17.12.2022 21:40
|
Actualització: 27.12.2022 11:00
Fa dies que visc dins la lentitud i això em fa molt de bé.
Mir les qualitats de la llum damunt el tronc d’un bellaombra molta d’estona.
Toc la verdor que creix empesa per les darreres pluges com si pogués sentir la multiplicació de les cèl·lules dins els meus dits.
Escolt el refilar melodiós de les mèrleres que han aparegut per sorpresa mentre llegia i seguesc els seus vols curts i joguiners entre les troanes del jardí.
Ensum la tinta d’un llibre nou del qual obr les planes amb un tallapapers que em regalà una amiga morta.
La lentitud d’aquestes accions m’ocupa moltes d’hores.
Molt de temps.
Em tem que es produeix una dilatació del temps.
M’adon que cal comprendre el temps com una espècie de matèria que modela els sentits.
Que modela els cossos.
I, sobretot, modela la percepció.
Les intuïcions funcionaran.
Cal acceptar els riscs, cal atrevir-se.
No cal tenir por.
Si feim el contrari ens trobam dins la repetició, el clixé, la banalitat assassina.
Botar amb lentitud d’instant en instant és un camí de troballes, de desconcerts, d’intrigues, de despertars, de fer pensars.
Tot està connectat en el cos humà!
Hoste fugitiu que vol fer ressonar sempre seguit un cant a la terra, a la terra perquè se sap terrícola, terrestre.
Hoste fugitiu que vol ser conscient que ha entrat en una era nova en què hem d’aprendre el sistema fràgil i complex pel qual els fenòmens vius modifiquen la terra fins a la seva possible destrucció.
Hoste fugitiu que vol cantar la humilitat del real, del sòl, del paisatge, de l’arbre, de l’animal, del sementer.
Hoste fugitiu, no escoltes, no ensumes, no veus, no sents, no toques el sentiment punyidor d’aquesta vulnerabilitat de l’ordre de la vida amb la por de perdre els nostres lligams amb la terra?
La lentitud està formada per empelts, per interrupcions, per acceleracions, per remodelatges, per reinvencions, per canvis de curs i de direcció, per alleujaments, per radicalitzacions, per desficis.
Fer una poesia objectiva constituïda de detalls minúsculs com esdeveniments gegantins, un material fragmentari que ens interrogui sobre una meditació estratègica: què vol dir habitar la terra? Quina és la cura que li devem per significar la nostra pertinença terrestre?
Cal repetir que vivim en temps d’incerteses i d’un desordre moral profund sota el pes de nombrosos interrogants de tots els ordres: polítics, socials, ètics, religiosos i filosòfics?
La lentitud em duu la nostàlgia de l’ociositat, d’aquest oci que ens separa de l’ocupació, de la guerra, de l’acció i ens obre al somieig sobre el món i la seva bellesa, a la consolació dels sabers, a la serenitat de la contemplació.
Voldria emprendre l’escriptura d’una tècnica de renaixença, de recreació dels cossos, un teixit de tot allò que representa ser de la terra conjugat amb aquesta ambició punyent de dur la nostra atenció i el nostre llenguatge als objectes de la terra, a tot el que ens fa ser i existir sobre la terra amb els altres vivents.
La lentitud em dur al principi: tenir cura de la terra.
L’ociositat m’ha portat a l’observació.
A l’amor, el lloc de la vida, l’únic lloc.
