Manu Guix (Barcelona, 1979) és un home polifacètic: compositor, director musical, intèrpret i cantant. Ara publica Galàxies, el seu sisè treball discogràfic, un EP de sis cançons que giren entorn d’un tema central: l’amor. Però tan aviat hi veiem un Manu Guix completament desinhibit i alliberat sexualment, com una versió més recollida i íntima. La presentació de Galàxies al gran públic es farà el 18 d’abril al Festival Strenes de Girona, i a Barcelona el 24 d’octubre, a la Sala Apolo, en el Festival Empremtes. L’entrevistem a l’Hotel ME de Barcelona. Es mostra tan apassionat, intens i vital com sempre, tot i que diu que té pocs moments de descans entre la preparació de la ronda d’Operación Triunfo (OT) i les entrevistes per la publicació del seu EP.

—Galàxies és un EP que parla essencialment d’amor. Per què volíeu que aquest en fos el tema central?
—Tinc gravades al cervell les imatges dels últims dies de la vida de Pau Donés, en aquell reportatge que va gravar amb l’Évole, on deia que s’adonava que la cosa més important a la vida era estimar. Què fem a la vida? Estimeu i sigueu estimats! I darrerament, en el moment vital en què em trobo, en què ja tinc quaranta-sis anys i ja he viscut més de la meitat de la vida, tinc molt present aquest missatge. Per primera vegada he volgut fer un disc monogràfic, en què parlo exclusivament d’un tema, i volia que fos sobre l’amor, el tema més universal de tots. 

—És un amor entès a partir del prisma de l’experiència. La vostra visió de l’amor ha canviat amb el pas dels anys?
—Sí, naturalment. L’amor evoluciona, canvia, es transforma. Allò que aprens amb el pas dels anys és que hi ha moltes maneres d’estimar. I estimar no és sempre fàcil. A vegades has de fer coses que no t’agraden, has de renunciar a algunes altres… Estimar vol dir deixar anar, i pot voler dir fer coses en contra de la teva voluntat. A vegades hi ha actes d’amor que són meravellosos. Estimar són moltes coses, i és una aventura que no saps mai cap a on et portarà. Però sóc dels qui pensen que l’amor ho ha de moure tot. I especialment en aquests temps que vivim. Vivim en un món que està malalt, i, precisament per això, l’amor ha de prevaler per damunt de tot.

—Ara sou més romàntic o menys que fa vint anys?
—No em considero menys romàntic que fa vint anys. Em considero més realista. Però no he deixat de ser apassionat. Jo sóc un home d’emocions, de sensacions fortes. He estat sempre així. Visc l’enamorament d’una manera molt intensa, m’agrada viure-ho tot d’una manera molt intensa. Potser de vegades massa, però sempre necessito aquest punt d’adrenalina. Necessito sentir que la vida és emocionant, i no sempre ho és. Quan no ho és, m’avorreixo. Afortunadament, em dedico a una professió en què aquesta adrenalina la tinc sovint. Sempre busco que els meus projectes professionals m’aportin energia. I amb els anys això no ho he perdut .

—Però la vida sovint és avorrida, i no es pot conviure amb tanta intensitat. Com ho reguleu?
—Fa més d’un any que vaig a teràpia, i el meu psicòleg sempre em diu precisament això, que he d’aprendre a viure amb menys intensitat. Sempre li demano: però com es fa, això?! “Amb pastilles, nen!” [Riu] No, però és cert que s’ha de viure amb tranquil·litat. Un dels exercicis vitals que he d’aprendre a fer és trobar la felicitat en la tranquil·litat. Però a mi la tranquil·litat no m’interessa, no m’agrada, m’avorreix. I és un problema que tinc, perquè he de buscar la pau com un objectiu vital.

—“S’ha de saber trobar un camí per a quan superes els quaranta” és una frase que dieu a la cançó “Astres”. Què volíeu dir, exactament?
—[Riu] És la cançó del disc que parla de l’amor d’una manera més passional, que parla del sexe, d’una nit alliberada, desinhibida, i que parla de la sexualitat viscuda d’una manera molt lliure, perquè crec que encara hi ha moltes etiquetes. Encara hi ha un estigma molt gran, i és molt malvist ser una persona desinhibida sexualment. I no m’agrada que sigui així. Crec que el sexe es pot viure amb llibertat i amb naturalitat, i mentre no es faci mal a ningú, que cadascú foti el que vulgui.

