Closcadelletra (CCCLV): Gaudir contra posseir

És per l’ínfim que podré trobar l’infinit, per aquesta mirada serena damunt el groc de la vinagrella que pinta el meu paisatge

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

21.01.2023 21:40

|

Actualització: 23.01.2023 12:40

El camp tot ple de vinagrella era una constel·lació de floretines grogues, d’un groc refulgent damunt un cel verd.

No hi ha cap paraula al món que estigui a l’alçada de la meva alegria visionària.

M’he llançat, mort de fam, dins les aigües d’un sementer hivernenc en què aquestes plantes tan humils i salvatges escriuen una música de les esferes. He començat a assaborir a poc a poc aquelles tiges amb un gust àcid excitant que em fa traduir totes les notes d’un concert on s’entrecreuen les ruïnes del futur, els naufragis del passat i aquesta serenor d’una boca plena d’un sismògraf de sensacions.

Pensava començar amb una experiència molt autobiogràfica estilitzada com la de la vinagrella que ha estat com una caixa de Pandora que ha fet escapar múltiples elements insospitats. Focalitzava només un aspecte i alguna empremta de la memòria m’ha obert un horitzó nou: un sentiment de culpabilitat que havia mantingut intacte i que el rosegar de la vinagrella em desvetlava amb una intensitat abrusadora.

Tothora em deman com els infants sobreviuen a la tristesa.

Calia que tingués una gran precisió en les paraules amb les quals formulava el record perquè sempre existeixen dos aspectes d’una mateixa realitat, és el principi del yin i del yang, no ho sabies?

Hi havia una opacitat molt tancada en aquella escena tan senzilla: em veia a mi mateix amb set anys rosegant tiges de vinagrella d’amagat de tothom a les terres del padrí. En l’acció clandestina hauria d’enfocar l’arrel de culpa de les humiliacions sofertes a l’escola per part dels meus companys. Encara em calia fer el dol d’aquella falta íntima amb efectes de superfície i variacions d’intensitat. Com donar cos a una suposició tan insultant? Amb un lleuger decalatge, a contratemps?

Uns gests improductius poden servir per clausurar el dolor de les pallisses conjuminant-los amb el gaudi del gust. I no fer-se cap pregunta sobre la culpa sempre present en els jocs prohibits de la infantesa.

Per què fer focs de palla al servei d’instants ínfims que contin microvariacions emocionals? Com puc enfilar-me per aquestes digressions que semblen sense sentit? Per lluitar contra l’esquematisme de la facilitat, del clixé, del lloc comú amb què les xarxes del poder ens volen ensinistrar. Ens volen enclaveguerats, pudents de colònies, esclaus del consum, robotitzats, perduts.

Llançar claror nova damunt diversos punts cecs en una societat submergida dins les ombres més assassines podria ser una feina necessària en aquests temps feixucs en què tot cau a trossos i cal caçar al vol memòries d’allò que vindrà.

Fer créixer noves i desconegudes hibridacions: la contarella i la notícia, el fet científic i el moral, el record i l’actualització, formes de lirisme contra talls de realitat, la història clandestina i l’oficial, moviments panoràmics i aturs sobre una imatge.

Vull que el cor i el cervell s’obrin a la frescor i a l’esclat, al gust, de la vinagrella. A aquestes taques grogues, a aquestes llàgrimes de vida, que vénen imprevisibles al bell mig del camp, al bell mig dels dies, dels nostres dies.

És per l’ínfim que podré trobar l’infinit, per aquesta mirada serena damunt el groc de la vinagrella que pinta el meu paisatge.

Sí, lector desconegut i aimat, contempl l’inacabable tancat dins la miniatura d’un silenci que no s’atura de dir.

Entre les meves dents de llet resplendeix una flor de vinagrella.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes