07.11.2022 09:47
Per tal de combatre la intempèrie pos el cap dins la mata d’alfabegueres i és com si em trobàs dins una d’aquelles olles infernals de les muntanyes russes del Ram de la infantesa amb el cos que feia dos moviments alhora: voltes i rectes.
I pas un guster del capgirament!
El resultat és ver: les muntanyes han desaparegut i el mar arriba fins a les meves mans.
Aquella olor deixondidora, aromàtica, plena de records i amb una simpatia de no dir em deixa ple d’ales i l’aire fa carícies que em saluden i, fins i tot, l’escorça dels pins pròxims, decrèpita, treu brostes vermelles i gràcils que m’enlluernen molt a poc a poc i em duen versos escrits al cel que musica la veu polífona de l’ocellada.
No et promet una lectura sedant.
Pensa-ho!
Cerc la intranquil·litat serena de Virgili.
No separar mai la lletra de la veu.
Aquella veu que ens fa sentir el cant antic, el cant del món.
Carmen mundi.
Diuen els que escoltaren la recitatio de Virgili que quan llegia les Geòrgiques en públic ho feia amb una dolçor i una seducció absolutament increïbles.
Vull treballar la dolçor.
Vull fer feina dins els records d’aquestes civilitzacions per les quals la literatura tenia el paper d’encarnar-se en la lectura compartida i d’inventar així un món comú per encaixar el món en el qual vivim plegats.
Fer món era contar una història, ser capaç de dir un poema, cantar.
Nomenar el món era viure’l i conèixer-lo.
Nomenar l’agre de la terra, les plantes, les esteles, els animals, els relleus dels sementers, el color dels esdeveniments, la percepció dels sentits…
Sobreviurem amb les paraules que serem capaços d’inscriure per dir i fer el món al nostre voltant.
Pensa-ho!
De la hibridació del nostre present i del món antic, de la sang mesclada del passat i del present depèn el nostre avenir.
De l’Antiguitat no hauríem de cercar un catecisme, una manera de pensar, sinó un gust pels interrogants que ens posen en risc, una forma de tenir cura de la Terra, una indiferència als mots d’ordre contemporanis que pretenen poder-nos dir com pensar, un gust del món sensible operat pel llenguatge, de la seva bellesa com de la seva estrangeria.
Hostes fugitius dels paisatges i dels treballs i els dies, com parlar de la Terra i de nosaltres, els terrícoles, quan hem entrat en aquesta època nova en què hem d’aprendre el sistema fràgil i complex en què els fenòmens dels vius modifiquen el Planeta fins a la seva possible destrucció?
Cal fer ressonar avui la bellesa i la dolçor en el nostre univers propi perdut?
Cal despertar les traces dels seus esqueixos, de les seves catàstrofes i dels nostres propis esclats i encegaments?
Pensa-ho!
Hi ha detonacions íntimes que sé que no escolt dins la pirotècnia que m’ataca per totes bandes: grans guinyols de fake news enverinadors, assassinats d’humans de totes les formes possibles, restes de naufragi existencial que ens venen com a troballes necessàries del consum, la perversitat dels mercaders sense escrúpols que ens esclavitzen cap i cor, amb qualsevol mecanisme digital o no, tant se val!
Cerc erràncies que em duguin damunt les fulles seques del plataner que vaig recollir d’una solada tardoral, estora de l’herbei de Berry a dues passes del domaine nohantès de la George Sand, que m’irradien tota la civilització, la comunicació, d’aquella escriptora que adorava les plantes, el verd de la Terra, i el defensava amb totes les armes de la intel·ligència, amb el coratge en punt.
M’acost a l’aire terminal del dolor que tants d’accidents, malalties, guerres, pandèmies i altres genets de l’apocalipsi de cada dia em fan sentir.
Vola la tristesa d’aquests teuladers dins l’agitació sempre seguida, dins la piuladíssima polifònica, dins l’antigor de segles dels seus costums nidífugs i em fa companyia.
Xit, Xist, Xxt, Pst-ho!
