En un sol mes, la presidenta del consell italià ha passat –sorprenentment– de ser l’aliada europea privilegiada de la Casa Blanca a la diana dels atacs personals de Donald Trump. I la coincidència en el temps amb la derrota en el referèndum sobre la justícia i la caiguda d’Orbán a Hongria sembla que empeny el govern italià i la mateixa Meloni a recalibrar la seua posició en el mapa polític. A Itàlia tothom es pregunta si assistim a un canvi cap a la moderació de Meloni –hi ha fins i tot qui diu que podria voler allunyar-se de l’extrema dreta– o si simplement som davant una mutació tàctica dictada per les circumstàncies del moment. La resposta no és clara, però els fets són contundents.

El 14 d’abril de 2026 podria quedar marcat, en aquest sentit, com la data en què es va trencar públicament una de les aliances més sòlides del tauler polític del món occidental. Aquell dia, el Corriere della Sera publicava una entrevista telefònica explosiva amb Donald Trump en la qual el president nord-americà dedicava a Giorgia Meloni paraules molt dures: “Estic en xoc amb ella. Pensava que tenia coratge, però em vaig equivocar.” Trump acusava la presidenta del consell italià de no voler col·laborar en la guerra contra l’Iran ni en el blocatge de l’estret d’Ormuz. “No és la mateixa persona que era abans i Itàlia no serà el mateix país”, reblava el president, tot aclarint que feia temps que no parlava amb Meloni: “No ens vol ajudar amb l’OTAN ni a desfer-nos de l’arma nuclear iraniana.”

L’embat arribava –i no pot ser casualitat– poques hores després que Meloni hagués qualificat en públic “d’inacceptables” els atacs que Trump havia adreçat al papa Lleó XIV, per haver demanat reiteradament el final de la intervenció nord-americana a l’Iran. Així i tot, cal retrocedir unes quantes setmanes per a entendre l’abast del terratrèmol, perquè en realitat tres grans sacsades ja havien preparat el terreny abans.

Tres cops en pocs dies

El primer cop va ser el resultat del referèndum del 22 i 23 de març sobre la reforma constitucional de la justícia. La proposta, impulsada pel mateix govern, pretenia de separar les carreres de jutges i fiscals, dividir el Consell Superior de la Magistratura en dos òrgans i crear un nou tribunal disciplinari. Després d’una campanya que va convertir la consulta gairebé en un referèndum sobre Meloni, el no va obtenir prop del 54% dels vots i el sí el 46%, amb una participació que es va acostar al 59% –semblant, per tant, a la de les eleccions generals.

No era qualsevol cosa. Era la primera derrota política a les urnes de Meloni, que va reconèixer el resultat amb un videomissatge sobri: “Els italians han decidit i nosaltres en respectem la decisió.” Va expressar “el pesar per una oportunitat perduda de modernitzar Itàlia”, però va descartar en tot moment de dimitir, com sí que havia fet Matteo Renzi en una situació anàloga el 2016.

El significat d’aquell resultat ha estat definit a Itàlia com la caiguda de l’aura d’invencibilitat: Meloni es pot derrotar. I això afectava de manera immediata la credibilitat dels altres grans projectes de reforma constitucional proposats pel govern, com per exemple la de la llei electoral. Moralment, la derrota en el referèndum va significar un autèntic daltabaix.

El segon cop va arribar diumenge passat de Budapest. El gran líder i precursor de l’extrema dreta europea, Viktor Orbán, després de setze anys en el poder, va experimentar una derrota històrica amb Péter Magyar i el seu partit Tisza, que, amb el suport de les formacions democràtiques de la dreta i l’esquerra, va obtenir una supermajoria de dos terços del parlament. Una supermajoria que, per tant, li permetrà de fer marxa enrere en les polèmiques reformes constitucionals fetes tots aquests anys. Ni la visita del vice-president nord-americà J.D. Vance a Budapest en plena campanya ni l’aval directe de Trump diumenge mateix no van servir per a salvar el primer ministre hongarès.

Tant Meloni com Matteo Salvini havien aparegut en un videomissatge de la campanya de Fidesz, amenaçant els hongaresos amb allò que podria significar una derrota d’Orbán. Però, quan es va confirmar la derrota, Meloni va publicar immediatament un missatge a les xarxes socials felicitant Magyar per “la clara victòria” i desitjant-li “bona feina”, tot afegint que donava les gràcies a l’amic Orbán per la col·laboració de tots aquests anys.

La contenció i l’elegància de la presidenta va contrastar amb el to que va fer servir Salvini i va ser llegida amb atenció per observadors com Matteo Renzi –que va parlar irònicament del “toc màgic” de Meloni, “rei Mides al revés”– com un senyal de distanciament calculat.