—Creieu que la desinhibició sexual s’associa a edats més joves, normalment? És, per tant, una reivindicació, aquesta cançó?
—Em dius vell?! [Riu] Sí, és clar que té un punt de reivindicació! Tenir una certa edat no vol dir no poder ser actiu sexualment. Hi ha molta gent que experimenta nous camins a partir dels quaranta i hi ha moltes maneres de buscar noves emocions i fer que la parella et continuï resultant atractiva. Jo això també ho faig. Cal buscar maneres de mantenir viva la flama: hi ha gent que va a clubs d’intercanvis de parella, hi ha qui se’n va a un sex shop i compra joguines… A mi m’agrada que en l’àmbit de la parella s’estableixi aquesta comunicació lliure, oberta i espontània, i que d’una manera divertida busquis nous estímuls per continuar jugant i per mantenir viva la curiositat.

—La gent ha comentat bastant el videoclip a les xarxes… Què us han dit?
—He rebut reaccions de tota mena. Afortunadament, la majoria de comentaris han estat molt positius. Però també n’he rebut de negatius. He rebut comentaris de: “Hòstia, nano, quina crisi més mal gestionada”, “Quina vergonya”, “Quin fàstic”… Però quin problema hi ha? Jo tenia claríssim quan vaig fer aquest videoclip, que d’entrada volia que les noies fossin properes a la meva edat. Jo tinc quaranta-sis anys, les noies són més joves que jo, però tenen deu anys menys, no en tenen divuit, saps? Són actrius que a més a més són molt amigues meves. I després també tenia molt clar que volia que hi sortís un noi, perquè no volia ser jo sol amb dues noies… Sempre hi ha gent a qui no li sembla bé, però tinc clar que el problema el tenen ells.

—A la cançó “Més enllà dels estels” parleu del buit que us ha deixat la mort del vostre pare. Ja n’havíeu parlat en cançons anteriors. Se supera mai, la mort d’un pare?
—La mort del meu pare no la superaré mai: és un dolor que no desapareix; senzillament, t’acostumes a viure-hi. Aquesta ja és la tercera cançó que li dedico, i és que sempre que faig un disc em surt la necessitat d’escriure-li. Per a mi és terapèutic. “Més enllà dels estels” la vaig compondre a Planoles, que és on estiuejo d’ençà que sóc petit, perquè el meu pare ja hi estiuejava també de petit. I, per tant, és el nostre refugi, i quan hi vaig em sento molt connectat amb ell. A mi em fa bé, cantar-li. M’agrada pensar que ara estaré molts anys dalt dels escenaris cantant-la, com una manera de recordar-lo. Perquè, com dic a la primera fase de la cançó, em costa molt de recordar-li la veu. És clar, fa vint-i-cinc anys que va morir, això vol dir que ja fa més de la meitat de la meva vida que el meu pare no hi és. I és fort com he oblidat la seva veu. És una cosa que m’impressiona. I ara encara més, perquè estic a punt d’arribar a l’edat que ell tenia quan li van diagnosticar la malaltia.

—Hi dieu: “És per tu que sóc qui sóc. T’ho dec tot.” És per ell que us dediqueu a la música?
—Jo soc fill de metges. Però sí que és cert que l’artista que porto dins em ve del vessant Guix. El meu avi, que era cirurgià, tocava l’orgue i era un apassionat de la música. A casa de la família Guix sempre hi havia guitarres: els meus oncles tocaven i cantaven, i el meu pare també. I, més enllà d’això, el meu pare em va inspirar molt i em va donar moltíssim suport. Per mi va ser un model molt important en molts aspectes. A part de ser metge, era empresari, i em deia: “Manu, si vols ser feliç en aquesta vida, sigues el teu propi cap.” Quan tenia catorze anys i volia fer cançons, ja em va portar al notari i vam fer una petita empresa per poder comprar les coses que necessitàvem. Aquesta empresa és la que tinc ara. Hi penso sovint, en com fliparia el meu pare si ara vingués a Medusa i veiés el meu estudi. A part, era el meu admirador número u. Tinc aquest sentiment que li ho dec tot.

—Ara també sou pare. Heu mirat de canviar coses respecte de la manera com us van educar o proveu de seguir l’exemple dels vostres pares?
—És complicat, perquè no t’ensenya ningú, de ser pare. Tinc el record d’haver tingut uns pares meravellosos, els millors pares del món, però sí que hi ha coses que m’haurien agradat diferents. A casa meva no es deia “t’estimo”. Els meus pares no em van dir mai “t’estimo”. Tampoc no vaig veure mai mostres d’amor a casa entre els meus pares, no els veia fent-se petons. I això jo ho vull canviar. Als meus fills cada dia els dic que els estimo. I això és una cosa que he après no fa gaire, deu fer deu anys. I dic t’estimo no tan sols als meus fills, sinó a tota la gent que m’estimo. M’agrada dir-ho, i que m’ho diguin, perquè crec que es diu poc. A casa vull que es digui “t’estimo”. 

—Ara heu publicat aquest EP, però no pareu mai quiet: heu compost uns quants treballs musicals, heu participat en musicals de renom com El petit príncep, i també sou director musical d’Operación Triunfo. Com hi arribeu, a tot arreu?
—Tothom em fa la mateixa pregunta! És veritat que treballo molt, però també tinc temps per a fer les coses que m’agraden i badar. És veritat que sóc molt feliç treballant, per a mi la feina no és feina, perquè he aconseguit de treballar amb els meus amics. Tota la feina que faig d’estudi i música la faig amb Roger Rodés, que és el meu soci de Medusa i el meu millor amic. Tot el que és part del món de teatre musical, ho faig amb Àngel Llàcer, que és el meu altre millor amic. Tot el que faig en el món d’Operación Triumfo, ho faig amb Noemí Galera, una altra enormíssima amiga meva. Els concerts que faig amb la banda, els faig amb els meus amics. Treballar vol dir que vaig a veure els amics, i per tant sóc molt feliç. Les vacances se’m fan llargues! Quan arriba l’agost, al cap de dos dies, penso… que s’acabin ja! Aleshores, com puc fer tantes coses? Doncs no ho sé, però les faig. I ben feliç!

—Amb Àngel Llàcer heu fet molts musicals. Durant un temps dèieu que amb els musicals en català no sortien els comptes. Últimament en feu… ja surten els comptes?
—No en tinc ni idea, del món dels comptes, sincerament. Jo no sé si és rendible o no, però és veritat que es van fent. Vam començar fent El dia de la marmota, ara es fa Ànima, que és una gran producció, i és en català. A mi em fa moltíssima il·lusió que sigui així, perquè crec que el teatre musical aquí s’ha de fer en català. Per això, entre altres coses, estic tan i tan orgullós d’haver fet El petit príncep, perquè és un musical de producció nostra, hi tinc un 33% de capacitat de decisió sobre com es fa l’obra, i es fa en català. I tinc moltes ganes de fer-ne més. De fet, tenim uns quants projectes programats: un musical per al 2027, un altre per al 2028, i un per al 2029. I especialment el que m’interessa a mi són els musicals de creació, perquè quan sóc feliç és component musicals. I vull fer-los en català.

—Aquests futurs musicals que mencioneu, seran en català, doncs?
—Alguns, sí. 

—Les subvencions per a fer musicals en català que ha impulsat la Generalitat segur que han ajudat a fer créixer l’oferta.
—Entenc que sí. Jo crec que amb El dia de la marmota, la Generalitat va començar aquesta línia d’ajuts al teatre musical de gran format. Si aquesta línia d’ajuts continua activa, naturalment que hi ajudarà. Perquè per fer una producció de gran format com les que estem acostumats a fer l’Àngel i jo, calen milions d’euros, i fins ara han estat sempre finançats per entitats estrictament privades, sense cap mena d’ajut. Per tant, era impossible de fer-les. A veure si això canvia. 

