Marc Artigau: “Quan el sistema falla, què fas tu?”

L’escriptor i dramaturg Marc Artigau (Barcelona, 1984) diu que als contes es permet ser més cruel que no pas al teatre. Potser perquè la lectura és un espai íntim, gairebé una conversa secreta entre autor i lector. A Aquest serà el nostre pou, llibre guardonat amb el premi Mercè Rodoreda 2025, hi explora personatges i situacions en què la fragilitat, la por i la mala bava conviuen amb una certa tendresa. Hi apareixen comunitats que fallen, relacions ambigües, violència quotidiana i una societat cada vegada més acostumada al judici públic i a la desconfiança.

Lluny de donar respostes simples, Artigau reivindica els grisos i fuig de les “novel·les dels convençuts”. En aquesta conversa hi parlem sobre la falta d’empatia, la cultura de l’anul·lació, la necessitat de separar autor i obra, la crisi de l’habitatge i la funció dels espais culturals com a refugi. I també sobre què significa escriure avui: si és una via de resistència, d’observació o, simplement, una manera d’entendre el món.

—Porteu una samarreta prou adequada! [Una samarreta amb una frase d’Aurora Bertrana que diu: “No em condemneu sense llegir-me”.]
—És per a la gent d’Instagram. Per si em feu un reel i el talleu en algun tros en què dic alguna cosa tipus “bon dia” i que hi hagi algú que em digui: “Com pots dir bon dia, si passen coses terribles al món!” Doncs això: que no em jutgin si no m’han llegit abans.

—Heu escrit un recull de contes amb força mala bava. És una eina narrativa o és realment la vostra lectura de la societat actual?
—En realitat, sóc més optimista d’allò que mostro als contes! Però és veritat que, pensant-hi, m’adono que en el teatre escric coses diferents. Potser perquè al teatre hi ha allò d’haver de reunir-nos en un mateix espai, i no em surt la malla llet ni aquesta mirada tan desencisada del món que em surt quan escric contes.

—I per què als contes sí que us surt?
—No ho sé, però crec que té a veure amb la intimitat de la lectura. És un procés íntim, de tu i jo llegint junts. Hi trobo un cert plaer. És com si pogués explicar coses a un amic molt íntim. Dir-li: “Mira, penso això.” Amb el teatre, en canvi, acabo pactant amb el públic. Fa poc vaig estrenar Una festa a Roma, que és una història d’amor en una residència. Aquí, en canvi, hi ha un conte sobre un cas de bullying en una residència. És una bona manera de comparar què poso damunt l’escenari i què poso en un conte.

—El títol del llibre, Aquest serà el nostre pou, suggereix un espai de caiguda, de foscor compartida. Què és exactament aquest pou?
—Antigament, es necessitava que hi hagués un pou a les cases. De fet, es construïen a partir dels pous. El pou era un espai on hi havia aigua i, per tant, vida. Al mateix temps, té aquest element de lloc on amaguem les nostres misèries. Aquest doble joc semàntic m’interessava. Aquest serà el nostre pou, aquestes seran les nostres misèries i, alhora, aquesta serà la nostra comunitat.

—Partiu d’aquesta citació d’El rei Lear de Shakespeare: “Els més malvats resulten agradables quan hi ha algú que ho és més, no ser el pitjor ja es mereix un elogi.” En general, tendim a relativitzar la maldat?
—És que realment no ser el pitjor ja es mereix un elogi! En un món en què cada dia s’ha de ser el primer, en què no hi ha espai per als qui perden i en què tot es basa en la puntuació… Mira, quan vaig a les escoles sempre em pregunten quin és el llibre que he publicat que ha tingut més èxit. Sempre els faig la mateixa pregunta: “Què és, per a vosaltres, l’èxit?” Per a ells són els “m’agrada”, el llibre que més s’ha venut, etc. En un món en què s’ha de ser sempre el primer, reivindiquem que no ser el pitjor sigui un elogi!

—No té tant a veure amb la maldat, doncs?
—Sí, sí, també. Tenim tantes cares com relacions tenim al nostre voltant. És diferent qui ets a la feina de qui ets amb els amics, amb els pares, amb els germans, amb la parella… Això fa que tot sigui ple de grisos. A vegades, algú que és detestable en un entorn és meravellós en un altre. En aquestes fissures no hi ha bons ni dolents. O, com a mínim, a la ficció no n’hi ha. Hi ha gent amb objectius diferents, motius i desigs que es troben.

