El crim masclista que hi va haver a Figueres (Alt Empordà) dimarts, al carrer i a plena llum del dia, continua aixecant interrogants i indignació, especialment per l’actuació del sistema judicial, que, com assenyalen molts juristes, hauria pogut ser diferent. Un home de quaranta-vuit anys va matar a ganivetades la seva ex-parella, de trenta-tres, a la plaça de Tarradellas del municipi. L’agressor, després detingut, tenia antecedents per violència masclista, amb una ordre l’allunyament de la dona, i l’havien detingut el dia abans per haver-la vulnerada. “En aquest cas hi han contribuït diversos factors que no sempre han de coincidir, però és clar que s’hauria pogut fer millor”, assenyala Maria del Prado Escoda, magistrada i coordinadora de la comissió de violència masclista de Jutgesses i Jutges per la Democràcia. “Amb el temps hem de veure quina part de responsabilitat té cadascun dels intervinents.”

L’home va ser condemnat dilluns per maltractament en un judici de conformitat. Va acceptar una condemna de sis mesos de presó per maltractament, a més d’una ordre d’allunyament de 250 metres i la prohibició de comunicar-se amb la víctima durant un any i quatre mesos. Després del judici, va tornar a ser detingut a causa d’una intervenció policíaca al carrer per lesions a la mateixa víctima. La dona va ser citada dimarts perquè un metge forense valorés aquestes lesions i també perquè declarés davant el jutjat de guàrdia, però no s’hi va presentar i no es va poder comptar amb el seu testimoni. El jutjat de guàrdia va deixar l’home en llibertat i es va inhibir en favor d’un jutjat especialitzat. Poques hores després, l’agressor va cometre el feminicidi.

Precisament aquesta rapidesa inusual en la comissió dels fets –condemna, vulneració de l’ordre d’allunyament i crim en poques hores– és, segons la magistrada, un element clau que ha contribuït al final fatídic del cas, com ho és també que hi hagués un cap de setmana pel mig i que el procediment acabés en mans d’un jutjat de guàrdia no especialitzat en violència masclista. Tanmateix, alguns juristes assenyalen que hi havia marge legal per a fer les coses de manera diferent i protegir la dona. Que, per exemple, s’hauria pogut allargar la detenció de l’agressor i intentar que la víctima anés a declarar.

Què s’hauria pogut fer?

“El fet que ella no es presenti afegeix dificultats processals, però potser s’hauria pogut insistir, per precaució. Adoptar alguna mesura per a insistir si volia declarar”, explica Sònia Ricondo, advocada especialitzada en violències masclistes. També hi coincideix Encarna Bodelón, jurista i investigadora especialitzada en dret i perspectiva de gènere. “Les dones han de sentir que les protegeixen. Una ordre d’allunyament de 250 metres és escandalosa. Tu a 250 metres veus una persona, fins i tot et pot intimidar. Aquesta dona, quan aquest senyor va trencar l’ordre de protecció, què podia esperar? Potser ja no esperava res…”

Aquest també és el punt de vista d’Escoda: entendre que la decisió d’una víctima de no assistir a l’exploració després d’una agressió pot respondre a motius diversos. “El jutjat de guàrdia va prendre la decisió d’oblidar-se’n i passar-ho al jutjat competent amb una víctima que no s’havia presentat i que per tant no sabíem com estava. Pensar que si la víctima no ve és perquè no li interessa, perquè ja no hi ha risc, es feia fa quinze anys, però s’ha de canviar. Potser una víctima no ve perquè té por o se sent coaccionada. Encara que no hi hagi cap protocol específic, caldria verificar que està bé. Això ho diu l’estatut de la víctima i les recomanacions de les Nacions Unides. Moltes normes ens diuen que hem de fer una avaluació adequada del risc i comunicar-nos entre jutjats: demanar a l’altre jutge quina és la sentència que es va dictar, quins fets es van declarar provats, parlar amb forenses, psicòlegs, policia… També s’hauria pogut demanar a la policia que verifiqués que estava bé o que en fessin un seguiment. Si la víctima no va anar a declarar era conscient del risc que tenia? Probablement també ha fallat la informació i la comunicació cap a ella. Era conscient de les mesures que es podien adoptar per protegir-la?”

Malgrat la singularitat del cas, per la rapidesa dels fets, Ricondo assenyala que, igualment, en molts més casos les dones resten desprotegides: “Caldria un règim de revisió estricte del circuit en els casos que hi ha trencament de condemna. Una revisió quan trenquen les ordres, no quan ja s’ha comès el crim. Si tens la sort judicial que t’atorguin una ordre de protecció, quan l’agressor la desobeeix s’obre una segona causa sobre aquest trencament, però fins al cap d’un any i mig o dos anys no tindràs el judici corresponent. Això vol dir que continuaràs desprotegida. S’hauria d’obrir un règim de revisió per a evitar-ho; i sancionador, si no s’han fet bé les coses.”

