El sindicat Professors de Secundària (ASPEPC-SPS) ahir no va assistir a la taula sectorial. El sindicat va plantar la consellera Esther Niubó perquè considera que la proposta que els va fer arribar és una presa de pèl i que s’ha fet d’acord amb el pacte amb Comissions Obreres i la UGT. El sindicat defensa que no hi ha avenços significatius i diu que no s’asseurà a negociar fins que Educació no presenti “una proposta seriosa”. De tot plegat, en parlem amb Andreu Navarra, portaveu del sindicat.

—Per què no heu anat a la taula sectorial?
—Perquè la proposta no surt de l’acord de la vergonya de fa uns quants mesos, és una variació. És clarament un insult al professorat, no hi ha realment un pas endavant i no hi ha una mesura salarial universal que cobri tot el professorat. Això és una condició sine qua non, no podem millorar una part i que uns altres quedin enrere, el sou s’ha d’actualitzar. No demanem un augment de sou. Demanem que ens tornin allò que hem anat perdent progressivament aquests anys. I allò que ens deuen, per exemple, amb deute dels sexennis retallat. Hem perdut realment milions d’euros i això ha quedat penjat. No hi hem anat perquè no és una proposta seriosa i a la taula sectorial s’hi ha d’anar amb una voluntat negociadora de debò i no amb un simulacre de negociació, com és aquesta proposta que valorem com una autèntica falta de respecte.

—El problema principal és que la proposta d’Educació és fruit de l’acord amb Comissions i la UGT?
—És un error que han de reconèixer. Han de començar a negociar de debò unes condicions millors per a tot el professorat i el sistema educatiu. No s’han d’agafar a un pacte que ja va néixer mort.

—Per tant, la idea és fer caure el pacte del 9 de març, fer foc nou?
—La idea és que comenci una negociació de debò, en què les reivindicacions del professorat realment siguin escoltades. Ells continuaran imposant el seu marc i del nostre encara no n’han ni pres nota. No han començat les negociacions. Tot just començaven quan es va fer aquest simulacre d’acord de país, que és un pacte verdaderament vergonyós que ha originat tot aquest cicle de vagues.

—Dieu que tornareu a negociar quan hi hagi una proposta més seriosa. A què us referiu?
—Som la segona força sindical a l’ensenyament no universitari català, som clarament majoritaris de la secundària. La veu de la secundària s’ha d’escoltar. I han d’escoltar coses molt concretes. Una convocatòria de càtedres, la devolució del deute d’aquests estadis –que deuen a 38.000 professors, amb imports que arriben a 10.000 euros–, la pujada salarial universal per a tots els docents –de primària i de secundària– i també l’impuls de canvis curriculars i reformulacions dels decrets que ens han abocat al desastre. Molt especialment el decret de plantilla infame i el decret d’inclusió, mal dissenyat per totes bandes. La inclusió és una necessitat de la democràcia, ningú no la posa en qüestió, però aquest decret és un paquet de retallades. Tot això s’ha de començar a posar damunt la taula. No pot ser una gimnàstica sobre un acord que va néixer mort. La taula sectorial s’ha de situar en un marc de negociació entre els sindicats i l’administració. L’administració imposa el seu marc i no caurem en la trampa de negociar les seves engrunes. Volem un avenç real.

