I no queda res travat, no hi ha cap paret mestra, ni cap traç segur, tot s’esfilagassa i s’esclarissa, tot és fragmentari i ple de buits, d’escletxes

Actuar vol dir preveure, però d’una manera que no deixi de banda estimar l’imprevist, saber-lo acollir

Caminam damunt el foc, és la nostra vida, no ho sabies?

Qui em demana, un altre cop, què és la literatura? Per què?

L’acte d’amor de recordar un mort és l’acte d’amor més desinteressat, lliure i fidel

És per l’ínfim que podré trobar l’infinit, per aquesta mirada serena damunt el groc de la vinagrella que pinta el meu paisatge

Llegim per sentir-nos vius. Escrivim per sentir-nos vius. Vivim on ens sentim vius. Estimam per ser vius

Escric a mà perquè tenc ganes de lleugeresa contra aquest temps feixuc

Cal repetir-se que hem d’anar aviat perquè la vida és curta i hem de fer moltes de coses?

Reveure no és retornar enrere sinó veure amb una pell nova, analitzar, revaluar, sedassar

Què vol dir habitar la terra? Quina és la cura que li devem per significar la nostra pertinença terrestre?

Per què em sembla que l’allunyament és la meva forma de resplendir?

Sí, ho veia ben clar: les coses són, ja, tant mots com coses i, recíprocament, els mots, ja, són tant coses com mots

La monetització de la vida és la pesta que ataca d’amagat, la pandèmia que no volem veure. La que estira tots els fils i s’amaga darrere cada explicació

Hem de fer armes ben pensades, cercar antídots ben potents, no amollar

El món s’ha convertit en un immens festival mercantil de la vulgaritat

Cal despertar les traces dels seus esqueixos, de les seves catàstrofes i dels nostres propis esclats i encegaments?

Per damunt la sequera del sementer hi ha l’alba vinosa i el crepuscle hemorràgic, la broma de l’horabaixa i la serena del vespre

Vull descriure un gerro de vidre transparent on una mà posa una margalida groga i que d’aquí neixi una bellesa còsmica

Les coses ens atrapen, ens captiven, en fan viatjar entre el temps i l’eternitat. / Les coses són dòcils, les coses són calmes. Les coses acompanyen en un silenci llarg

Els enemics són el fals, l’infame, l’esperit d’inèrcia, de fotgeria, de retard, de mandra, d’indiferència, d’èmfasi buit, de fanatisme

Dic: el teixit sonor de les teves llàgrimes m’eixorda

L’espai s’amplifica, s’eixampla de cada vegada més, el temps esdevé infinitament elàstic, tota mesura és abolida

De cada lletra traçada aquí aprenc amb quina rapidesa la meva vida segueix la meva ploma

Escriure és practicar la llibertat des del bressol fins a la tomba. / El pler, el pler, el pler per damunt tot!

M’abandon a les erosions íntimes, als moviments que em duen lluny de mi mateix i del petit redol d’idees conegudes

"Sense interès. Sense sorpresa. Els colors es destenyiran. Les formes s’erosionaran, s’enfadiran, es frenaran, s’enfonsaran."

És ver que els llibres vénen de la solitud, del silenci, de l’inconfessable, d’una ombra mòbil i gelosament protegida?

Don l’esquena per accedir a la regió nua de l’experiència interior en què les llàgrimes em demostren la veritat d’un mot

"Vull nuar fets petits: la picada d’una abella, el gust d’un albercoc, el color de l’aigua del safareig, l’ombra dels ullastres, una ferida als llavis d’un mossec"