26.02.2023 21:40
|
Actualització: 27.02.2023 12:57
És a peu pla que voldria que entrassis al meu escrit.
Escolt el silenci de les bombes.
Toc la respiració de les paraules.
Acaron la paràlisi de les ones.
Ensum la filigrana dels tons vinosos de l’alba.
Sent el metabolisme gegantí del dolor humà.
No encaixen les certeses.
No coincideixen les pells.
No s’enfoquen les pampallugues.
No s’ajusten les besades.
No es fan malbé les imatges del mirall.
No es veu el venteguer cantellut.
No brillen els joiells ratllats d’erosions del temps.
No es trenca la pell tan tensa del desfici.
No ens reconciliam mai amb l’existència.
On pouar el sentit?
La raó moral d’una vida?
Seria l’art l’ofrena d’un mateix?
La veu encetada en carn viva?
L’estil invisible caçat en la parla diària?
No em fa cap vergonya reconèixer que necessit d’una manera tan i tan urgent escriptures commovedores fetes de lletratrèmols que m’ajudin a llegir la gent, la ciutat, els paisatges, els conflictes, els dolors, les puixances, les emocions, les guerres, els caliportals, els amors, les tragèdies, els fogalls, les belleses, les amistats, les morts i les torbacions, les serenitats i els auxilis, les lucideses i les calmes.
Arriba un ropit des d’un vers lluminós d’Emily Dickinson i el paper on escric es posa a cantar.
El poema és un art de l’instant, no ho sabies?
Em sotgen les defallences en aquesta nit tenebrosa en què no besllum gota dins les ombres.
I no queda res travat, no hi ha cap paret mestra, ni cap traç segur, tot s’esfilagassa i s’esclarissa, tot és fragmentari i ple de buits, d’escletxes.
Podrien ser aquests gargots precaris cosits de llacunes i de forats una forma de dir allò que aquests temps obscurs i convulsos esllavissen en el nostre esperit?
O, al contrari, celebrarien la buidor que com una pandèmia imprevista ens anestesia, ens corca i ens converteix en zombis que no senten res de res?
No, de cap manera, aquesta escriptura pobra i plena de sargits, d’esqueixos i de forats, catalitza l’esclat lliure dels mots i encén núvols d’espires que cremen les màscares robòtiques, les invasions de fake news, els esbarts de tik-toks de la barbàrie de cada dia per totes les ones, xarxes i miratges del consum del necrocapital inhumà i despietat.
No veig que fa un any que maten innocents a dues passes d’aquí? No sent la mortaldat que envaeix cada dia la nostra atmosfera? No m’eixorden els trons dels míssils contra Ucraïna? No em fa mal aqueix escorxador de vides en l’Europa de la civilitat, de les llibertats i dels drets humans?
Potser a cada moment el treball de l’expressió fa que el llenguatge reaccioni, proposi les seves pròpies solucions, susciti idees, em mostri que cal fer servir la claror que duen les frases i també, sobretot, l’ombra que també transporten.
Mir les taques, els esquitxos, les rebaves, els atzars, les foses, els degradats, les tensions de l’escrit com a formes de ressuscitar el món sensorial, de llançar la imaginació en direccions noves, de recercar temps inexplorats, de fer passar gust, no ho sabies?
Forç la ploma per dir mots senzills. Molts de mots senzills no han estat mai dits.
Quan la paraula esdevé poema és un punt de mira per a veure el món, no ho sabies?
