04.03.2023 21:40
|
Actualització: 06.03.2023 14:09
No sé on es va perdre aquell manuscrit de La fragilitat.
Potser el vaig tirar en un atac antidiogènic.
No hi havia còpia.
Sempre he pensat que era el millor llibre de poemes que podria escriure.
I l’altre matí, quan ens atacà una nevada de pètals blancs que cremaven vaig saber que allò eren planes esqueixades del meu llibre on si miraves amb atenció podies veure la cal·ligrafia trencadissa que s’esbuca quan toca terra, quan toca mà, quan toca.
Vet aquí el desllorigador: no pots acaronar la fragilitat.
I quan la vols sentir, o veure, o tastar, només trobes un no-res fet malbé que et deixa fora del temps.
L’amor a la natura no és inofensiu.
Cap amor no és inofensiu, no ho sabies?
L’amor compromet tota l’existència, tota la vida.
No et tems d’aquest estímul essencial: cal repensar-ho tot per viure?
No et tems d’aquest altre estímul radical: cal que tots els sabers es donin la mà i hem de fer feina col·lectivament en disciplines completament diferents?
Sabem on som?
És la pregunta del nostre temps quan ens trobam en un món a ran de l’autodestrucció.
Es necessitarien cinc planetes per seguir surant com vivim nosaltres, ho sabies?
Hem fet servir la pandèmia per aprofitar l’oportunitat de no tornar al mateix lloc, de reobrir interrogants, i, sobretot, per pensar que som a l’era climàtica des de tots els punts de vista i, especialment, l’afectiu?
Fins i tot un dels meus estimats mestres, Bruno Latour, ens deia al final de la seva vida que la guerra d’Ucraïna era una guerra climàtica i afegia: “La qüestió de la delimitació de fronteres s’ha convertit en alguna cosa nova i inesperada. Cal desprendre’s com abans millor del gas i del petroli russos. El lloc on som i el poble que formam no són mai una abstracció, sempre són el resultat d’un xoc.”
Era un visionari perquè amollava que la guerra d’Ucraïna ens permetia pensar en Europa com una nació, com un sol i no com una unió, des d’una sobirania nova vinculada al projecte de reparar les condicions d’habitabilitat que han estat devastades.
Lluitem contra els falsos valors i les falses veritats de la productivitat del necrocapital que fan inhabitable aquesta zona prima del planeta Terra en la qual vivim confinats (sí, confinats!), i que hem destrossat in crescendo al llarg de massa pocs anys.
I aquí és quan torn dir que hem d’utilitzar l’humor per fer front a les turpituds de l’existència.
I hem de recordar que els gests i les paraules són performatius (o sia que pel sol fet d’ésser enunciats, es realitzen les accions que expressen). Allò que deim se sent, allò que feim és observat. Els arbres, els animals, els núvols, el mar ens miren i si feim coses que no van del costat de la vida, en faran pagar un preu ben alt, no ho sabies?
El patró d’una nau d’un poema d’Ausiàs March deia mentre mirava l’horitzó: “E veu venir sobtós un temporal de tempestat e temps incomportable.”
Aquest “temps incomportable” és el temps que no podem “comportar”, que no ens agrada, que ens desplau, que no podem suportar.
El mal temps.
Ara que ja és ver, i no és profecia, que el temps incomportable apareix seguit seguit per totes bandes, un temps hostil i malvinent, que fa destrosses, malers i duu una gran mortaldat de tota casta, no hauríem de repensar on som?
Potser aquest trèmolo en mode apocalíptic ens pot despertar de bon de veres.
