Aquests dies, l’illa de Tabarca es desperta de la letargia de l’hivern. Durant el mes de març, els restaurants que han estat tancats han reobert per començar la temporada tot aprofitant la Setmana Santa i la Pasqua. A poc a poc, les sales s’omplin de comensals amb ganes d’esbarjo i de relaxament. Potser, fins i tot, hi arriben frisosos per fer el primer escabussó a les aigües tan transparents i riques en fauna marina. Però tot això ara resta al marge, perquè la qüestió que recorre l’illa, de casa en casa i com una rampada, és “allò de la independència”.

“Allò de la independència”, en realitat, són els moviments veïnals per a demanar la declaració d’aquest barri d’Alacant com una entitat local menor. Ara, als papers oficials, l’illa és inclosa al districte cinc, el de les partides rurals. I ells, és clar, consideren que no tenen res a veure amb aquesta mena de nuclis poblacionals. Ells són una illa enmig de la mar.

L’entitat local menor

La llei de règim local valenciana diu que l’entitat local menor és un nucli de població separat territorialment del municipi al qual pertany i que pot arribar a tenir personalitat i capacitat jurídica plena. Això li permet de gestionar algunes qüestions concretes. És una manera de tenir una interlocució més directa amb el consistori, amb un representant capaç de traslladar totes les necessitats del nucli de població. En aquest cas, com que Tabarca és una illa habitada, les peculiaritats són moltes. El fet de demanar ser entitat local menor no vol dir, de moment, independitzar-se d’Alacant, però no deixa de ser una primera passa.

El Migjorn Gran, a Menorca, és un exemple de municipi que durant molts anys va ser una entitat local menor del Mercadal i, finalment, el 1989 se’n va independitzar i es va constituir com a municipi. I, com aquest, n’hi ha desenes d’exemples.

A Dénia, fa vint-i-set anys que Jesús Pobre, a l’altra banda del Montgó i a deu quilòmetres de la capital de la Marina Alta, és una entitat local menor i els veïns estan convençuts que la seua vida ha millorat.

Desconfiança

Quan parlem per telèfon amb Carme Martí, la presidenta de l’Associació de Veïns de Tabarca Illa Plana, ens ho remarca una vegada i una altra. I ho fa amb fermesa, tot assenyalant la desconfiança amb els mitjans de comunicació que diu que han interpretat el que han volgut. Renega dels titulars de premsa, ràdio i televisió que aquests dies han trasbalsat la vida quotidiana dels tabarquins.

L’illa habitada més petita del país no demana la independència: “No és això. Vam fer una assemblea de veïns per començar els tràmits per a ser entitat local menor. Això no vol dir independència, però algú se n’anà de la llengua i ara hi ha tot aquest enrenou. No sé per què s’inventen aquesta cosa, perquè hem tingut problemes amb els veïns pel fet de dir independència”, ens comenta.

Quan li truquem no és a l’illa, però accepta d’explicar-nos que tot just han començat ara a tramitar els papers amb els advocats, perquè van aconseguir la unanimitat de l’assemblea de veïns en què es va proposar la idea. Per tant, encara no saben quan presentaran oficialment la sol·licitud. El fet que s’haja parlat d’independència la fa anar amb peus de plom a l’hora de parlar: “No volíem protagonisme fins que tot no estiguera encarrilat. Ara és la primera fase.”

L’enrenou a què fa referència Carme Martí és una setmana seguida de connexions en directe de televisions de tot l’estat i els titulars a la premsa. També, algun retret dels tabarquins que hi van votar en favor a l’assemblea, que ara se senten incòmodes amb la paraula independència. Per això insisteix a negar-la. Diu que han fet aquesta passa per fer-se forts, perquè se senten molt sols i molt abandonats tant per l’Ajuntament d’Alacant com per la Generalitat, perquè els serveis de tota mena que necessiten depenen de totes dues administracions. “Ni els uns ni els altres no ens fan cas”, insisteix amb èmfasi per telèfon. I torna a dir que no és independència, allò que demanen.

Les persones que poden signar la petició oficial són les empadronades a l’illa i cal la meitat més un. Fins ara ho han fet 33 de les 59, però a l’assemblea de veïns pot votar tothom, segons que explica Martí.

Algunes dades

A Tabarca hi ha una seixantena de persones empadronades, però a l’associació de veïns hi ha vora cent famílies. Això vol dir que alguns veïns de Tabarca opten per empadronar-se a la península, perquè així tenen accés als serveis bàsics que necessiten, com ara un metge assignat o un col·legi per als fills. La població estable oscil·la entre trenta persones i setanta. A l’estiu, cada dia hi poden arribar entre 3.000 persones i 5.000. I algun dia extraordinari, en són 7.000.

Molts del qui hi viuen tot l’any són persones grans, gent que ha nascut a l’illa i que potser encara conserva els cognoms dels genovesos que, al segle XVIII, van arribar a Tabarca provinents de la Tabarka tunisiana.

És del tot habitual que els tabarquins tinguen casa a la península i que hi passen temporades. És el cas de les famílies amb fills en edat escolar o el de les persones grans que, malgrat que voldrien morir a l’illa, són dutes a la península pels fills perquè tenen a disposició els serveis assistencials que necessiten.

Tabarca viu bàsicament del turisme. Tot allò que cal per a subsistir en aquesta illa de 1.800 metres de llargada per 400 d’amplada hi arriba per mar. Hi ha una quinzena de restaurants i quatre hotelets per a fer-hi nit, però la majoria dels visitants hi fan una excursió d’un dia: s’embarquen de bon matí a Santa Pola, hi passen la jornada i al vespre se’n van.

La insularitat

Fa onze anys que es va constituir l’associació de veïns per mirar de millorar les condicions de vida a l’illa. El 2024 es va constituir una comissió i van presentar un paper amb tot de demandes a l’ajuntament de les quals, segons diu, només s’ha assolit la presència d’un cotxe de policia. De la resta, no en saben res.

Entre més coses que demanen, hi ha el reconeixement del fet insular per als empadronats a l’illa, cosa que els reportaria bonificacions i descomptes en mitjans de transport, per exemple. Volen també que les barques que els enllacen amb la península tinguen la consideració de transport públic. Com que a Tabarca no hi ha metge, demanen que els en duguen un, si més no els mesos de juliol i agost. Una altra cosa que demanen és condicionar el port i separar la zona d’arribada de mercaderies de la d’arribada de persones, sense haver-lo d’ampliar.

Controvèrsia entre veïns

Totes aquestes peticions, i unes quantes més, són compartides per la majoria dels veïns de Tabarca. Maria del Mar Valero, que té un restaurant a la platja, coincideix amb Carme Martí que l’illa és la gran oblidada d’Alacant. “No demanem la segregació, volem una figura que defense les coses que hem demanat sempre, com el metge i el transport regular. Són coses necessàries.” Maria del Mar Valero està empadronada a l’illa, però no hi viu tot l’any i passa temporades a la casa que té a Sant Joan d’Alacant. En canvi, el seu marit sí que hi és pràcticament sempre.

També per telèfon parlem amb Mari Ramírez Ruso, del restaurant Gloria. La seua família en té dos, de restaurants: un a la platja i l’altre dins el poble. És a punt de rebre un grup de trenta comensals i, enmig del soroll típic d’una cuina en marxa, ens conta que és la seua sogra, Gloria, de noranta-cinc anys, qui els va fundar. “En aquesta illa, van ser les dones les primeres a obrir establiments on donaven menjar fa més de seixanta anys. Són pioneres, No eren restaurants com els d’ara, donaven sardines i les coses que hi havia.” Gloria, Amparin, Tere o Fina Baile, que té noranta-vuit anys i que ja sortia en aquest reportatge de fa dos anys, són les dones més grans de l’illa. Les que mantenen les arrels clavades ben profundament en aquest trosset de terra que és Illa Plana o Nova Tabarca, que té un far i una ciutadella i un cementiri, i fa part d’un arxipèlag xicotet.

Mari Ramírez diu que és tabarquina de no se sap quantes generacions i que son pare també té el cognom Parodi, que és un altre dels que hi van deixar els genovesos.

Quan li preguntem per l’acord que ha pres l’associació de veïns, ens dóna una resposta sorprenent, però que ens du al conflicte de què parlava la presidenta de l’associació de veïns. Mari ens diu que no ens pot ajudar gaire perquè els tabarquins no en saben pràcticament res. “No han comptat amb nosaltres, l’illa és tot l’any, no és només l’estiu. No som a l’associació perquè cadascú treballa pels seus interessos”, diu, en referència al fet que molts membres tenen a l’illa una segona residència, però durant la majoria de temps són a la península. La seua família no és membre de l’associació de veïns. Explica que treballen al restaurant des que s’alcen i que, al final de la jornada, prefereix anar a passejar amb els néts.”

Reconeix que no hi ha metge fix i que se’n necessita, però que hi ha un ATS. Que no hi ha heliport, que és una demanda de l’associació, però que sempre que s’ha d’atendre un malalt o un accidentat l’helicòpter arriba a temps i hi pot aterrar.”

Com per a tants altres restaurants, la temporada acaba de començar per a ella. Tanquen al novembre i obrin al març. Aquests tres mesos els passen a la península, a Santa Pola.

Mari Martínez Ruso torna als fogons. Cal donar menjar als visitants. La qüestió de la independència no deixa de ser un tema de conversa entre veïns, i ella té molta feina.