El tercer cop és el mateix xoc –duríssim– amb Trump, que es va produir gairebé de manera simultània amb dues decisions del govern italià anunciades a Verona el 14 d’abril: la suspensió de la renovació automàtica del memoràndum de defensa amb Israel –vigent d’ençà del 2003 i que s’hauria d’haver prorrogat automàticament aquell mateix dia– i la defensa explícita del papa Lleó XIV.

La resposta de Meloni a Trump

Encara a Verona, Meloni va articular ràpidament la resposta pública més contundent de la seua carrera quant a les relacions amb Washington. “Quan no s’està d’acord amb un aliat, cal dir-ho clarament”, va dir a la premsa. I va afegir immediatament una frase que els analistes italians han interpretat com una declaració programàtica: “Francament, no em sentiria còmoda en una societat on els líders religiosos fan allò que diuen els líders polítics, o on la veu de l’Església és silenciada per la propaganda. No en aquesta part del món.” La presidenta del consell fins i tot va anar més lluny i va refusar la idea d’una “subordinació” als Estats Units.

Hores després, en un programa de Fox News, Trump va tornar a carregar contra Meloni: “Ja no tenim la mateixa relació”, hi deia el president dels Estats Units. “Meloni vol que Amèrica faça la feina per ella.” I va tornar a criticar la política immigratòria italiana, contraposant-la elogiosament a la d’Orbán.

I aleshores va passar quelcom d’inesperat: la reacció política a Itàlia va ser sorprenentment unitària. Elly Schlein, dirigent del Partit Demòcrata, va expressar al parlament la “condemna ferma” del seu grup pels atacs de Trump, tot advertint: “Som adversaris en aquest hemicicle, però tots som ciutadans italians i no acceptarem atacs o amenaces al govern i al nostre país.” El sempre elusiu Tajani, de Força Itàlia, va remarcar que l’aliança amb els EUA només es podia construir “amb lleialtat, respecte i franquesa recíproques”, i va deixar clar que “ser aliats no vol dir acceptar-ho tot en silenci”. I el ministre de Defensa, Guido Crosetto, va precisar que, sobre el papa, Meloni no parlava per si sola, sinó que “ha representat un sentiment nacional i no una posició política”.

En aquest context, el politòleg Giovanni Orsina va posar-hi la mirada llarga quan va remarcar: “Meloni sempre ha estat atenta a mantenir una posició intermèdia entre Europa i Amèrica, però amb aquesta resposta a l’atac trumpià al papa s’ha desequilibrat definitivament.” I va recordar que això era, en realitat, el fruit d’una seqüència llarga de desencontres: n’hi va haver pels aranzels, per Grenlàndia, per Gaza, per l’Afganistan i per l’Iran. Hi comença a haver, per tant, una història ja consistent de distanciaments entre Meloni i Trump. I, mirat d’aquesta perspectiva, en el fons la reacció de Trump no seria sinó la demostració que, de l’altra banda, s’ha percebut perfectament aquest canvi de línia.

Orsina recordava que la línia original de Meloni –intentant de fer de pont entre Washington i Brussel·les– tenia una lògica perquè Europa “no pot prescindir dels Estats Units d’un punt de vista militar”. Però afegia immediatament que les actuacions de Trump ho havien canviat tot: “Avui és evident que aquella posició ja no s’aguanta.”

La derrota d’Orbán –que la premsa italiana, lògicament, ha seguit amb un interès especial i ha llegit com un canvi de paradigma– va afegir encara més llenya al foc. L’Unità va descriure el daltabaix com “un toc d’alarma per a tota la dreta” i va apuntar que “quedar-se enganxats al tren de Trump vol dir acabar al precipici”. També el Fatto Quotidiano va ser explícit: “Meloni haurà de decidir de quina manera posicionar-se amb Donald Trump. Perquè el trumpisme s’ha transformat en la malaltia autoimmune de l’extrema dreta europea, en una infecció. I el cost de ser aliat amb el magnat nord-americà cada vegada és més insuportable.”

Metamorfosi sincera o adaptació descarada?

Per tot plegat, la pregunta que es fa tot Itàlia –i bona part d’Europa– és si aquesta successió de gests i de fets significa una autèntica redefinició ideològica de Fratelli d’Italia –un intent del partit d’abandonar les files de l’extrema dreta– o si només és una reconducció tàctica per a sobreviure el tram que queda de la legislatura.

