En cap tema com en el de la policia es veu amb tanta claredat que el PSC i Aliança són dues pomes podrides del mateix cistell, dos fruits verinosos d’una mateixa cultura política que té molt poc substrat democràtic. És en la qüestió de la seguretat on es palpa que tots dos projectes polítics, en el fons, pensen que tenen encomanada la missió de civilitzar la societat catalana; tots dos es creuen imbuïts d’una autoritat que els permet de corregir les tendències selvàtiques de la societat catalana. Els uns, perquè entre més raons pensen que el procés era gairebé l’expressió d’una malaltia rural, desalineada de la modernitat europea, i els altres, perquè pensen que hi ha tants musulmans que hem perdut la puresa de la raça i anem cap a la barbàrie.

La qüestió de la seguretat és on aquesta coincidència autoritària s’observa millor perquè, com que tant el PSC com Aliança són dèbils, conclouen que la seva funció correctora tan sols s’acomplirà amb més policia, quantitativament i qualitativa. L’única diferència rellevant és que pensen que la policia s’ha de centrar prioritàriament en elements diferents de la societat. Els socialistes, en els sectors més organitzats i, per tant, amb més capacitat de causar-los conflicte, perquè de fet el seu objectiu és la pacificació i neutralització política del país. Els d’Aliança, en les parts de la societat menys blanques, perquè en el fons el seu objectiu és la divisió de Catalunya en ètnies irreconciliables i, després, la jerarquització de la societat en funció d’aquestes ètnies.

El PSC i Aliança són dues cares de la mateixa moneda perquè, tot i tenir diagnòstics diferents dels problemes més greus de la societat catalana, tots dos coincideixen que aquests problemes es resolen amb més control i amb més repressió. El president Salvador Illa sembla que considera per principis que del conflicte no en pot sortir res de bo, que la disputa no pot ser mai fèrtil: heus ací l’arrel de tot. Per això, mentre ell es nega a negociar amb els sindicats majoritaris de mestres d’aquest país, el seu director general de la policia envia agents dels Mossos d’Esquadra a les reunions que fan aquests mestres per a preparar les protestes. No hi ha negociació. No hi ha conversa política real. Només hi ha una recerca de la manera més eficaç d’acorralar l’altre fins que cedeixi.

El govern es regeix per un principi sistemàtic d’alteració de la veritat segons el qual tot allò que fa la policia és, per definició, legal. Ja ho va formular més o menys així la consellera Sílvia Paneque quan la Directa va destapar una colla de casos d’infiltracions en l’independentisme de base i més moviments socials. Amb la magnitud de l’escàndol, que incloïa la simulació de relacions sentimentals d’agents amb ciutadans mentre n’obtenien informació política, no n’hi hagué prou perquè Paneque s’immutés. “Aquest govern no pot pensar una altra cosa que les actuacions dels cossos policials es fan seguint la normativa”, va dir. Ahir, la primera reacció del president anava en la mateixa línia: “No en tenia coneixement, però tinc confiança i sens dubte molt de respecte a la professionalitat dels Mossos.”

Un altre exemple. La mesura d’incorporar policies a les aules de secundària és antipedagògica: la gràcia de l’educació no és obeir per por de la repressió, sinó que l’alumne adquireixi uns coneixements, un bagatge, una cultura, que li permetin d’argumentar per què de vegades cal obeir i per què de vegades cal plantar-se contra la injustícia i desobeir. Hi ha marge per a desobeir els pares o els mestres: si no fas els deures o arribes més tard de les tres, no et tancaran a la presó, i no sempre hi ha càstig, perquè en paral·lel a l’aprenentatge de la norma hi ha un aprenentatge sobre el sentit de la norma i el marge de maniobra al voltant de la norma. La policia no en deixa cap, de marge: la missió dels Mossos serà, en tot cas, de comunicar als alumnes que, amb bagatge o sense, si gosen desafiar toparan amb la força.

És una proposta profundament autoritària i, tanmateix, no hauria de sorprendre ningú que el president Illa pensi que és una bona idea, que els Mossos d’Esquadra sotgin la canalla on més segura s’hauria de sentir. Ell mateix, i tot el seu partit, va passar una dècada repetint que no hi podia haver democràcia fora de la llei: és natural que pensin que no hi pot haver, tampoc, educació fora de la llei, i que pensin que no hi pot haver seguretat sense por. Quina altra concepció de l’educació podria tenir algú que pensa que la llei és el límit de la llibertat? Quina altra concepció del diàleg polític podria tenir algú que pensa que no hi ha diferències substancials entre la policia i la llei, o que res no impel·leix els governants a fiscalitzar les forces de l’ordre?

Hi ha una pulsió molt semblant en la manera com Aliança ha instrumentalitzat l’assassinat d’una dona de quaranta-dos anys a Esplugues de Llobregat per atiar, amb mentides, la idea que Catalunya es va transformant en el Bronx dels anys setanta, immersa en una espiral de degradació. La insistència a descriure els carrers del país com si hi proliferessin la inseguretat i, de fet, la violència, no té cap intenció d’empatitzar amb la percepció de la gent ni de recollir cap malestar, sinó d’alimentar una por que els és ben útil políticament. Tret que ens lliurem al totalitarisme i les lleis marcials, no és possible que en les nostres societats, que coven tanta pobresa, no hi hagi baralles, ni robatoris, ni furts, ni assassinats; simplement, no és possible, i fins i tot així encara n’hi ha pocs.

L’extrema dreta promet la distopia d’aconseguir una societat segura a còpia de més càstig i de més mà de ferro perquè tant se li’n dóna la llibertat que hi perdríem pel camí. Els socialistes tenen la mateixa manera d’entendre el conflicte: com una cosa intrínsecament negativa que cal extirpar, encara que el preu a pagar sigui la vulneració del dret de reunió dels mestres o del dret d’autodeterminació del seu país. El govern diu que el seu projecte és “als antípodes” del d’Aliança, però en termes de seguretat no deixen de convergir, i comparteixen tothora la seva confiança cega en la repressió com a solució dels problemes socials. En el fons, això els retrata exactament com allò que són: la fruita picada d’una Catalunya que va veure negada a cops de porra la conversa sobre la seva llibertat, i que ara només saben mantenir pacificada amb més i més policia.