07.06.2025 21:40
|
Actualització: 09.06.2025 11:08
La pàgina està dempeus.
És una paret.
És un turó.
És una serra.
És una capamunta.
És una pujada.
És una ascensió.
La primera frase és curta: “Em sentia desanimat, retut, trist.”
És una pedra estable damunt la qual em pos a poc a poc.
La segona frase és més llarga: “Sempre aquesta repetició i aquesta necessitat de lluitar per les mateixes evidències. No ho puc consentir, però sé que no tenc escapatòria. He de tombar el coll i reconèixer amb lucidesa la meva situació. Mir defora. Em trob desolat.”
Això té un bon rost, hi ha un pendent considerable que he d’emprendre amb tranquil·litat, amb bones. Les dues petites terrasses que formen el final del text em permeten uns segons de pausa. Emperò la definició de l’estat del personatge em corprèn i em provoca per un cantó una tendresa creixent i per l’altre la necessitat de fer un alè fondo per reprendre la costera.
“Veig les capçades immenses d’uns pins enormes darrere la finestra d’aquesta cambra d’hospital. Emperò la processionària ha devorat a les totes aquella verdor que es mesclava amb el blau fort del mar a l’horitzó i ha deixat unes branques marronoses, nues, sense ni una fulla.”
Aquí he d’escalar de pressa amarat amb tota l’emoció d’un descobriment terrible i aclaparador. Aquell “nues” de les branques m’ha fet travar-me per mor d’un sentiment d’agonia reflectit amb un qualificatiu terrible que em deixa un poc esmaperdut, per la qual cosa m’he d’aferrar a la disminució de l’esclat de la meva veu que llegia, alliberar la laringe, i augmentar la manca de ressonància.
Cal que s’entengui bé que tot comença a l’avenc d’aquest sentiment agònic, el fons sonor d’aquesta queixa que avança subterràniament.
“Com empès per un venteguer imprevist em vaig aixecar del llit, vaig vigilar el passadís per si hi havia infermeres, vaig avançar rossec rossec cap a l’ascensor, vaig pujar cap a l’àtic on tenien una biblioteca magre i vaig arribar esclatat com si hagués muntat a l’Everest.”
M’identific amb aquesta acceleració impulsiva del malalt sabent que faria la mateixa cosa en una situació semblant.
Sempre amb aquesta impressió de verticalitat que els tres verbs carregats d’acció em donen.
La lectura esdevé més que mai una ascensió de la qual he de preveure els suports, els reforços, les estacions, els impulsos, les empentes.
“Vaig agafar la Poesia completa de l’Emily Dickinson, un Repertori de delicadeses d’un escriptor francès que no record i Els moviments humans de Narcís Comadira. Vaig deixar una nota precipitada damunt la taula de la bibliotecària i vaig partir corrensos corrensos cap a la meva cambra. Duia un pantaix que m’ofegava.”
Aquest doble gerundi adverbial de “córrer” fa que mantingui els ulls fixos en la pàgina de cada cop més vertical.
El pantaix fa que m’identifiqui amb aquest vertigen pacífic que em fa retrobar l’altitud exacta quan em semblava que no feia peu, que no trobava suport a la paret, l’aigua em tapava i no sabia nedar.
Quina aigua?
Desvarieig?
Deu ser el mal d’altura?
La dificultat està encara en peu.
Llegesc com si fos una mirada sobre l’horitzó infinit.
“La meva escapada havia passat inadvertida. He amagat els llibres dins la tauleta de nit. I llavors m’ha pegat l’atac d’asma brutal. No podia alenar. He tocat el timbre. Tot ha passat a un ritme desenfrenat. Infermeres, camilla, metges, corregudes. M’he vist dins el quiròfan amb una màscara damunt el nas i la boca. Cop en sec he partit. Tot negre!”
Em sent gat. M’ha agafat la febre del cim.
Puc contar un dels més grans plers de lectura que he sentit mai, no faig res més, i encara llegesc.
Just quan puig les darreres frases sé que aquest text és un elogi del plaer en escena, del gust de dir, d’articular, de proferir, d’enviar-se els mots de la terra i, completament gat de verb dins un cel que em porta, coincidesc amb l’escriptor fil per randa.