—És un recull de contes molt irònic. Creieu que és possible encara parlar de “bé” i “mal” sense ironia?
—No ho sé, és complicat. La ironia la faig servir com a eina de protecció. Intento de posar l’humor en el fons. Diuen que l’humor és cosa de gent trista… Penso que, a vegades, l’humor, aquesta mica de mala llet, pot ser una mena de protecció per a poder mirar les coses amb una certa distància.

—Una de les idees comunes entre tots els contes és aquesta falta d’empatia i una pèrdua total de confiança respecte de la societat. Hem perdut capacitat d’empatia?
—A vegades tinc la sensació que decidim les coses en una responsabilitat col·lectiva, però en realitat tot comença amb un mateix. Hi ha un conte, “La taca del senyor Antònio”, en què un home cau, es fa mal i l’ambulància no arriba. El conte intenta de veure com es gestiona tot un barri per cuidar-lo mentre no arriba l’ambulància. És aquesta idea de veure com funcionem quan el sistema falla. Ens en rentem les mans: “Tot és culpa del sistema”, diem. D’acord, però quan el sistema falla, què fas, tu? Vull creure que encara podem funcionar en col·lectivitat, però potser només ho penso perquè és primavera, fa bon dia, he menjat bé per dinar i vinc d’un assaig que ha anat bé… No, no, és broma. Encara podem funcionar.

—Encara hi ha més bondat que maldat, al món.
—Sí. Justament això em van preguntar en una entrevista i sí: crec que hi ha més bondat al món que no pas maldat. Passa que no té tan bona premsa, no té tants titulars. Intento ser optimista, passa que als contes m’agrada jugar, m’agrada ser una mica més dolent i portar les coses a l’extrem. Em sembla que era Emmanuel Carrère qui deia que si no parlem dels monstres, els monstres es fan grossos. Hem de parlar de monstres, no passa res.

—Què us interessa, d’aquests temes ambigus, incòmodes i fins i tot tabú?
—M’interessa que allò que a vegades ens és extraordinari o inaudit, amb el pas del temps ho podem arribar a assumir amb la més absoluta naturalitat. Per exemple, a Aurora [la seva novel·la anterior] parlava d’una relació incestuosa, però que per als personatges era normal. Allò que sembla extraordinari, sovint s’acaba assumint.

—En alguna ocasió heu dit que no us interessen les “novel·les dels convençuts”. Què voleu dir? Què ha de tenir una novel·la o una veu literària per a considerar-la interessant?
—En tota novel·la, en tota història, hi ha una ideologia al darrere. A vegades sense saber-ho. A vegades, fins i tot, en contra d’allò que pensa l’autor, però no m’agrada quan el missatge o el discurs és en primer terme. Quan diuen: “Vull que pensis això.” Quan et diuen qui són els bons i qui són els dolents. Això no em sembla interessant. Fins i tot, quan vaig al teatre i veig obres que, tot i opinar el mateix que jo, en fan pedagogia, en surto pensant que segurament és més interessant pensar tot el contrari. Durant uns quants anys ens hem explicat molt les coses, i això ens ha infantilitzat.

—Una de les frases que apareixen en un dels primers contes és: “A allò que admires, no t’hi has d’acostar mai.” Ho penseu de debò, això?
—Admiro molts artistes que no vull conèixer. És molt millor gaudir de la seva obra. Allò que compta és gaudir del material, però no cal conèixer-lo, perquè, al capdavall, segurament tindrà els mateixos defectes que qualsevol altra persona. Si admires molt una persona per la seva feina, és millor que no la coneguis.

—Hi ha qui diu que ser capaç de separar autor i obra és un privilegi.
—Ja… Cada any pregunto això als meus alumnes de l’ESCAC. És curiós veure’n les tendències. Aquests últims anys, molta gent deia que no s’havien de separar. Ho trobo molt interessant. Jo ho separo. Hi ha casos concrets en què no, però generalment ho faig. He llegit autors amb qui ideològicament no tenia gens d’afinitat, però els he llegits perquè em semblaven interessants. És absurd no fer-ho. És més: no és que ho intenti separar, sinó que intento no saber coses de l’autor. No en vull saber certes coses, perquè així puc ser com més neutre millor, també a l’hora de gaudir de l’obra. Però bé, és un dilema, sí. També crec que té molt a veure amb el bagatge de cadascú.

—Al llibre retrateu també una societat molt punitiva: personatges anul·lats, judicis públics, gran polarització…
—És un tema fascinant, aquest. Però és que els discursos que ens trobem constantment a les xarxes socials són d’aquesta mena, eh? Tothom té dret d’equivocar-se, tothom té dret de la restauració. Crec que això ens fa millors com a societat.