—Professors de Secundària sempre s’ha oposat al model d’inclusiva actual. Per què?
—Bàsicament, perquè no funciona. Ens informem de què diu la recerca. Jo mateix he anat a parlar amb un professor que en fa sobre inclusiva, Pablo Rodríguez Herrero, de la Universitat Autònoma de Madrid. Els millors sistemes són híbrids, són flexibles, opten per la inclusió. Tot aquell alumnat que pugui ser inclòs a l’aula ordinària, hi ha d’anar degudament atès amb personal estructural. I les escoles especials, en compte de tancar-les i infrafinançar-les, que és allò que passa ara, també s’han d’ampliar. Aquí es retallen equipaments per a alumnat vulnerable. No es pot causar caos i generar tanta ansietat, tant a l’alumnat vulnerable com a l’alumnat que no discuteix que ha d’estar a l’ordinària, i al professorat. No funciona, ha de ser un altre model. Hi ha d’haver inclusió real, però aquest decret d’inclusiva ha exclòs tothom de l’ensenyament, perquè no hi ha manera de poder atendre realment la realitat. Hi va haver un 30 minuts de TV3 amb experiències d’escola inclusiva i posaven els pèls de punta. La USTEC es va queixar per parcialitat, però simplement s’hi mostrava una part de la realitat. No podem continuar excloent tot l’alumnat de la pública amb un decret d’inclusiva que és un deliri. Inclusió, sí. Escola especial, també, segons cada família. S’ha de reformular per donar satisfacció a les necessitats d’un alumnat. És una inclusió falsa i això no s’arregla amb més recursos. Evidentment, no ens hi oposem perquè millorarà lleugerament la situació. Hi ha la necessitat de disposar d’un sistema híbrid, amb intel·ligència, amb racionalitat, amb humanitat. I això que es produeix és pur i simple abandonament i negligència. Hi ha alumnat amb necessitats especials del tot abandonat a l’aula ordinària, amb vetlladores que viuen en una situació de precarietat i amb retallades pertot arreu. Parles amb docents de l’escola especial i et diuen que aquest alumnat vulnerable ha d’aprendre autonomia. Ha d’aprendre a viure, a vestir-se, a preparar-se el menjar. Què fa en una classe d’anglès o de polinomis? Hi ha una persona que no hauria de ser allà, a qui s’ha d’atendre. Si aquesta persona pot aprofitar-ho i avançar en una aula ordinària, perfecte, cap problema. Aquest decret és una mena d’expulsió, una innovació disruptiva que fa esclatar qualsevol mena de possibilitat real que hi hagi ensenyament i aprenentatge. No ens oposem que hi hagi més recursos a la inclusiva, però posem l’accent en la reforma del decret. El model actual és un fracàs i és una presa de pèl.

—Aleshores, quina és la vostra proposta?
—Una inclusió real, que s’estudiï, que parlin els experts i especialistes. Ara hi ha una simple retallada: l’abandonament de drets fonamentals de menors que necessiten una atenció especial.

—Però bé que heu de tenir algun model al cap, alguna proposta?
—Ho estudiem. Vaig anar a parlar amb aquest professor, Pablo Rodríguez Herrero. Tot això s’ha d’estudiar i s’ha de fer bé. No es pot fer grollerament, retallant a tort i dret i enganyant les famílies. No pot passar que hi hagi alumnat vulnerable del tot desatès en situacions fins i tot de violència. Violència a l’alumnat i al professorat. Hi ha situacions que són surrealistes. En una classe, hi ha alumnat que ha d’anar al servei acompanyat. El docent no pot deixar un quart d’hora o mitja hora la classe sola, és il·legal. Ara mateix, hi ha professors que tenen aquest problema: els exigeixen coses il·legals, com ara deixar la classe sola mitja hora per anar a ajudar una persona a fer les seves necessitats. Què passa? On és la inclusió? Tot això és una estafa! Un altre problema: si hi ha una crisi nerviosa o un problema esporàdic, s’ha d’invocar una persona. Hem de deixar que hi hagi situacions de crisi, de violència, d’ansietat? De tot això, qui se n’ocupa? Se n’ocupa el professor d’informàtica? Tot això s’ha fet sobrecarregant la responsabilitat dels docents. La inclusió s’ha de fer de manera racional, responsable i democràtica, no de manera grollera, perquè origina situacions impossibles dins l’aula. La inclusió ha de ser possible, humana, flexible i híbrida, i ha de comptar amb els professionals adequats, tant a l’escola ordinària com a l’escola especial. Però això ja ho va fer Margaret Thatcher amb l’informe Warnock. Tot això és una política de retallades encoberta absolutament vergonyosa.

—Per tant, per a entendre-ho: el model actual no us agrada, però tampoc no hi ha una alternativa clara.
—L’alternativa es pot resumir amb el lema: “Inclusió a l’ordinària, sí. Escola especial, també.” S’ha d’anar cas a cas, família a família, i s’ha d’estudiar la potencialitat de tot l’alumnat. Agafar un eslògan i convertir-lo en una excusa per a retallar escoles especials, o per a mantenir personal d’inclusiva sense plaça estructural en estat precari no és correcte.

