01.02.2025 21:40
|
Actualització: 03.02.2025 13:42
Els meravellosos núvols, per què no puc oblidar-los, fa hores que els passeig dins el cap, aquells núvols grassos, globulosos i emblanquinats de calç tendra que feien de coixí a la serra de Tramuntana?
He llegit els núvols com qui escolta els darrers batecs epifànics d’un cor que mor.
He llegit els núvols amb veu baixa, sense cap efecte, gairebé per a mi mateix.
He llegit els núvols per posar en moviment el cos sencer.
He llegit els núvols perquè fossin una empremta ardent que m’acompanyàs i ressonàs molta d’estona.
He llegit els núvols amb la lentitud que demana el llibre de la natura tot ple d’incitacions, de matisos, de detalls, d’inseminacions, de llibertats que no es veuen a simple vista.
He llegit els núvols amb la lluita contra aquesta tendència dictatorial analfabeta que ataca per totes bandes i vol reduir el llenguatge, canalitzar-lo, enrolar-lo, vigilar-lo, jivaritzar-lo, prohibir-lo o cremar-lo.
Em sent dins una tristesa tranquil·la a la vorera de les coses en un casetó ple de llibres que em fan molta de companyia, en una illa llunyana i petita situada per devers els interiors de l’illa gran.
Hi ha coses que d’enfora s’entenen un poc.
Record aquell títol, Renaixement privat, amb el qual et vaig robar alguna cosa, una confessió estranya i innocent que em va impactar com l’adveniment sobtat d’un fet nou a la vida.
Com és que m’apareix amb el realisme d’un esdeveniment de fa poc aquella història de la infantesa que no he pogut viure mai, i que havia oblidat de tot?
Aquell estiu érem hostes dels Desmur, uns amics de la família materna, a la seva vil·la de Salern vorera de mar.
A la veranda, que estava protegida del sol per unes grans cortines de lona taronja que la brisa marina inflava i sacsejava com si fossin veles, la senyora, Nísia Desmur, i altres persones estaven assegudes en cadires de vímet. Al centre d’aquest grup hi havia una dama molt vella, molt elegant, amb el posat de tanara grega, embolicada amb vels de vídua que aletejaven furiosos al vent. Mumare, perquè la saludàs, m’hi va dur a davant i la dama em va dir unes paraules que no vaig entendre, es va inclinar amb gràcia i em va fer un petó al front. A l’horabaixa mumare em va explicar qui era la dama, la Gran Cristiana, que quan em feia la besada havia dit: “Quin nin més guapo!”
Embolicat amb la tendror d’aquesta contarella trob un retall de diari francès groguenc amb un titular perfecte, “Faulkner Parle”, que vaig guardar en els dies llunyans de la meva joventut perquè hi havia unes paraules que em van servir de far, guia i orientació.
“Intent dir-ho tot en una frase, entre una sola majúscula i un sol punt. En la mesura que això sigui possible, intent posar-ho tot en el cap d’una agulla. No sé com ho he d’aconseguir. Només puc assegurar que seguiré intentant-ho sense descans, d’una o altra manera.”
Trob en la veu faukneriana una vibració essencial, un treball i un esforç que comporta un plaer superior a tots els altres, un èxtasi que puc anomenar deure i també repòs.
Sí, una veu és una llum, i la llum Faulkner crema, tremola; és llum en què la narració no té l’ordre establert, on els punts de vista es multipliquen i s’encavalquen, el temps esclata i també la consciència clàssica en profit d’un present gegantí i d’un passat ple de remolins.
Descobrim la història davall cada mot com una presència potent i dura, condensada i densa. La història roda al voltant de si mateixa, cap endavant, cap endarrere, de bell nou cap endavant, trontolla, va per amunt, s’enfonsa, es desplaça, s’interroga…
He llegit els núvols per sentir l’escriptura com aquests viatges en avió plens de forats d’aire.
He llegit els núvols per llançar-me als vertígens de la recerca, a l’activitat frenètica d’unes sacsejades per abans de res cercar el futur dins el passat.
He llegit els núvols per fer aparèixer frases magnètiques i fondes, abocar una sobreabundància de l’esser en el no-res, inventar aquesta claror enlluernadora implacable i imponderable, profètica.
Escric dins la fosca negra!
Escric?