cautela, amb contrapesos, amb els eufemismes que calguessen– l’existència d’allò que en van dir les altres llengües espanyoles. Doncs bé, dècades després, el partit ha decidit que aquella generositat calculada i intencionada era un excés. I ha acceptat de signar, en canvi de la investidura de Jorge Azcón, una frase –“alliberar l’Aragó de la imposició del català”– que és indigna d’un estat democràtic europeu i que, si es digués de qualsevol altra llengua minoritzada del continent, motivaria un dictamen del Consell d’Europa en quinze dies.

No puc acabar sense fer una observació tristament òbvia: les esquerres espanyoles, tan mobilitzades per totes les causes justes del món i amb tantes ganes d’atraure les esquerres perifèriques –que diuen– al seu projecte polític, no diran res amb cara i ulls sobre això. Ni sobre els mestres de la Franja, ni sobre l’Institut Aragonès del Català, ni sobre els xiquets d’Arenys de Lledó, de Cretes, de Vall-de-roures o Castellonroi que, si aquest pacte s’aplica, resulta que l’any 2027 tindran menys drets lingüístics que no tenien els seus avis el 1979. El progressisme espanyol s’atura sempre al mateix lloc. Sempre. Ací hi ha una lliçó que el catalanisme ja hauria d’haver après fa temps, però que, per raons de temperament, em sembla que continua resistint-se a acceptar, donant voltes a la sénia cada quatre anys.

Dit tot això, cal reconèixer que cada vegada que el PP i Vox signen un d’aquests pactes, el món catalanoparlant es torna una mica més conscient de si mateix i s’allunya un poc més d’Espanya. El projecte continental –aquella Espanya una i unida per una sola gramàtica que somniaren de Menéndez Pelayo a Primo de Rivera i de Felipe González a Eduardo Mendoza– ha hagut de renunciar ja fa temps a convèncer, a agradar. Ara tan sols pot imposar. I imposar –llegiu Maquiavel, que d’això en sabia molt– no és la garantia de res, sinó el darrer recurs dels projectes fracassats.