Aquesta setmana, a l’institut Pau Claris de Barcelona, dues agents de la comissaria general d’informació dels Mossos d’Esquadra es van asseure entre els mestres que preparaven en assemblea el nou cicle de vagues. Escoltaven. No prenien la paraula ni participaven en els debats. Algun docent les va reconèixer perquè les havia vistes amb uniforme, dies abans, a la manifestació del Vuit de Març. Quan els van demanar a quin centre treballaven, les dues policies van respondre amb una mentida que un assistent a l’assemblea va desemmascarar a l’instant. Llavors se n’anaren. Sense oposar-hi cap resistència, però sense donar explicacions, simplement com qui acaba la jornada laboral.

Dos dies més tard, el cos dels Mossos d’Esquadra ho va admetre de manera pública: havia enviat espies a les assemblees de mestres. No es va excusar: va argumentar que la llei li atribuïa competències per a recollir informació sobre la “conflictivitat laboral i social”. La consellera d’Interior, Núria Parlon, en compte d’obrir un expedient, va publicar un missatge a X que refermava la confiança “del conjunt del govern” en el director general, Josep Lluís Trapero. I el president Salvador Illa, en una entrevista radiofònica, es va limitar a parlar de “professionalitat”, com si aquest fos el tema. Cap explicació política, cap responsabilitat assumida.

La reacció en cadena deixa clar que algú al Departament d’Interior ha pensat que era una bona idea d’enviar la brigada d’informació –una unitat que la legislació tracta amb especial cura per la sensibilitat de la feina que té assignada– a fitxar mestres en una assemblea sindical convocada per organitzar una vaga legal. I ací és on hi ha el problema, que és greu.

Hi ha una raó –i és una raó molt important– que fa que la democràcia distingesca entre la policia i els serveis d’informació d’aquesta policia. I entre la informació policíaca i el control polític. El dret de reunió i d’organització és el moll de l’os del sistema. Si una assemblea sindical pot tenir policies infiltrats, amb la cobertura política del govern, no hi ha dret de reunió, hi ha solament una concessió temporal del poder: et deixaran fer mentre ells vulguen i prou. I la diferència no és semàntica. En democràcia, la policia no hi té res a fer, en una reunió de treballadors que organitzen una protesta legal. Punt final. Si hi ha una sospita raonada que algú prepara un delicte, aleshores hi ha jutges, indicis, procediment. Però de cap manera no hi ha ni hi ha d’haver prospecció: asseguts entre els treballadors, agents de paisà que tornen a la comissaria amb una llista de cares, de noms, de qui parla i com parla. Això, si de cas, es fa amb el crim organitzat i amb els grups armats –i així i tot hem de recordar que sempre és sota control judicial. Amb mestres que demanen una millora de plantilles, no. El catedràtic de filosofia del dret Josep M. Vilajosana ho explica d’una manera inapel·lable en aquest article que publiquem avui a VilaWeb.

La resposta exigible és, per tant, senzilla, i ja l’han formulada els grups de l’oposició, els que donen suport al govern –tret, lògicament, del PSC– i els quatre sindicats convocants: Trapero no pot continuar al capdavant dels Mossos després d’açò. Quan el cos que ell dirigeix infiltra la comissaria d’informació en una assemblea de mestres i el comandament ho legitima per escrit, la responsabilitat professional és inequívoca. Igual que és inequívoca la responsabilitat política de la consellera Parlon. Per damunt de tots dos, el president Illa, que és el responsable darrer d’aquesta actuació, ha de respondre, també, del rumb que ha imprès al seu govern. Perquè, clarament, la deriva autoritària del PSC –que dissabte denunciava Ot Bou en aquest article– no és una invenció dels qui protesten sinó el rastre que deixa el seu executiu, contra el sentit comú democràtic més elemental. O ell, o Parlon o Trapero: algú ha de pagar immediatament l’espionatge a mestres, dimitint o essent destituït, que això tant hi fa, ja.

PS1. Avui comença el seguit de vagues i mobilitzacions dels col·lectius d’educadors en diverses parts del país. Al País Valencià, particularment, la vaga indefinida convocada pels sindicats és també la primera gran crisi del govern presidit per Juanfran Pérez Llorca. Esperança Camps en fa l’anàlisi en aquest article.

PS2. A Aquest serà el nostre pou, llibre guardonat amb el premi Mercè Rodoreda 2025, l’escriptor i dramaturg Marc Artigau, lluny de donar respostes simples, reivindica els grisos i fuig de les “novel·les dels convençuts”. En aquesta conversa amb Emma Granyer parla sobre la falta d’empatia, la cultura de l’anul·lació, la necessitat de separar autor i obra, la crisi de l’habitatge i la funció dels espais culturals com a refugi. I també sobre què significa escriure avui. 

PS3. Les eleccions andaluses de diumenge vinent i l’agenda política catalana continuen lligades ben de prop. I no és tan sols perquè l’actual president andalús atie l’anticatalanisme per beneficiar-se’n electoralment, sinó també perquè hi van vinculades les converses i els acords sobre el pressupost català, que dependran molt d’allò que puga proclamar el resultat andalús. Ho analitza Odei A.-Etxearte: “Les eleccions andaluses i els plans d’Illa”.