12.11.2022 21:40
|
Actualització: 14.11.2022 12:11
Des d’un bon principi vull reconèixer que ador la poètica del tall i del descosit accentuada per les ruptures de tons i de registres.
No cerc el que afavoreix l’harmonia, sinó al contrari, la dissonància i el desacord.
És una forma de jazzejar amb tot el que això vol dir: elements de síncope, de pas en fals, de parany, de ruptura, de trencaclosques que ha esclatat.
Variació perpètua i recomposició dels mateixos motius.
Un text constituït per falles i ferides, per les arestes i els escapolons, pels retalls i les bastes caçades al vol.
Al meu senyal apareix una definició: la forma d’unir-me al món és separar-me per poder escriure’l.
El món s’ha convertit en un immens festival mercantil de la vulgaritat.
Si t’agrada la vulgaritat, vius dins la repressió del desig propi.
La vulgaritat és antieròtica, antisensual, antiestètica, antihumanal.
Si sempre estàs amb gent vulgar no sabràs mai que és la no-vulgaritat.
Has de conèixer la no-vulgaritat en l’altre per saber de què es parla.
I ara, per on em surts amb això de la vulgaritat?
Perquè he mirat arreu i he vist que ens donen vulgaritat en dosis molt altes per tots els mitjans possibles i impossibles.
I no ens temem de res.
És l’esclau que es pensa que parla al lloc de l’amo.
La vulgaritat és burgesa, petit-burgesa, mossona; un pobre, una tanoca, un no-ningú, una sense-sostre, no són mai vulgars.
El gust és el contrari de la vulgaritat. I Lautréamont deia que el gust és el nec plus ultra de la intel·ligència.
La visualització dels sentiments, la sensibleria, l’odi de si mateix, la demagògia, la beneituria sexual, la inestètica, l’esnobisme són, entre molts altres exemples, vulgaritat en estat sòlid.
Cal tenir les orelles ben obertes per no caure en els paranys de la vulgaritat que et regiren quan menys ho esperes. I si ja estàs molt intoxicat ni la sents, t’has tornat de suro.
Podria escriure aquesta frase cada dia: “Pens alguna cosa, però no sé què.”
Un bri de llum voluble enrevolta les meves paraules i fa que clarobscuresquin com si fos la darrera hora del dia quan apareixen una successió de renous secs, el tret d’un caçador, mormols, perfum de formiguers que cremen contra la nit.
A poc a poc aprenc el silenci, la vibració dels arbres gegantins del jardí em tranquil·litza.
Esper l’imprevist, per totes bandes, sempre. En els versos d’un poema, en els replecs d’una conversa, en les coloracions d’una alba.
Espii l’imprevist tant com el desig.
Això, el que no esper, és això que esper.
Ha arribat l’ombra. L’ombra puja de la terra, entra en el cos pels peus. Si la deixes fer serpenteja dins la sang i va dreta al cap.
Alguna cosa s’escapa en el meu escrit d’avui, que volia dir moltes coses sobre la meva manera de veure-hi.
La distància lleugera que ajusta el relat ve de la impressió constant que alguna cosa no coincideix amb el que hauria de ser, que la quotidianitat és feta d’accidents divertits i inquietants alhora.
Cal no deixar mai el darrer mot al desordre i a l’aleatori.
Em basta donar transparència als sabers que he acumulat en recerques personals i lectures de testimoniatges, uns sabers variats que van de les gestes humils als detalls menuts que don amb modèstia.
Som un narrador amistós i còmplice, que no pretén saber-ho tot, comprendre-ho tot, dir-ho tot.
