Hi ha una manera relativament simple de saber com anirà la setmana al Llevant: mirar el rellotge de Wall Street. Perquè, d’ençà que va començar la guerra contra l’Iran, el 28 de febrer, el president dels Estats Units, Donald Trump, ha repetit un patró que ja no passa desapercebut. Quan les borses tanquen, el divendres al vespre i durant el cap de setmana, Donald Trump endureix el to i amenaça Teheran amb la destrucció. Però quan les borses són a punt de tornar a obrir, el dilluns al matí, parla de “converses productives”, de pròrrogues de l’alto-el-foc i de plans de pau “viables”.

No és una impressió. És una pauta que uns quants analistes nord-americans han documentat amb dates i hores a la mà, i que diu molt sobre com Trump fa servir la guerra com a instrument de gestió del mercat.

La interpretació més precisa del fenomen prové de la CNN, en una anàlisi sobre els anuncis del president que apareixen sospitosament sincronitzats amb l’obertura i el tancament dels mercats. Trump no improvisa: deixa anar les amenaces quan ningú no pot vendre accions i recula quan poden tornar-ho a fer.

La historiadora Heather Cox Richardson ho va resumir amb un exemple net del 23 de març. Poc després del tancament de la borsa del divendres, Trump va publicar un missatge dient que la guerra “s’acabava”, un missatge pensat per calmar els inversors durant el cap de setmana. Però aquell dissabte al vespre, amb els mercats tancats, va canviar de registre i va donar a l’Iran un ultimàtum de quaranta-vuit hores per a reobrir l’estret d’Ormuz o bombardaria les seves centrals elèctriques. I dilluns al matí, just uns minuts abans de l’obertura, va tornar a girar el timó i va començar a parlar de converses “molt bones i productives” i va ajornar els atacs cinc dies. Els dies en què la borsa era oberta. El resultat d’aquella maniobra concreta, l’índex S&P 500 va pujar 240 punts.

La guerra ja va començar amb les borses tancades

El patró ve de bon començament. Trump va esperar que tancassen els mercats un divendres per anunciar els primers atacs contra l’Iran, i l’operació Epic Fury va arrencar de matinada l’endemà, dissabte. D’ençà d’aleshores, la lògica s’ha repetit en cada episodi de tensió. L’agència Associated Press hi va dedicar una anàlisi en què constatava que, quan hi havia qualsevol senyal de perill als mercats, Trump s’afanyava a publicar un missatge o a fer una declaració per assegurar que la guerra que ell mateix havia engegat es podia acabar aviat.

El cas més descarat va ser un dilluns abans de l’obertura de la borsa: en un sol missatge, Trump anunciava grans avenços en les converses de pau amb l’Iran i, alhora, amenaçava d’atacar infrastructures civils si no hi havia acord “ràpidament”. Pau i guerra en una mateixa frase, segons quin públic l’escoltés.

La revista Time ha descrit un patró relacionat, tot i que no idèntic. En la seva anàlisi, el fet característic de Trump és llançar amenaces màximes i després recular a mesura que els riscs d’executar-les es fan evidents. Segons Time, el president cerca, com més va amb més pressa, una sortida del conflicte, perquè el suport popular a la guerra cau i els preus dels carburants i la volatilitat dels mercats tenen alarmats els republicans, que pensen en les eleccions de novembre.

L’ombra dels mercats de predicció

Hi ha també un angle inquietant que va més enllà del relat oficial. Un treball d’Axios va recollir moviments de mercat difícils d’explicar al voltant de les decisions de Trump. El divendres abans del començament de la guerra, més de 150 comptes de la plataforma Polymarket van apostar de cop que els Estats Units atacarien l’Iran l’endemà. I un dilluns van entrar de sobte 580 milions de dòlars en futurs del petroli, sense cap notícia pública que ho justifiqués, quan faltaven setze minuts perquè Trump anunciés una pausa en els atacs contra les centrals iranianes. Com si algú sabés què passaria abans no passés.

Siga com siga, ja som a final de maig i l’alto-el-foc continua essent una ficció funcional. Trump va arribar a dir, del Despatx Oval estant, que la treva es trobava “amb suport vital”, mentre el Pentàgon decidia que els atacs iranians contra vaixells nord-americans i contra els Emirats no arribaven al “llindar” de violació de l’acord.

La conclusió a la qual arriben els analistes és simple i incòmoda alhora: la insistència de Trump a no reprendre la guerra a gran escala li ha tret credibilitat i força negociadora davant Teheran, que ha après a llegir el calendari tan bé com els inversors. Mentrestant, la guerra continua. Passa que els pitjors titulars, o això sembla, queden reservats per als dies en què Wall Street dorm.