—Aquest poc marge d’error us ha afectat en algun moment, en la vostra creació?
—Vaig passar una època en què m’importava molt, però ara prefereixo equivocar-me. No passa res. Mira, a la darrera obra que vaig estrenar hi havia un personatge anticlerical que es dedicava a cagar-se en Déu tota l’estona. Doncs bé: vaig rebre un correu electrònic d’una senyora que em va dir de tot! Només li va faltar dir-me que m’esperaven a l’infern! Va acabar el correu amb una frase preciosa. Deia una cosa així com: “Has fet més cas a l’arbre que cau del bosc que no pas als qui miren cap al cel en silenci.” Com volent dir que criticava l’Església per uns casos de pederàstia que hi havia hagut –molt pocs, molt pocs! [riu]– però, en canvi, què passava amb tots els altres, no? No els responc mai, aquests missatges, però com que aquesta senyora havia dedicat tant d’esforç a escriure’m i m’havia marcat el camí de llambordes grogues cap a l’infern, li vaig respondre: “Que ho pensi un personatge no vol dir que ho pensi jo. Moltes gràcies per venir-hi.” Ostres, és que a mi em passa molt, això que personatges de les meves obres diguin coses amb què no estic gens d’acord! Si els personatges només diguessin què penso seria molt avorrit. No és interessant.

—També tracteu temes actuals, com la crisi de l’habitatge. Al conte “Ciutat de vacances”, per exemple, parleu d’un matrimoni expulsat de casa seva per a fer-hi un pis turístic.
—En aquest cas, no és un matrimoni en una situació precària, sinó que simplement és expulsat de la seva ciutat, una ciutat costanera, perquè la gent hi pugui anar de vacances i passar-s’ho bé. Que la gent hi vagi a consumir i que puguin parlar anglès i castellà. Aquest matrimoni, en canvi, parla català i, en lloc de consumir, treu les cadires al vespre per a parlar amb les amigues, va a les botigues de tota la vida… I, per tant, se’ls convida, molt amablement, a marxar-ne. Bé, només cal veure el paisatge que ens envolta.

—En aquest sentit, espais com el teatre i les biblioteques encara poden ser refugis de tot això.
—Sí! Els clubs de lectura, les biblioteques i les llibreries són espais on em sento molt a gust. Són estructures d’estat. Al meu barri, Sants, hi ha la Biblioteca Vapor Vell, que m’agrada molt. Hi fan activitats, és un refugi climàtic, hi ha gent estudiant-hi, llegint, passant la tarda… Per mi, el paradís –i mira que sóc agnòstic– s’assembla una mica a això. A més, hi ha molt bon tracte humà i s’hi fa molt bona feina. Això s’agraeix.

—Per vós, escriure què és: un acte de resistència, d’observació, de descripció…?
—Per mi és una cosa tan natural… Quan treballo en uns altres projectes o assajo i no tinc temps per a escriure, ho trobo a faltar. Escriure és la meva feina i m’agrada molt fer-la. M’ho passo molt bé. Evidentment, també tinc moments de crisi, però, en general, m’ho passo molt bé.

—Com els afronteu, aquests episodis de crisi?
—Mira, el nostre ofici –i parlo del teatre– és molt de pujades i baixades. Amb el temps aprens que les coses que van bé tampoc van tan bé i que, quan les coses van malament, també les has de relativitzar. Has d’intentar trobar el terme mitjà. Quan les idees o l’escriptura no em surten, ho deixo estar un temps, me n’oblido uns quants dies i ja està. Aquesta és la manera. Ara, sóc molt patidor. Pateixo molt i m’angoixo molt i m’ho emporto cap endins. Suposo que és una qüestió d’exigència. Com que m’apassiona i vull que surti bé… És que, és clar, la gent paga una entrada per venir a veure la teva història! I, avui en dia, en què has de lluitar contra tot, és una responsabilitat. Intentes fer-ho de la millor manera possible, però no sempre te’n surts.

—Quan parleu d’ofici, parleu de teatre. Us sentiu més dramaturg que no pas escriptor?
—No, sí que em considero escriptor, perquè toco diferents gèneres: he fet contes, novel·les, teatre… Recordo que quan vaig haver de signar la hipoteca del pis em van preguntar l’ofici. Vaig dir: “Dramaturg.” Però el senyor del banc no em va entendre. Llavors vaig dir: “Guionista.” I em va respondre: “Periodista?” Li vaig dir: “Sí, és igual…” [riu] Ho vaig trobar graciós.