Una decisió històrica, a París
La sorpresa de dimecres és que l'esquerra francesa ha dit prou a la pinça al nas i ha deixat despullat Macron, que, com Sánchez, malda per tenir el poder personal i únic, al preu que siga
Acceptava el món, a partir d’ara, i havia renunciat a transformar-lo
Voldria dibuixar alguna cosa com una constel·lació reveladora del temps en què vivim
M’estim més la desesperació política que l’esclavatge!
És en la gargamella que s’experimenta el text que els ulls desxifren abans de desplegar-se psicològicament en imatges
Sabies que el paper dels llibres amaga àtoms desconeguts, la tinta secreta de partícules invisibles?
Una pluja de llum envesteix les paraules, imparable, de bon de veres, plena d’esdeveniments, de bon de veres
Per veure-hi bé sempre fa falta un poc de fosc
Vull glapir la reguera del temps. / Vull escodrinyar els racons de la solitud. / Vull fer dissabte a l’oblit que tostemps ataca
Som en el 'foradecamp' d’una història que volia contar fil per randa com una paràbola del nostre temps i que ara ha quedat invalidada, sense enquadrament ni focus
Alguna cosa s’esllavissa entre ratlla i ratlla, entre una paraula i una altra paraula, i es fa fugissera
L’or es fon, la bugia es consumeix, les flors es mustien, el crani es fa pols i el rellotge que fa passar la sorra marca el vertigen d’una emoció que ens diu que tenim el temps comptat
Udol aquestes frases amb una dicció recercada per refinar-les amb veu estentòria, fins que perd l’alè!
És crit en desfici, en moviment, en plena gestació! Vull copsar en l’instant el mandat d’allò que no esper
On són les narracions en què les frases et fan la sensació d’un relleu màgic, un viatge a l’inconegut quotidià, una invasió de qualitats, un acte sensual?
No entens que només puc dir allò que em fas dir i que la frase més tendre s’ha d’escriure amb la destral?
Sents els lletratrèmols? O són els batecs dels nervis?
Saben res dels artificis literaris que desperten una emoció inconeguda, una font ufana d’humor o una saviesa impensable?
Sí, lluit com sé per posar mots a la secreta polifonia de la realitat
Escric amb la voluntat de guillotinar tòpics per acostar-me més al ver
Per escriure’t aprenc les llengües estrangeres de la pluja i dels rosers
No escric per tu, sinó per a mi, per acollir una llum nova sobre la vida, alguna cosa més radical que un pensament o un sentit
Em sent just a la vorera de descobrir alguna cosa, no ho oblidis mai
Practicar una loquacitat que prové de la joia de fer girar el mateix d’una manera cada vegada nova
Envitricollament i senzillesa es donen la llengua
No diguis als amics que els poemes són paranys que poses al bosc i que tapes de silenci