08.03.2025 21:40
|
Actualització: 10.03.2025 13:57
No som cendra!
No, no som cendra, com ens prediquen ara mateix.
No, no som argila, com també ens volen fer creure ara mateix.
Som pols d’estrelles!
Una veritat aclaparadora que surt com la veritat de la boca d’un infant.
Ho han dit en les seves músiques verbals els vers poetes.
Ho han demostrat en les seves recerques els descobriments dels vers científics.
Ho han sentit amb paraules alades els místics que escriuen sobre la volada dels signes.
Vet aquí alguns punts de fixació d’una tela d’aranya: la meravella absoluta d’aquests textos és que no s’aturen de teixir xarxes de les quals els lligams, sempre lleugers, ens ofereixen l’única veritat autèntica.
Si féssim un viatge de vint mil milions d’anys, quan apareixen les primeres partícules, podríem contestar moltes de les preguntes que ens feim sempre seguit: d’on venim i cap a on anam.
Descendents dels bacteris i dels simis, però també de les galàxies i de les estrelles.
El carboni dels nostres cossos, l’oxigen que alenam, el ferro de la nostra hemoglobina sanguínia, l’hidrogen de la nostra aigua, el calci dels nostres ossos: tot això ve de l’interior de les estrelles!
Quan les estrelles exploten s’alliberen a l’espai aquests materials.
La Terra i els astres són deixalles d’estrelles antigues.
I nosaltres, humans i no humans, orgànics i inorgànics, duim un sistema solar en miniatura dins els nostres àtoms.
No, no és un conte per a infants abans d’anar a dormir, sinó unes notes que he pres al vol quan he pensat que el meu dimecres no és de cendra, sinó de pols d’estels.
Estam connectats amb totes les generacions i els essers vius d’aquest món a través de l’ADN i de les estrelles, em deia fa estona Carl Sagan.
Estam connectats amb l’Univers!
I de cop sé que captur els signes de tota una vida en aquests acords.
Crid Alegria, com Joan de la Creu.
Crid Tendresa, com Bashô.
Crid Fervor, com Juana Inés de la Cruz.
Crid Passió, com Teresa d’Àvila.
Crid Amic i Amat, com Ramon Llull.
Crid Treure el Reverd, com Catalina Thomàs.
He pres consciència dins aquest dia gris, empestat de cendres fúnebres, del poder d’aquests mots lluminosos que esclaten en el meu esperit i l’amaren d’un estat de gràcia.
Són fragments d’il·luminacions d’infantesa com una antiga crida de xiuxiueigs tranquils, poesia calma que pot ser introduïda o sorpresa en els essers, en les coses, en els mots, en els somnis, en les obres d’art o en els escrits.
Una lliçó de la qual hauria de treure un profit: obrir-me a una llum més gran i deixar convidar-me a una invitació muda de l’essencialitat de l’instant que em revela de bell nou la feta, la festa estel·lar, com si fos la cosa més natural del món.
En un estol apareixen frases belles que m’acaronen, obertures senzilles molt pròximes al que hi pot haver de millor en mi, però que no hauria sabut confegir.
Un eixam de sagetes em parlen de la paraula, aquest vent que ha estat aigua i que esdevé de bell nou aigua després d’haver tirat la màscara; aquest esperit meu que ha estat estrella i que esdevindrà de bell nou estrella després d’haver deixat el cos.
Hi ha una condensació extrema en aquest dimecres de pols d’estels, una mínima economia de mitjans que em fa pensar en Morandi; es produeix una transfiguració en què res de la figura material es perdria perquè allò que veig obrir-se davant mi segueix duent el nom de gerra, de tassó, d’ombra, de composició, i cap altre.
Com si Morandi hagués pintat constel·lacions meravelloses de no-resos, que ens agrada descobrir en el cel propi, amb aquests olis de pols d’estrelles i amb tota la saviesa del vell poeta alquimista que crea aquest or diamantí que impregna tota la nostra visió.
Un concentrat de silenci em diu: pensa en el que et queda, en lloc del que ja no tens!
Escric a les parets de la cambra íntima amb belles i lluents majúscules: SOM POLS D’ESTRELLES.
I cant!