—Treballar a OT us ha convertit en una cara visible a l’estat espanyol i us ha donat nou públic per la carrera musical. Però feu un disc completament en català.
—Sí, és una decisió que no és ni política: ho faig en català perquè sóc català. Em surt així. Vaig començar fent cançons en castellà l’any 2003, però ara em sento molt postís si em poso a cantar cançons meves en castellà, perquè és que no és el que em surt. Molta gent em diu: “Si cantessis en castellà, guanyaries públic i podries tocar per tot Espanya.” Però és que a mi no m’interessa, tocar per tot Espanya! A més, tinc quaranta-sis anys, ja. Jo no vull agafar un avió i anar a Màlaga a tocar, haver de dormir en un hotel, i l’endemà tornar a l’aeroport. M’estimo més agafar el cotxe i en una hora plantar-me a Blanes, tocar, i al cap d’una hora tornar a ser al meu llit. Jo així sóc feliç. Faig més de cinquanta concerts l’any només a Catalunya, i visc de puta mare. Què més vull? Catalunya té unes possibilitats i un mercat collonut per a viure de la música.

—Teniu gaires seguidors espanyols que consumeixen la vostra música en català? Què us diuen?
—És bestial la quantitat de missatges que rebo, i especialment des d’aquestes darreres edicions d’OT, perquè s’han emès a tot el món. No paro de rebre missatges en què em diuen: “Manu, ens encanta la teva música, no sabem què dius, però ens arriba moltíssim.” Afortunadament, hi ha molta gent a qui li importa un rave amb quin idioma cantis. El que li importa és la música. Però passa que a Espanya això no és tan freqüent, per desgràcia.

—En algunes picabaralles que heu tingut a les xarxes socials heu estat objecte de comentaris catalanòfobs. Recordo la darrera, en què defensàveu el dret de parlar català o més llengües cooficials al congrés espanyol…
—Em fa molta ràbia. El meu mànager em diu que no em fiqui en aquests embolics, i miro de no fer-ho, però és un tema que em crispa i em crema molt. Jo no puc entendre aquesta manca d’empatia i aquesta manca de sentit comú d’una grandíssima part de la població d’aquest país. I no me’n puc estar de dir-ho. No puc entendre que la gent no entengui que una persona nascuda aquí té el dret de parlar en la seva llengua, en una entitat que representa tots els qui vivim aquí. Això és un dret! I la gent d’Espanya no entén que el català és una llengua en risc de desaparèixer. No és que vulguem imposar el català, és que el volem protegir abans no desaparegui, perquè no vull que desaparegui la llengua amb què m’han educat els meus pares. I si tu no entens el català i treballes al Congrés dels Diputats, doncs ha d’haver-hi un servei de traducció.

—Hi ha algunes respostes vostres bastant contundents a X. Us costa de mossegar-vos la llengua o baixeu al fang perquè creieu necessari fer pedagogia?
—És que m’encenc! No ho puc evitar! [Mira a càmera i simula, fent broma, que hi vol donar un cop de puny.] Twitter és una merda. Les xarxes socials són una puta merda! I haurien de desaparèixer. Estic fins als collons de les putes xarxes socials. De debò, és que no puc més. No fan res més que portar-nos coses negatives. Les he d’utilitzar perquè no tinc més remei, però n’estic fins als collons!

—De fet, en aquesta micropolèmica de X va sortir el tema que us heu canviat el DNI de “Manuel” a “Manu”… Per què era important fer aquest canvi?
—Perquè em va venir de gust, no per res en particular. Tinc pocs records de la meva infantesa, però un que recordo molt clarament és que quan tenia uns vuit anys, un dia vaig arribar a casa i vaig dir: “Vull que em digueu ‘Manu’.” Perquè a mi em deien Manuel, el meu pare era Manolo i el meu avi Manuel. I un dia a l’escola algú em va dir “Manu”, i em va agradar. Quan tenia vint-i-cinc anys, crec, m’ho vaig canviar. Vaig dir: jo sóc el Manu i vull que al meu DNI hi digui “Manu”. Quan vaig anar al registre civil per a demanar el canvi de nom, em van dir que havia d’aportar una prova demostrant que havia rebut correspondència a nom de “Manu Guix”. Vaig anar a la meva bústia, vaig agafar un full de propaganda de Boston Pizza, i ho vaig presentar com a prova. 

—Hi ha res més que vulgueu afegir?
—Que les xarxes socials són una merda, ja ho he dit?