Això no és educar, president Illa: això és rendir-se
La presència de policies als instituts enviaria un missatge molt perillós al conjunt de la societat, car convertiria un subjecte encara en formació en un risc que cal gestionar
Una llista incompleta de desigs, de divagacions, de problemes, de fugides, d’inicis, de capvespres i de diversitats
La frase més tendra cal que sigui escrita amb la destral
Som el somriure, l’única prova del nostre pas damunt la terra
Cal entendre que l’apocalipsi on nedam és una revelació
Cal sortir del carrusel! L’univers mut ens espera, és brutalment negligit per tots els discursos
"Es podria dir 'traucar' aquesta feina de sargir traus per trobar el bessó pelat de les coses? Escric el romanent d’una espoliació? Caldria que fes 'tabula rasa'? Desposseir és la direcció? És això el que em volia dir el somni?"
A cada instant em sent viu, mir la pluja que rega el jardí, / i cant. / A cada instant estam a dos dits d’un miracle
Per què no volem tenir una consciència aguda i dramàtica de la irreversibilitat del temps?
Escriure, vertaderament és estimar, i estimar, vertaderament, no és gaudir, és cremar
"I tendràs la boca permanentment tancada sense llengua i sense saliva, sense moviment i sense cordes vocals, sense capacitat de pronunciar un mot"
No em suquis. No em treguis les espines. No em prenguis per un enfollit
Brod un llençol de fil amb paraules alades: tot el que és pensat i sentit no és res més que l’aparició de l’invisible
Per què ador l’inefable, l’impalpable, la tenuïtat de l’instant, aquest moment amarat d’evanescència en el centre de la temporalitat?
Em pos a perdre capes, a perdre tremps, a perdre històries: som una pelleringa dins la polseguera
M’agradaria que algú digués: aquest text m’agrada perquè està pastat de vacil·lacions
Obr la finestra i em trob un joiós pessimista
He après que totes les coses efímeres ens concerneixen eminentment a nosaltres, més efímers que res
Tot, en aquesta societat necrocapitalista, ens obliga a sofrir les idees dominants, a pintar amb els colors dominants, a moure’ns entre grans mots dominants
M’és igual si caic en recurrències, si m’ofeg en repeticions, si malson en cacofonies, si cal·ligrafii gargots, si m’embull una cosa de no-dir
Quan un mot en troba un altre per primera vegada hi ha un esclat poètic, no ho sabies? / La vida entre dos és la cosa més fràgil del món
Quan pas per devora un camp de blat, molt verd, sent només l’alè del vent a les espigues, tan suau com una carícia a frec de pell
Aquests no-resos dels rumors ens conten amb una paraula muda, amenaçada i ben precària com un foc covat davall les cendres, reserves de tendresa, detritus de joia, residus tremolosos de calidesa
La solidaritat i la fraternitat, són antídots contra la manipulació de les emocions?
Cada dia hem de practicar un nou meravellament: la recerca de la gràcia, la tensió de tot l’ésser sencer cap a ella
Sent la ploma, la tinta, el paper, la mà que escriu, els seus avenços, les seves reculades, els seus subterfugis, la seva energia, els seus bloqueigs, el seu tempo, la seva música
Vaig cap a la gènesi, vaig cap a l’origen, vaig cap a l’original, no ho sabies?
L’amor a la natura no és inofensiu. Cap amor no és inofensiu, no ho sabies? L’amor compromet tota l’existència, tota la vida
I no queda res travat, no hi ha cap paret mestra, ni cap traç segur, tot s’esfilagassa i s’esclarissa, tot és fragmentari i ple de buits, d’escletxes
Actuar vol dir preveure, però d’una manera que no deixi de banda estimar l’imprevist, saber-lo acollir
Caminam damunt el foc, és la nostra vida, no ho sabies?
Qui em demana, un altre cop, què és la literatura? Per què?
L’acte d’amor de recordar un mort és l’acte d’amor més desinteressat, lliure i fidel
És per l’ínfim que podré trobar l’infinit, per aquesta mirada serena damunt el groc de la vinagrella que pinta el meu paisatge
Llegim per sentir-nos vius. Escrivim per sentir-nos vius. Vivim on ens sentim vius. