07.01.2023 21:40
|
Actualització: 10.01.2023 10:41
Cal dir-ho aixuxines perquè és la cosa més senzilla i més humana que hi ha en el món: escric a mà.
Les mèrleres que mengen les miques del meu llonguet matiner batejat amb un polsim de sal de cocó, uns raigs d’oli d’oliva verge i quatre tomàtigues seques saben que escric a mà.
El bellaombra que em protegeix vora el brollador de la fonteta sap que escric a mà.
La parella de tórtores que juguen a conions com dos adolescents nerviosos saben que escric a mà.
Les pedres del claper que s’encaramellen per bastir una caseta on ens amagam de la calor estiuenca saben que escric a mà.
La cal·ligrafia fou inventada al Japó en el segle quatre després de veure les empremtes de les potes dels ocells damunt l’arena de la platja.
En el segle XXI tota la maquinària infernal treballa per esborrar els ocells i l’escriptura manuscrita.
Escampar llum un instant és il·luminar per sempre.
M’assec damunt els escalons d’un poema i deman almoina.
Escric a mà un món enfosquit pels seus llums.
Caldran milers d’anys perquè els fems de l’urani ja no siguin mortals; caldrà molt més perquè allò escrit a mà no deixi d’irradiar a través del seu silenci a un lector sensible.
Sí, el poema és una espècie no protegida, no ho sabies?
M’entra un glop de llàgrimes i la tinta es desfà com si fos una aquarel·la que es nega sense ni un crit, ni una queixa, ni un caragolí.
Escric a mà per obrir les barreres de la pàgina.
Quan escric a mà els segles esdevenen segons.
Cal refer-ho tot, no ho sabies?
Escric a mà per salvar una flama del foc, per dibuixar la discontinuïtat que hi ha entre les coses, per retardar l’arribada del no-res, per imprimir llamps instantanis, per sembrar impossibles, per desplegar un infinit de xifres amb mots planers, per parlar de l’ànima i del cervell, per bastir una catedral interior per a cadascú, per lluitar contra el menyspreu i la indiferència.
Escric a mà perquè és l’acte sobirà de la lentitud i de la velocitat.
És l’art de suscitar un llamp dirigit cap a nosaltres sense aturar-lo mai.
Escric a mà perquè l’escriptura és resurrecció, no ho sabies?
Escric a mà per combinar totes les formes de la multiplicitat, de l’absència i de la connexió, per travessar les aparences, per caçar les vibracions d’una música immortal, per respirar.
Sí, escric a mà per poder respirar amb claredat i tremolor.
La frase és el ritme. El ritme és l’alè. L’alè és l’esperit que va i ve: inspirant i expirant.
Com podria dir aquesta infinita descomposició, i aquesta fosca luxúria infinita?
Com podria cantar aquest fervor tranquil que em permet expressar la intensitat nua, l’amargor lúcida i un humor omnipresent i amagat davall síl·labes alades?
Com podria fer sentir físicament aquesta agitació, quan oblidant tota cosa, inclín el meu front sobre l’Aimat, i tot cessa, i deix de passar aquesta ànsia, perduda entre els lliris?
Com podria mormolar amb xiuxiueigs del ver allò que m’ensenyaren els mestres i que tots oblidam: tota coneixença ens acosta a la nostra ignorància, i la nostra ignorància ens apropa a la mort?
Entre una expiració i la inspiració següent passen jardins, tenebrors, caliportals, reconeixences, agonies, carícies, remordiments, ofegors, el temps d’una vida.
Escric a mà perquè tenc ganes de lleugeresa contra aquest temps feixuc, perquè necessit aquest moviment d’ascensió que la tinta com un trampolí de llum em dóna per anar cap amunt.
