Closcadelletra (CCCXLIX): A les palpentes

Per què em sembla que l’allunyament és la meva forma de resplendir?

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

10.12.2022 21:40

|

Actualització: 13.12.2022 09:41

M’ajud de les mans per encertir-me del camí, per evitar de caure, de topar, d’ensopegar, de travelar…

Vaig a palpons per escriure.

Palpoteig per viure.

Dins aquest horabaixa humit i gelat ple de fosca negra que m’embolica com un fang profund intent trobar una paraula viva, trencadora, però humil, fora de lloc molts de cops i que avança per fragments, per llampeigs.

Per què vull dir que el que he d’escriure és bastant complicat?

Per què em dedic a pensar en la violència del bé?

Per què voldria que aquests textos fossin vists i llegits com un carnet de dibuixos?

Per què em sembla que l’allunyament és la meva forma de resplendir?

Per què esper fer-me entendre?

Per què em repetesc que no és greu si no em comprenen?

Per què només vull que m’escoltin?

Intent mostrar aquesta consciència aguda, brillant, tràgica i fracassada que em fa arribar sempre tard als esdeveniments, al món que ve i a la història, i que constitueix el reactor melancòlic del meu treball, el seu secret magnífic i la força potent que irradia una forma tan èpica com íntima.

No vull la lassitud i el conformisme!

Hi ha tantes de coses per fer per qui sap veure!

Em cal un retorn a les fonts, a l’origen.

He d’aconseguir l’aliança d’un dipòsit interior, d’una sol·licitació exterior i d’un control permanent.

La llum banyada d’un pedaç de fregar, la ressonància escandalosa d’un míssil que esqueixa les vides, les baralles tumultuoses que tenc per aconseguir la rugositat d’un mot que cremi, tot es retroba en una estretor esmolada.

Com puc viatjar per les anfractuositats i les escletxes de la llengua per trobar aquest mosaic sangonós, el fons de l’enfonsament, alguna cosa rompuda que parla i que em permet trair aquest pacte general de silenci?

Sortim ja d’un període llarg en què la por va imposar-se a la raó?

Una anxiocràcia va crear una medicocràcia que encara no ha acabat. I la pandèmia revelà la fragilitat de les nostres institucions, d’aquestes democràcies que no van ni amb rodes.

I les màquines burocràtiques es posaren en marxa a les totes, s’embalaren de mala manera.

I esclatà una altra guerra sus-suaquí.

Hem d’anar vius amb aquest mal radical que avança a passos de gegant amagat amb la màscara del bé.

“Allà on hi ha perill creix el que ens salva.” Rellegesc aquesta frase d’Hölderlin com una fugida de socors.

Escriure significa recercar el que ha desaparegut.

El passat teixeix el present i va més enllà.

Estim els detalls que són el lloc on la bellesa del món es precisa i dic: els núvols d’estornells que aquest matí dibuixaven figures de misteri en l’aire del cel i xisclaven com un exèrcit d’ocells bàrbars s’han convertit en aquest silenci que regna en el bosquet on dormen sense fer renou a les branques dels pins.

Faig llistes, nomenclatures i enumeracions de totes castes: eines del camp, espècies d’arbres, procediments d’esqueixos, d’empelts, torrents, astres, calamitats naturals, tècniques de cria, de reg, de caça o receptes diverses amb tots els seus ingredients, records de ritus i de cerimònies antigues, fórmules de bruixeria, contarelles…

Cal·ligrafiar i vèncer aquests temes amb els mots i afegir un esclat aquestes coses minúscules…

Un indi vell de Wolf Point de la reserva de Fort Peck de Montana, habitada des de fa més de mil anys per Amerindis, deia que els nostres infants no sobreviuran si no els contam alguna cosa sobre si mateixos, sobre el món en què vivim.

Sobreviurem amb els mots que serem capaços d’inscriure i escriure per dir i fer el món al nostre voltant.

Sobreviurem sobre la terra amb els mots dels altres, els que han deixat la terra.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes