Closcadelletra (CDLIII): Porositats

Que el text sigui el lloc mateix de l’experiència.

(Ressonàncies d’un altre temps inert)

Que el silenci sonor incessant faci emergir la forma d’un encontre que vindrà.

(Esclafit fugisser d’ocelleria ix a les totes de l’interior d’un drago de quatre branques)

Que alguna cosa té lloc en el poema i al mateix instant se’ns escapa.

(I collir la flor difícil del fracàs)

Que hi ha mancança.

(Sense ni un sospir, ni una llàgrima)

Que hi ha la tristesa de la pèrdua.

(L’excavació d’una arqueologia del desig)

Que hi ha la ferida del temps que fuig.

(Les ruïnes d’un antic camp de batalles)

Que hi ha el buit incandescent de l’absència.

(Quantes besades necessit per quedar assaciat?)

Que hi ha el batec neuronal obscur que dona una fesomia.

(El paisatge de la llum em deixa orb)

Que hi ha la lliure associació dels mots que cal confegir amb l’exactitud d’una immobilitat del signe, la seva fixesa (no es pot alterar l’ordre de les paraules en el poema sense fer-lo malbé), que donarà una multiplicitat de sentits.

(Visc dins la sedimentació dels records, dins la feina de saber oblidar-los i d’esperar que retornin fins que esdevenen carn i esperit íntims)

Que hi ha la paraula del poema que s’aixeca indecisa, quasi inarticulada, balbotejant; no hi ha cap  mot i escoltes la música del vers que sona com l’orella del poeta l’ha palpada.

(L’experiència d’aquest origen incessant germina quan menys ho sent, quan ho he oblidat per complet, i surt com una il·luminació nerviosa que em trasbalsa)

Que hi ha coherències inesperades que apareixen en el camí del descobriment d’espais que es fan entre l’atzar i la intuïció.

(Escolt “Salut d’amour”, d’Edward Elgar, interpretada per Edgar Moreau, un cop, dos cops, onze cops fins que qued estormiat damunt la plagueta on acab d’escriure que les roses ho han donat tot i ara moren, la qual cosa és una forma de donar encara)

Que faig marxa de lletra palpant, trontollant, ensopegant i agafant avenços insatisfactoris, retrocessos, camins oblics i perspectives incompletes; trencaments o cicatrius, marques de lligadura i figures de progressivitat són molt evidents per tal d’escenificar el moviment de la imaginació.

(Em trob devora un fondal. Lleneg, i per no despenyar-me, m’agaf, quasi sense témer-me’n, a un bri d’herba. Fa cinquanta anys i busques que m’hi aferr i aguanta, miraculosament m’aguanta)

No pot ser. Dins el matí transparent, quan vaig menant per l’autopista, enfora, entre la verdor molt extensa dels sementers d’una possessió gegantina, una fumera com un arbre viatger.

El fum adormit em fer tant que he de frenar a poc a poc i aturar-me a la cuneta per amarar-me d’aquell tremolor intens que no em deixa viure.

Al cel del capvespre una calma hemorràgica com un gest de la mà quan acarona la pell estimada, com quan la música s’alenteix, s’afluixa, abans de restar en silenci, segons una mesura tal que no hi pot haver cap esquinç.

I cop en sec, per davall tot això, entre les remors dels cotxes a tota velocitat, i la caiguda del sol, la jubilació ascendent del cant d’un sebel·lí, escrit en una pàgina molt antiga, que es perd dins els colors de la fosca.