Closcadelletra (CCCXXXVI): Escriure és sobreviure

Escriure és practicar la llibertat des del bressol fins a la tomba. / El pler, el pler, el pler per damunt tot!

10.09.2022 21:40

|

Actualització: 16.09.2022 14:25

Scribo, ergo sum.

Vull abreujar l’escrit creant una nova aliança entre el saber i l’emoció.

Escriure brevitas, una terra incognita, que recullin l’essència dels dies: essers, llocs, objectes, instants mesclats…

Fer un cofre de paraules per estotjar els signes exteriors cosits i commemorar el seu naixement ombrívol.

Aplegar aquests moments de gràcia lligats a circumstàncies concretes i tangibles que mobilitzen el cos i l’esperit, les coses, visibles o invisibles que els envolten, i les significacions foranes tramades d’una alteritat irreductible.

Aquests resums revelen una condensació de les meravelles, una reducció que pot donar lloc a un inventari que duu el testimoniatge d’una tria, d’una decisió presa en un temps i en un lloc donats.

Aquestes formes abreujades, sempre llacunars i tacades de tristesa, marcades per la incompletitud són per essència melancòliques i et permeten recensar els fets que il·luminen la teva existència.

Són joies miniaturitzades que has agafat amb delicadesa entre el polze i l’índex per col·locar-les entre els teus tresors com les que posaves en aquella capsa de llautó de la infantesa en què ficaves un escarabat verd molt lluent, unes inicials brodades a un torcaboques de ta mare, aquell vers d’amor que havies copiat d’un llibre de poemes, una pedra negra i rodona que havies trobat al caló dels Ofegats, i també tot allò que no s’havia pogut retenir per excés o per defecte de substància, però que agafava una presència un poc fantasmàtica i misteriosa com el gest d’aquell amic d’infantor que et va tocar els llavis amb tots els dits de la mà dreta quan exploràveu una cova i et deixà enlluernat de fulguràncies.

Totes aquelles coses vives i peribles, efímeres, moments d’excepció, l’abreujat d’un món d’encanteris, aquesta realitat altra per a una mirada que n’ha sabut recollir les proves és el que voldria esgrafiar en els fulls com el sismograma de la meva vida més secreta, més rica, més evaporable.

Instants d’un èxtasi, literalment i en tots els sentits, com aquestes aparicions sonores que emanen del món més enllà de la grisor i donen testimoniatge d’un desconegut ric de possibles que encara no he endevinat.

M’enteneu?

De veres, m’enteneu?

Cal escalfar amb una torxa la ploma per portar a l’estat de la fusió els materials obscurs i pesats de la vida quotidiana, i, també, els blocs sense forma arrabassats amb esforç i perseverança a les galeries profundes del record, per transformar-los en el text viu amb descripcions, paisatges, mots nuats, imatges, perfums, sonoritats, motius dels sentits mesclats amb la progressió rítmica de la frase, que ens donen bocins de delícies verbals mai vistes, noves de trinca.

M’enteneu?

De veres, m’enteneu?

Escric amb esclats plens de bifurcacions inesperades i ardors sobtats, amb tràvelings de seguiments molt lents sobre el que veig sovint, amb dreceres el·líptiques que redueixen les figures contemplades en perspectiva, amb banalitats aspres d’un lirisme magre i arcaic.

Em sent tan llibertí quan escric que el primer revolt que prenc regna al llarg del text. I també faig via, m’estim més el galop que el trot, refús avorrir, prenc cruïlles, improvís, aprofit l’oportunitat i estim el moment, l’instant.

En certs instants com aquest horabaixa abrusador en què em sent abatut i un poc cansat del comerç humà, m’omplen de fraternal tendresa aquells vells iraquians de Summer i d’Akkad que es varen sucar el cap per confiar la memòria dels seus actes, dels seus pensaments i de les seves imaginacions a unes tauletes d’argila i ens ensenyaren l’escriptura, l’estimada i consoladora escriptura.

L’invent més important i més essencial de tota l’avior humana.

Quina pausa respiratòria més eficaç!

Escriure m’ajuda a alenar millor.

Llegir m’ajuda a respirar millor.

Escriure i llegir m’ajuden a viure més bé.

M’enteneu?

De veres, m’enteneu?

Escric per ballar per damunt els prejudicis, les gelosies, els llocs comuns, la mossonor, els clixés, la dolentia, els conformismes.

Escriure és practicar la llibertat des del bressol fins a la tomba.

El pler, el pler, el pler per damunt tot!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes