20.05.2026 - 21:40
|
Actualització: 20.05.2026 - 21:46
The Washington Post · Janice Kew i Jason Gale
L’Ebola és una de les malalties més mortíferes del planeta. Amb una taxa de mortalitat que arriba a un 90%, és una de les poques malalties que és prou perillosa perquè molts governs la considerin una amenaça a la seguretat.
Un nou brot al nord-est de la República Democràtica del Congo, que s’ha estès a la veïna Uganda, ha suscitat preocupació per la possibilitat que la soca del virus –la variant Bundibugyo, per a la qual no hi ha vaccins ni tractaments amb anticossos aprovats– s’escampi per tota la regió abans que les autoritats sanitàries no la puguin controlar. Diumenge proppassat, l’OMS va declarar el brot “emergència de salut pública d’importància internacional”.
El Congo és un país amb molta experiència a l’hora de gestionar brots d’Ebola. No obstant això, el conflicte a l’est del país, la degradació del sistema sanitari a les regions afectades i les retallades de l’ajut al desenvolupament, sobretot dels Estats Units, podrien en complicar la contenció.
Què és l’Ebola?
L’Ebola és una malaltia causada per virus pertanyents a la família dels ortoebolavirus, que es troben principalment a l’Àfrica subsahariana. Se n’han identificat sis espècies, de les quals se sap que quatre –pel cap baix– poden fer emmalaltir el cos humà.
Els científics creuen que l’Ebola es transmet als éssers humans per mitjà del contacte amb animals infectats, com ara ximpanzés, goril·les i ratpenats. El virus es transmet entre les persones mitjançant el contacte directe amb els fluids corporals dels infectats o bé en contacte amb materials contaminats, cosa que significa que els cuidadors familiars i els treballadors sanitaris solen ser els col·lectius més vulnerables en cas de brot.
A diferència dels virus que es transmeten per l’aire, com per exemple el coronavirus, l’Ebola no es propaga fàcilment per contacte casual. La transmissió sol requerir una exposició pròxima als fluids corporals, sobretot quan els pacients estan greument malalts o ja s’han mort.
Per què és important la soca Bundibugyo?
El brot actual s’ha identificat com el virus de l’Ebola Bundibugyo, una espècie poc comuna detectada per primera vegada a l’oest d’Uganda el 2007.
Només s’han registrat dos brots anteriors de Bundibugyo –el primer a Uganda, el 2007, i el segon a l’est del Congo, el 2012–, cosa que significa que els científics saben moltes menys coses d’aquest virus que no pas de la soca Zaire, més comuna i letal.
La majoria dels vaccins i de les teràpies amb anticossos contra l’Ebola es van desenvolupar específicament contra la soca Zaire arran de la devastadora epidèmia a l’Àfrica Occidental del 2013-2016, el brot d’Ebola més greu de la història, que va causar més d’onze mil morts. Aleshores, el virus es va propagar més enllà de Guinea, Libèria i Sierra Leone i fins i tot se’n van registrar casos aïllats a Europa i els Estats Units.
La manca de coneixement científic sobre la soca Bundibugyo complica la gestió del brot. Tot i que es creu que antivirals com el remdesivir podrien ser efectius contra el virus, no hi ha vaccins ni tractaments amb anticossos orientats específicament a aquesta soca.
Per què preocupa aquest brot?
Les autoritats sanitàries diuen que el virus podria haver circulat durant setmanes abans de la detecció.
La soca Bundibugyo s’ha escampat per la província d’Ituri, una zona remota de l’est del Congo en estat de guerra. La regió, controlada per grups armats, disposa de poques carreteres i d’infrastructures sanitàries molt limitades.
El brot es concentra a la província de Mongbwalu, una àrea minera on desenes de milers de treballadors es desplacen regularment entre campaments remots i centres de població pròxims. També se n’han detectat possibles casos a Bunia, la capital provincial, amb gairebé 700.000 habitants.
