Closcadelletra (CDX): Aprofundir les obsessions

  • Em vull rentar els ulls bruts de tots els paràsits amb què ens contaminen

VilaWeb
Fotografia: Jean-Marie del Moral.

La música és un pensament encarnat en un cos, el pensament del compositor, restituït pel cos del seu intèrpret.

Com podria donar als mots la seva càrrega sonora, la seva vibració justa?

Faig passes dins aquesta primavera d’hivern per un foravila enganyat pel canvi climàtic.

I empès per aquesta ardor de creixença veig lletres pertot en estat naixent: en la curvatura d’una branca de figuera, en el plec d’una herba, en la forma d’un mac dins una paret de pedra seca, en la base estratificada d’un fanguer.

Metamorfosar-me, créixer i proliferar és un joc.

És una escola de llibertats.

El paisatge s’excava, abandona la història per la prehistòria, s’obri a un altre temps, a un altre espai.

L’escriptura es reinventa en la immediatesa de l’espontaneïtat, en l’esclat del seu traç.

Quina relació fonda hi ha entre la grafia i la geografia?

Per què cerc a les totes aquesta escriptura en naixença, en moviment, en plena gestació?

Com puc arreplegar el mateix instant de trencar aigües, de l’efracció del text!

Em venen a la memòria uns versos que vaig aprendre de cor i un epitafi de John Keats: La bellesa és veritat, la veritat és bellesa: això és tot el que sabeu i tot el que necessitau saber (“Beauty is truth, truth beauty: that is all ye know on earth, and all ye need to know”) i l’epitafi, que vaig llegir al Cementeri dels Anglesos de Roma deia paraules inoblidables: Aquí jeu algú  que va escriure el seu nom a l’aigua (“Here lies one whose name was writ in water”)…

I com Keats, però d’una altra manera, veig com les meves paraules alliberades s’escriuen i es dissolen dins la llum.

Es dissolen dins la llum.

Com un jazz de l’escriptura.

Aquesta veu de cada dia que recull la sorpresa, agafa al segon l’arribada del desconegut, el lleuger, allò que fuig, l’impromptu.

Veu tendre contra la sedimentació, contra la petrificació, contra la momificació.

Contra el lloc comú!

Escriure sense imatges, que per la gola només passi un aire de lliure alè que bufi dins les orelles el nom vertader  de les coses que aquelles imatges embolicaven.

Quan lluny som de la transparència!

Transparència del sentit.

Transparència de l’energia, de la força, de les paraules de la llengua!

Transparència d’allò que vull cantar!

Sempre seguit m’assalten noves interrogacions.

Em vull rentar els ulls bruts de tots els paràsits amb què ens contaminen, de totes les pandèmies que ens llancen, de totes les mentides que ens fan empassar, de tots els fàstics amb què ens sollen.

Cerc el desconegut amb una alta economia de mitjans.

Els ulls volen beure la vivor d’un esqueix, la novetat del que s’amaga, la frescor de l’inalterat.

Un temps que em sembri de llavors fèrtils.

Torn a fer passes per aquest camp que sobreviu encara.

Entr dins un bosquet en què les darreres pluges han despertat la molsa, la barbeta, el pèl de roca d’un verd fosc ple de taques grisoses com a constel·lacions ombrejades pels pins.

I quasi sense adonar-me’n em trob just devora una clariana.

Són moments que deix brillar en la seva potència immediata i on m’enfons per comprendre’ls.

I també em sembla entrar en mi mateix.

Aquesta clariana diferent del món exterior no menys que del món interior a l’encontre de la qual aquests esclats lluents sorgeixen és una escala de socors per aquests temps incerts.

Moments en què vaig molt alerta, com si tocàs alguna cosa molt delicada, molt fràgil, molt trencadissa.

Tenc por de profanar-los.


Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any