Un cas inusual, però no aïllat

Malgrat que un cas d’aquestes característiques no és habitual, tampoc no es pot considerar un cas aïllat ni un error casual que no tingui a veure amb tot de disfuncions estructurals. “És més habitual del que pensem que, quan hi ha un segon procediment judicial perquè s’ha trencat una mesura cautelar o una pena accessòria com una ordre de protecció, el jutjat no agreugi unes mesures com les que es podrien demanar, com ara presó preventiva –explica Ricondo–. Malauradament, és força habitual que no s’apliqui cap mesura extra, malgrat el trencament de l’ordre, per protegir la víctima.”

Escoda assenyala també la manca de formació en perspectiva de gènere per part de jutges no especialitzats, com els de guàrdia. “Què passa amb els jutjats d’instrucció que tenen funcions de guàrdia? Coneixen la violència masclista? No és un servei de mínims, el nostre servei és un servei públic en què hi ha vides en joc.” A banda la formació, Bodelón destaca també la sensibilització. “Hi ha víctimes com Nevenka que expliquen a fiscals què implica ser víctima d’assetjament. Necessitem això, que entenguin què implica, perquè la societat encara no sap prou bé les dimensions de les violències masclistes. Moltes vegades la formació que tenen és molt jurídica i prou.”

Una desprotecció generalitzada?

Es pot dir, doncs, que la desprotecció de les víctimes, especialment quant a l’atorgament i el control de les ordres d’allunyament, és generalitzada? La magistrada Carme Guil en discrepa: “Jo no diria que hi ha una desprotecció general. Hi ha mitjans per a la protecció de les que tenen risc més alt, sens dubte. El problema és com es valora el risc i com valoren el risc les víctimes, perquè es quantifica a partir de la informació d’elles mateixes i dels antecedents policials o judicials que hi ha. També cal dir que en la major part de casos, tot i el terrible final, no hi havia antecedents de conductes tan violentes que fessin preveure aquest resultat. No crec que sigui un problema de si es donen ordres de protecció o no. L’ordre és una limitació de drets fonamentals i, per tant, abans d’imposar-la s’ha de ponderar cada cas i examinar si a priori hi ha risc o no. Examinar a posteriori si s’havia d’haver donat o no una ordre es ‘fer trampa’. Tendim a cercar culpables d’allò que ha passat al marge del presumpte agressor. Això no vol dir que, certament, no calguin eines de previsió del risc més ajustades, perquè el jutge en pugui fer una valoració correcta, però reitero que no és senzill.”

Ricondo sí que parla d’una desprotecció habitual de les víctimes en tot el circuit, no tan sols judicial, sinó també policíac i sanitari. “Hem d’actuar amb visió integral. Caldria donar més ordres d’allunyament. A Catalunya se’n donen molt poques en relació amb les que es demanen. Moltes vegades el jutjat creu que no hi ha un risc imminent i també falla força la valoració del risc que en fan els Mossos, que fa que això tingui un gran pes en la valoració que fa el jutjat. Quan una dona presenta una denúncia, es fa una revisió amb ítems concrets i normalment s’hi aprecia risc baix o mitjà. I, tant si hi ha ordre com si no, s’hauria de fer un seguiment molt més habitual a les víctimes per detectar possibles canvis en la conducta, si l’agressor hi ha tingut contacte…”

Bodelón va publicar el 2020 un estudi que relacionava el baix nombre d’ordres de protecció atorgades a Catalunya amb el fet que els Mossos valoressin el risc a la baixa. Diu que es mantenen alguns problemes en aquest àmbit, no sols per part de la policia. “Hi hauria d’intervenir tota la xarxa que té informació sobre les dones afectades. A Catalunya tenim una xarxa especialitzada i molt sovint no es té en compte. S’han d’incloure nous criteris i no sempre es fa per unitats especialitzades. Veiem que hi ha criteris molt dispersos entre jutjats i caldria que les interlocutòries fossin més extenses i detallades. Moltes vegades no sabem ben bé per què donen o deneguen les ordres, calen criteris més acurats.”

I com es pot prevenir que els agressors vulnerin les ordres de protecció que s’atorguen? Escoda diu que la protecció absoluta no existeix, però que en els casos més greus es poden emprar polseres de control telemàtic per tenir avisos immediats a la policia. “En casos encara més greus, i és el que potser s’hauria hagut de fer aquí, es pot dictar presó o bé mantenir la persona detinguda –dins els terminis establerts– i mentrestant intentar que la víctima vingui. Cada cas és diferent i s’ha de fer una avaluació del risc adequada.”