Per si no n’hi hagués prou, la frontera entre Uganda i el Sudan del Sud és força transitada, cosa que augmenta el risc que el brot s’estengui per tota la regió. Uganda, de fet, ja ha detectat un petit grup de casos arribats al país del Congo.
Què implica l’emergència decretada per l’OMS?
L’emergència de salut pública d’importància internacional (PHEIC) representa el nivell més alt de l’Organització Mundial de la Salut en matèria de salut pública al món i s’empra per a qualsevol brot extraordinari que impliqui un risc transfronterer per a la salut pública i que exigeixi una resposta internacional coordinada.
L’OMS ha emès declaracions de PHEIC per a la covid-19, la verola del simi, la poliomielitis i brots d’Ebola anteriors. La designació no implica que l’organització temi que el brot es pugui convertir en una pandèmia d’abast mundial, sinó que és una via per a mobilitzar recursos i suport tècnic.
L’OMS ha demanat als països afectats que reforcin la vigilància del virus i que es preparin per a tancar fronteres per evitar que el virus es propagui als països veïns.
El Congo té mitjans per a contenir el brot?
El Congo és un dels països amb més experiència a l’hora de gestionar brots d’Ebola: n’ha hagut de gestionar més d’una dotzena d’ençà que el virus es va identificar per primera volta l’any 1976, prop del riu Ebola.
El país ha creat sistemes de proves ràpides, xarxes de seguiment de contactes i campanyes de conscienciació pública. El Congo va aconseguir de contenir el darrer brot d’Ebola, extingit el desembre passat, en tan sols sis setmanes.
No obstant això, els conflictes constants a l’est del país n’ha afeblit greument la infrastructura sanitària, cosa que complica la resposta al brot actual.
Els experts en salut pública també han avisat que les retallades en l’ajut al desenvolupament dels EUA podria afeblir dràsticament la preparació de països com el Congo en brots com el d’aquestes darreres setmanes. Un estudi publicat aquest mes a la revista científica Science revela que la retirada sobtada del finançament de l’agència de desenvolupament dels Estats Units (USAID) està relacionada estretament amb un augment de la violència i el conflicte en zones de l’Àfrica que depenen de l’ajut exterior. En brots anteriors, els EUA van proporcionar finançament i suport tècnic als països afectats per mitjà dels Centres de Control i Prevenció de Malalties (CDC) i de USAID.
Com afecta l’Ebola els infectats?
Els símptomes de l’Ebola poden aparèixer de manera sobtada i inclouen febre, fatiga, dolor muscular i mal de cap i de coll, seguits de vòmits, diarrea i, en alguns casos, hemorràgies internes o externes.
El virus ataca el sistema immunitari i múltiples òrgans, cosa que en els casos més greus pot desencadenar fallades orgàniques múltiples i, eventualment, la mort.
Alguns supervivents de l’Ebola desenvolupen complicacions de llarga durada, com ara dolor crònic, malalties oculars i símptomes neurològics. Els investigadors també han descobert que el virus pot persistir en llocs amb immunitat privilegiada, com ara els ulls, el sistema nerviós central i els testicles, on pot romandre durant mesos o anys després de la recuperació del pacient i, en casos excepcionals, transmetre’s a tercers.
Com es tracta l’Ebola?
La rapidesa a l’hora de detectar i tractar el virus millora considerablement les possibilitats de supervivència del pacient.
En general, als pacients se’ls administren líquids i electròlits per via intravenosa per prevenir la deshidratació. També se’ls administra oxigen i medicació per estabilitzar la pressió arterial.
Hi ha dos tractaments d’anticossos aprovats per a la soca Zaire de l’Ebola, però encara no se n’han aprovat per a la soca Bundibugyo.
Hi ha vaccí contra l’Ebola?
El vacció Ervebo és molt eficaç contra la soca Zaire de l’Ebola i s’ha utilitzat repetidament al Congo en brots anteriors mitjançant grans campanyes de vaccinació als contactes estrets dels infectats i el personal sanitari. Però, ara com ara, no hi ha vaccins per a la soca Bundibugyo.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
