Closcadelletra (CCCLIV): Cada lector és responsable del seu avorriment

Davall un lledoner sense cap fulla que em dibuixa una ombra forta de branques com arrels per tot el cos he decidit embragar damunt el lector.

Potser perquè en aquests darrers temps he sentit molts de comentaris en què veig que de cada vegada més la manera d’emprar la lectura esdevé pura banalitat, pura mortor.

Ensum aquesta eau de vie del bosquet on els perfums dels romanins i l’aroma de les mates es conjuminen amb el refilar dels teuladers, el parrupeig de les tórtores i aquesta atmosfera fresca del verdet i de la molsa.

I em pos a escriure a corre-cuita: el lector no ha de voler comprendre-ho tot, ha de saber que el text es pot escoltar com una música, perquè es tracta primer de tot de veure i de sentir, sense la qual cosa la comprensió no seria més que un gust insensible; cal dir-nos a nosaltres mateixos que si ens podem perdre entre les paraules és perquè el lloc que ens fan entremig d’elles és més lliure que qualsevol altre lloc, i que, en principi, el que ens tanca és la nostra manera de fer indisponible allò que està clarament donat per veure i per sentir.

El lector sempre ha de fer feina!

Aquestes frases que acab d’escriure amb ploma de passió podrien ser una de les claus que pot obrir alguns panys que ens permetin esmolar l’atenció, o potser també podria ser una clariana que s’ha obert entremig de la foscor del bosc atapeït que ens faci ganes d’aturar-nos per observar el paisatge i prendre un poc de sol.

I serien també com el camí d’un ocell desconegut que em passa davant la mirada i em deixa una frase que caç al vol: resistirem a tot el que destrueix i ofèn el món.

I em deman: quan el verd de la terra brillarà de bell nou per a nosaltres?

Charles Péguy ve al meu encontre amb uns mots incandescents: “Fer la revolució és també posar de nou al seu lloc coses molt antigues però oblidades.”

Donar al lector amb els ulls gastats i les orelles apagades la facultat plena, el fervor, l’entusiasme i l’energia de veure i de sentir.

I de passar gust.

Fer que el lector experimenti que tot el que existeix és ara apercebut per ell com infinitament preciós o desitjable pel sol fet que existesqui.

Seria una sensació semblant com quan ens salvam després d’un accident greu o quan recuperam la salut perduda.

Fer una escriptura taumatúrgica i guaridora que lluita contra les forces del no-res és l’objectiu.

L’escriptor i el lector que es retroben al mateix lloc, el del moment de l’escriptura: la posada en igualtat d’aquell que llegeix i aquell que escriu. El lector esdevé escriptor i viceversa.

Tanc els ulls i una intrepidesa desconeguda em puja des dels peus al cap i una ferotgia em fa dicciotremolar les cordes vocals contra la justícia que tenim, la intolerància en què vivim, la hipocresia que suportam, el masclisme que sofrim, l’assassinat de la innocència de cada dia del que morim.

Llegim per sentir-nos vius.

Escrivim per sentir-nos vius.

Vivim on ens sentim vius.

Estimam per ser vius.

Resistim per saber-nos vius.

Lluitam perquè som vius.

Els mil i un sentits que fem servir cada instant són vida en estat sòlid, no ho sabies?