11.03.2023 21:40
|
Actualització: 15.03.2023 09:28
Començaria amb un cop de verga de paraules ferides.
Començaria amb un accident greu de cervell.
Començaria amb un camí vertader que no va enlloc.
Començaria amb un atac d’asma.
Començaria obrint les valves de la sensació.
Començaria amb una tanatografia mig esborrada.
Començaria amb un elogi a l’avidesa de la vida.
Començaria confessant que cada dia ho esper tot.
Començaria amb la monumentalització de l’instant.
Començaria amb una fugida de la cambra còsmica.
Començaria amb un tel visceral cec.
Començaria com una màquina polvoritzadora de frases.
Començaria amb una escampadissa d’innocència.
Començaria rentant tota l’aigua del mar amb sang.
Començaria essent pensat i pensant.
Començaria amb la irrupció d’un bes amb llengua.
Començaria amb un palimpsest fet malbé.
Començaria amb la despesa del temps retrobat.
Començaria amb tipografies incomprensibles.
Començaria ficant la tragèdia en la novel·la policíaca.
Començaria fent entrar el lector en el meu caos diari.
Voldria tenir una peça enorme entapissada de miralls deformants del sòl al sostre. N’hi hauria qualcun de normal entremesclat: la gent seria tan guapa quan s’hi reflectiria!
Som en un territori pla, d’aigües embassades d’una albufera petita ran de mar: gavines, garses, ànneres, plàstics, tot silenciós, becades, tot nu, lluent, salinitzat, guspirejant, en extinció.
Allò que volem, al fons, què és?
Qued una estona amb la ploma a l’aire.
La voluptuositat, potser?
Cal escriure com la paraula parla i com l’escrit, si és lliure, xiscla.
No vull dir res del futur en funció del passat, vull escriure del present com abisme.
Vaig cap a la gènesi, vaig cap a l’origen, vaig cap a l’original, no ho sabies?
Enrevoltat de la devastació i de la inanitat, sotmès a un diluvi anestèsic d’imatges i eslògans que reprimeixen les possibilitats de pensar, i que no volen que sentis res, amb els falsos defores virtuals o sintètics que ens intoxiquen, amb els parpelleigs de milions d’ordinadors atacant per totes bandes, amb els bons sentiments hipòcrites que pul·lulen entremig de la guerra i les massacres, què hi podem fer?
Cal crear noves forces d’enigma.
Cal inventar un espai interior en què la forma s’articula per provar la veritat d’una cosa.
Plou, plou a les totes.
I això em fa molt de bé.
Cal radiografiar amb la lucidesa com a llum.
Cal interrogar a fons el poder per desvetllar-lo.
Cal captar forces i fer visibles forces que no es veuen.
La sensació contra l’espectacle.
Mostrar el temps, la força del temps, el temps sensible en si mateix.
El temps crida i ningú, amb comptades excepcions dels vers poetes, artistes i científics, el vol escoltar, i vet aquí que el necrocapital té per funció anorrear el temps, ofegar-lo.
Empèdocles m’acompanya quan diu: “Abans, vaig ser un al·lot i una al·lota, / i mata, ocell, peix mut de la mar.”
Som dins la llarga, immensa i raonada pertorbació dels sentits, que m’aconsellava Rimbaud.
Som aquí: directe al sistema nerviós!
