Els diaris no naixen mai perquè sí. Naixen, sempre, perquè algú decideix que cal que existesquen, perquè considera que la societat els necessita. I aquesta decisió sol anar acompanyada d’un punt d’obstinació irracional, de tossuderia. Aquest és clarament el cas de la fundació del diari Avui, que aquesta vesprada farà la celebració oficial del seu aniversari a Barcelona.

Racional, allò que se’n diu racional, segurament no ho va ser gens, posar-se a fer-lo. Parlem del 1976, d’un país que encara no sabia si vivia en una dictadura, enmig d’una transició que no resolia res de veritat, amb una llengua que l’estat havia perseguit sistemàticament durant quaranta anys i no volia deixar renàixer, i amb un periodisme –el periodisme en llengua catalana– aniquilat de feia dècades. 

Avui és molt fàcil parlar-ne, en la distància i després de tot això que ha passat, però, sincerament, crec que cal reconèixer que en aquelles circumstàncies la idea de fundar un diari en llengua catalana era –d’un punt de vista estrictament pràctic– una extravagància, un atreviment notable, una heroïcitat, una aventura molt més que perillosa. I, tanmateix, afortunadament per a tots nosaltres, el van fundar, el van crear, el van fer eixir al carrer, i inauguraren així una nova etapa del periodisme català, de la qual VilaWeb és clarament deutora. Una deutora agraïda.

No en som prou conscients, d’això, però el franquisme –entre més coses– havia liquidat la premsa catalana dels anys trenta amb una eficàcia que hauria d’avergonyir qualsevol. No és que la censuràs ni que la controlàs: és que la va suprimir. Sencera. No existia als quioscs. No existia a les cases. No existia a les mans dels lectors.

Segurament per això tots aquells que vam viure la màgia d’aquells primers números –el paper una mica gruixut, la tinta fresca, la sensació estranya de llegir el país en la llengua pròpia al quiosc del carrer– ho recordem amb aquella mescla d’emoció i de lucidesa que deixen les coses que t’han format de veritat. Jo, per exemple, no he oblidat mai el quiosc i el dia en què vaig comprar el meu primer exemplar d’aquell diari, quan va arribar a València. Crec que podria descriure l’escena gairebé com una fotografia, per l’impacte que em va causar. Allò era molt més que comprar un diari. Allò era adquirir la meua llengua en el paper, un paper que m’explicava el país i el món.

Per això l’Avui era un projecte absolutament necessari, imprescindible, per més poc racional i per més perillós que fos posar-se a fer-lo. I per això, quan va eixir, la gent el va comprar en massa, com si en depengués alguna cosa important. No com si en depengués: perquè en depenia, realment. Han passat cinc dècades i estic d’acord que cal no mitificar mai el passat, però també cal no minimitzar-lo ni banalitzar-lo: hi ha moments en la vida col·lectiva d’un país en què un diari és molt més que un diari, perquè esdevé ni més ni menys que la prova que existeixes. I aquest paper històric, entre nosaltres, als Països Catalans correspondrà sempre al diari Avui.

Ara, aquest Sant Jordi concretament, farà cinquanta anys d’aquell primer número i el món ha canviat tant que costa d’explicar-ho i tot. El paper, el diari en paper, s’acaba, tot s’ha tornat molt complicat en aquesta professió i en aquest negoci, i l’Avui s’ha unit al Punt per continuar essent fidel a la llengua i a la societat que el va fer nàixer. No és poca cosa, això. En el periodisme, la fidelitat als orígens, quan és autèntica i no decorativa, és potser la virtut més difícil de mantenir. I per això, crec, la pregunta que caldria fer-se no és si sobreviuran o no els diaris impresos en paper en el futur, sinó si sobreviurà o no aquest model de periodisme que l’Avui va tenir la missió històrica de reprendre ara fa cinquanta anys: el periodisme que es preocupa per les coses que de debò importen en una societat que vol continuar essent ella mateixa.

Solament puc dir que confie –més que confiar-hi, n’estic segur– que sí. I que per això felicite tothom qui va fer possible l’aparició de l’Avui i espere que per molts anys podrem gaudir tots plegats de la faena dels nostres col·legues del Punt Avui.

PS1. Voldria cridar-vos l’atenció, avui, especialment sobre aquest text escrit per Josep Miquel Arenas (Valtònyc). Hi diu veritats com una casa, incòmodes i poc habituals, i crec que mereix una reflexió col·lectiva: “La seva victòria més subtil: fer-nos creure derrotats”.

PS2. Cada dimarts a VilaWeb Televisió hi ha La crisi dels 30. En el programa d’aquesta setmana Clara Ardèvol parla de llengua, integració i racisme amb Òmnia l’Bakkali, jurista i autora d’Un far a tres minuts de casa, i amb Daniel Herrera, activista i politòleg. L’Bakkali és de Badalona, filla de marroquins, i Herrera va nàixer a Colòmbia, però s’ha criat a Vic. Vegeu-ne el vídeo.

PS3. De les nostres illes, potser la més desconeguda és Tabarca. Però precisament aquests dies hi ha un cert soroll pel debat sobre si hauria d’adquirir o no la consideració d’entitat local menor, en aquest cas, d’Alacant. Esperança Camps aprofita el debat per a presentar-nos aquest indret tan especial del país: “Tabarca no vol la independència, però ja en parla tothom”.

PS4. Manu Guix, el polifacètic compositor, director musical, intèrpret i cantant, publica aquests dies Galàxies, el seu sisè treball discogràfic. Alba Tebar l’ha entrevistat per parlar de música i de més coses: “Els meus pares no em van dir mai ‘t’estimo’”.