Closcadelletra (CCCXXXII): Avui escric d’esquena

Don l’esquena a una mala fi de coses que no necessit veure amb els ulls de l’esperit.

Don l’esquena perquè els punyals tenguin la trajectòria més neta.

Don l’esquena com una forma inhabitual de fer.

Don l’esquena per aprendre a llegir els altres.

Don l’esquena per veure la matèria que conté la forma de l’obra latent.

Don l’esquena pel pler de pensar.

Don l’esquena per intentar recollir engrunes del saber no-escrit de la humanitat.

Don l’esquena per sentir les dissonàncies.

Don l’esquena per una demanda d’amor.

Don l’esquena per experimentar vertígens i deixar-me perdre en un bosc de laberints.

Don l’esquena a aquesta somnolència que intenta anestesiar-me el fet de viure.

Don l’esquena als conglomerats i em dedic a conrear les fissures.

Don l’esquena per amagar-me.

Don l’esquena per caminar damunt una línia d’aresta, el tall d’una fulla d’afaitar.

Don l’esquena per poder comprendre el camp dels meus cinc sentits.

Don l’esquena per cercar el lector, per lligar amb el lector sense saber on és.

Don l’esquena per trobar la inscripció, el solc, la síncope, allò que és buidat, colpejat o que esclata i detona com un enderroc o un petit orgasme ortogràfic.

Don l’esquena per pasturar les paraules.

Don l’esquena per escoltar els detalls superflus, anodins, irrisoris, sense funció.

Don l’esquena per aclarir els meus dubtes i obrir vies de pas als murs.

Don l’esquena per escriure l’absència de traces.

Don l’esquena per estudiar una idea de paciència.

Don l’esquena perquè sé que només respir bé quan m’oblit de mi mateix.

Don l’esquena per trobar muntacàrregues de les històries.

Don l’esquena per accedir a la regió nua de l’experiència interior en què les llàgrimes em demostren la veritat d’un mot.

Don l’esquena perquè les paraules que hem baratat davall els ombús no ens facin més ombra que ells mateixos.

Don l’esquena per intentar trobar el fruit anomenat amor de l’arbre de la ciència impossible de l’esser únic.

Don l’esquena per desfeixistitzar-me d’aquesta malaltia pandèmica que recorr el món.

Don l’esquena per salvar la pell de la literatura atacada de per tot.

Don l’esquena per feinejar alguna cosa amb no-res.

Don l’esquena per fer-me creus de tanta immundícia.

Don l’esquena perquè no vull tenir mai la darrera rèplica.

Don l’esquena perquè voldria caçar una gamma de la figura sensual d’aquesta amnèsia sobirana que són els timbres.

Don l’esquena a les cometes innecessaris, als punts suspensius i als dos punts.

Don l’esquena per trobar aquests camins que no duen enlloc i són la sal de la vida.

Don l’esquena per estrangeritzar-me i donar testimoniatge, des d’aquest despreniment, de les aventures del sentit tal com es desenvolupen sense saber-ho en la llengua catalana i en els mites de tots els dies.

Don l’esquena per plorar i per riure sense que em vegi ningú, com un beneit.

Don l’esquena per caçar al vol les vibracions del sensible.

Don l’esquena per aprendre que el mot és un palimpsest.

Don l’esquena per ser hospitalari amb els vocables llunyans, amb les paraules perdudes i oblidades.

Don l’esquena a totes les imatges falses que em volen injectar per terra, mar, aire i d’altres mitjans que no sé ni vull anomenar, per escriure una paraula que ressoni en aquesta època en què s’acumulen mortaldats escandaloses, oblidats dels mars i de les fronteres, reclosos desesperats en residències de vellards, baldats deixats de cantó de la pandèmia, torturats, desapareguts, massacrats i assassinats en les guerres sempre tan brutes i esclafadores, tots els que moren entotsolats, impensats, desacollits, en l’angle mort de la pau fràgil i dura d’ara mateix.