Closcadelletra (CCCLXIII): Inventor d’instants

Estava dins una calma deliciosa i passava gust sense saber de què.

Estim el suspens.

El moment sense continuació.

El llamp emotiu.

Implor incansablement la meravella.

El prat del temps.

Sent la ploma, la tinta, el paper, la mà que escriu, els seus avenços, les seves reculades, els seus subterfugis, la seva energia, els seus bloqueigs, el seu tempo, la seva música.

L’art no és sinó un punt de mira per veure el món.

Només un instant.

Un llampegueig dins l’aigua.

Una claror transitòria, no ho sabies?

Sedàs la música d’un divertimento mozartià quasi sense témer-me’n.

Saps la quantitat d’energia que em cal per a no fer res?

Som fora del temps i de l’espai i tenc una aresta clavada al cor que quan batec em fer.

És el dir que allibera la visió, i no el contrari.

Vivim en un món afàsic i tòpic en què la gent es pensa que ha vist moltes de coses.

I no han vist res.

Res de res.

Si el Dant s’inventa una llengua novella és perquè li fou necessària per a la nova visió del temps i de l’espai que experimentava.

I ara, on són aquests llenguatges?

Tota la vida és un mar, una navegació incessant.

Ens volen igualitzar la veu, enterrar el matís, apagar la màgia verbal, impedir la ironia, petrificar l’erotisme, emplomar la llengua.

Ens volen ignorants de la multiplicitat de la veu, de la seva amplitud, de la seva profunditat, dels seus accents, dels seus ressons i de les seves carícies.

Ens volen analfabets de la seva lentitud esplendorosa o de la seva rapidesa fulgurant, analfabets de la veu, aquest instrument fràgil i molt antic.

Bullir a foc lent, deixar refredar, després reescalfar, sens fi.

Es pot escriure d’aquesta manera?

S’ha d’escriure així si vols fer un brou ple de sabors i de sabers, de gusts i de tasts, no ho sabies?

Escolt els mots d’or de Joseph de Maistre: “Aquell que no comprèn res comprèn millor que el que comprèn malament.”

I estic atacat d’una por que m’arriba per totes les retxilleres de la percepció. Quan veig que les biblioteques no tenen valor per quasi ningú, tenc por. Quan veig que la poesia és considerada un avorriment, tenc por. Quan veig que poca gent sap llegir de bon de veres, tenc por. Quan veig que tot és usura, càlcul i desconfiança, tenc por. Quan veig que les sensacions desapareixen dels cossos humans, tenc por. Quan veig que es pensa poc, tenc por. Quan veig el tsunami d’ignorància que ens envaeix, tenc por. Perquè la ignorància engendra violència, i tenc por.

I em refugii en els detalls: contempl els vols dels teuladers que han fet niu dins un drago. La bellesa del món es precisa. L’atenció se’n va cap a imatges breus —el color d’uns llevamans, el tremolor d’una fullaca, la rosada d’un herbei, el vaixell del núvol—, que creen poemes ràpids a l’interior d’una epopeia agresta, rústica. I faig llistes de coses —eines, empelts, varietats, noms de plantes i d’animals, topònims, desigs— per desenvolupar el poema dels mons oblidats que tenim just devora i no veim, des de les coses petites a les més grans, tot allò inútil que no mira, ni sent, ni toca ningú.

I, sobretot, vull escoltar el que té lloc en la profunda intimitat del mot.