—La Plataforma per una Escola Inclusiva de Catalunya us acusa de fomentar el discurs d’odi envers l’alumnat amb discapacitat. Com hi responeu?
—És del tot fals. Volem una inclusió real. Que tot l’alumnat tingui l’atenció que mereix: l’atenció que no rep ara mateix per culpa d’una legislació catalana plena de deliris i d’excessos.

—Us heu reunit amb la plataforma per plasmar amb què es troben?
—No, som un sindicat de professors. Veiem amb preocupació alumnat abandonat a l’aula ordinària, algunes famílies enganyades i com tanquen i infrafinancen escoles especials. De quin discurs d’odi parlen? Volem que tothom tingui l’atenció deguda, una atenció que el Departament d’Educació nega sistemàticament.

—Sobre la negociació, veieu viable arribar a un únic acord que satisfaci tots els professionals de la comunitat educativa?
—És clar que és possible, el comitè de vaga continua, la unitat sindical continua. És possible a través d’una mesura salarial universal. I, a partir d’aquí, hi pot haver mesures que tenen el consens de tothom. Per exemple, més català. Ho podríem signar tots. Per exemple, una cosa que seria molt viable és més personal per a inclusiva a escola ordinària i més places en escola especial. O uns currículums consensuats amb el professorat. Que, en compte de produir-ne uns que no tenen cap mena de sentit, que són un fracàs absolut i que fan que ningú sàpiga què ha de fer a classe, que els currículums els elaborin mestres i professors en actiu que saben què necessita l’alumne i que saben com funciona una aula. Que no el faci algú de fora que no en té ni idea i que l’única cosa que fa és desvirtuar tota la funció educativa. La primera és la mesura universal salarial, que és la més esperada, una de les més esperades.

—Dieu que la unitat sindical es manté.
—Hi ha el comitè de vaga, que continua funcionant. Les vagues continuen convocades. De fet, la consellera convoca la taula sectorial, no pas el comitè de vaga, perquè en aquesta taula sectorial la Intersindical no hi és. Nosaltres continuem reunint-nos amb la Intersindical, la CGT i la USTEC. Quan la taula sectorial estigui disposada a fer una negociació seriosa, hi tornarem. No hi ha cap problema. Amb una proposta que el professorat percep com un insult, aquí no hi ha manera de començar.

—De fora estant, algú pot tenir la sensació que la unitat s’ha trencat. Fins ara, tots anàveu a l’una.
—Professors de Secundària vol clavar un cop de puny a la taula i reclamar moralitat. Demanem voluntat de negociar amb una proposta seriosa. Professors de Secundària no accepta trampes i no accepta el marc mental de les imposicions de l’administració, reclamem una negociació real.

—Sobre les plantilles, el govern preveu la incorporació de 2.405 dotacions, distribuïdes en escola inclusiva, personal docent i personal d’administració i serveis (PAS). També us hi oposeu?
—No ens sembla malament, però ens sembla clarament insuficient. Hi ha d’haver una mesura universal salarial. No ens oposem que hi hagi aquestes dotacions. Ens sembla bé que hi hagi més personal. Això és una tireta. Hi ha una inconcreció que a nosaltres ens sembla sospitosa. Volem una majoria salarial universal i canvis reals.

—Què us falta?
—Allò que ens sembla més urgent és derogar el decret de plantilles. És un decret que fa passar personal temporal nomenat a dit, per mitjà d’entrevistes amb perfils opacs: això multiplica la corrupció dins el centre i fa que hi hagi mala maror. És una onada de baixes per ansietat. El principal problema que hi ha ara mateix a Catalunya és el decret de plantilla.

—Temeu que la negociació es tanqui perquè alguns sindicats arribin a acords?
—Les vagues continuen convocades. No puc dir què faran els altres. Professors de Secundària pressionarà per la mesura universal salarial, el canvi de currículum, el deute de sexennis, la convocatòria de càtedra i la reformulació de tots els decrets derivats de la LEC.

—Us ho pregunto perquè al març també hi havia negociació amb tots els sindicats, però l’acord es va fer amb els minoritaris, Comissions i la UGT.
—Van pactar en secret i a l’esquena de tothom, aquí hi ha la immoralitat de l’acord de la vergonya. Esperem que tot es faci amb llum i taquígrafs. S’han vist manifestacions de 90.000 persones, per la indignació que va causar un acord signat a l’esquena dels representants majoritaris de la plantilla.