La tesi de la mutació té antecedents. Meloni sempre ha estat una política camaleònica, preparada per a canviar d’idea sobre tot allò que calgui. És una dona que ha passat de cridar en públic “Itàlia ha d’eixir de l’euro” a optar per arrenglerar-se clarment amb Brussel·les.

Però la cosa és que, amb tot i això, la substància del programa intern no ha canviat. El Fatto Quotidiano va publicar al febrer una anàlisi que parlava “d’una superposició quàntica de dues Meloni”: la moderada a l’exterior i l’ultra a l’interior, que no s’atura en “la deslegitimació de la dissensió, les bastonades als estudiants i el menyspreu a la premsa”. Una prova que s’esgrimeix és la xifra de votacions de confiança demanades pel govern –108 d’ençà del començament de la legislatura–, que s’interpreta com un intent de buidar el debat parlamentari i de disminuir la democràcia parlamentària.

Té credibilitat, doncs, el tomb evident de Meloni en política internacional?

És segur que Meloni ha fet simplement allò que la situació li imposava: Itàlia depèn del gas, del petroli i, en última instància, del paraigua militar nord-americà, però al mateix temps no pot ignorar ni el Vaticà –que continua essent una força determinant a Itàlia– ni l’opinió pública, que el referèndum ha demostrat que és molt menys arrenglerada amb el govern d’allò que es pensava.

I el mapa dels sondatges

En aquesta línia, no es pot ignorar que la batalla té un rerefons electoral clar. Les dades més recents de la supermitjana de YouTrend situa Fratelli d’Italia, el partit de Meloni, amb un 27,9% d’intenció de vot, mentre que el Partit Demòcrata d’Elly Schlein s’enfila fins al 22,5% i el Moviment 5 Estrelles de Giuseppe Conte es manté al voltant del 12,9%. El sondatge Demopolis de l’abril fins i tot dóna a la coalició del centreesquerra la victòria pels pèls: 46% a 45%. Totes aquestes dades segur que tenen a veure amb la metamorfosi de Meloni: tenint en compte la reculada de l’extrema dreta a Europa després de la caiguda d’Orbán, i amb Trump convertit en un problema per als seus antics aliats, ella encapçala un govern que arriba al tercer any ple d’escàndols interns (els casos Delmastro, Nordio, Bartolozzi).

El futur immediat

Meloni té, doncs, com a mínim tres desafiaments immediats davant seu. A l’interior, la imprescindible renovació del seu moviment després de la derrota referendària i la gestió dels equilibris dins la coalició. Perquè, així com la Lliga de Salvini mira amb fredor l’allunyament de Trump –Salvini va ser a Hongria donant suport a Orbán precisament el dia del referèndum sobre la justícia–, Força Itàlia, en canvi, reclama una línia més europeista.

A Europa, també, Meloni haurà d’aclarir la posició dins el Partit dels Conservadors i Reformistes, un grup cada vegada més fragmentat, i sobre la relació amb el Partit Popular Europeu, amb qui ha construït una entesa tàctica a Brussel·les i que somnia la possibilitat d’un canvi d’aliances de la líder italiana.

I Meloni té també un desafiament fonamental amb Washington, on l’horitzó és més fosc: és evident que som davant un deteriorament sever de les relacions, però també que els dossiers oberts –aranzels, gas rus, paper d’Itàlia a l’OTAN, posició sobre l’Iran i Ucraïna– no admeten gaire marge d’indefinició.

Per això els grans diaris italians –amb els matisos lògics que es poden esperar– coincideixen tots a dir que alguna cosa ha canviat i que allò que es mou a Itàlia és profund. El Corriere, el vell i influent rotatiu de Milà que continua marcant la vida política del país, el diari que va publicar l’entrevista inicial a Trump, ha presentat Meloni aquests dies com una dirigent que busca la manera de redefinir-se sense perdre-hi la base electoral. La Repubblica i La Stampa han insistit, per la seua banda, en la lectura del “tomb” com una reacció de supervivència, obligada per les circumstàncies. I El Fatto Quotidiano, mentrestant, ja ha anat més enllà i parla obertament de Meloni com d’una anatra zoppa –l’equivalent a l’ànec coix amb què als EUA es coneix un president sense futur– i preveu que el govern avance les eleccions.

Ara, dit tot això, ningú no sap respondre encara amb contundència la pregunta inicial: si Meloni realment s’allunya de l’extrema dreta o si només executa una maniobra camaleònica. Les setmanes vinents hi ha eleccions a la Campània, la Pulla, la Toscana, les Marques i el Vèneto. I, després del resultat negatiu del referèndum, ningú no dubta ja que allò que hi puga passar serà realment determinant. Per a Itàlia i per a Europa.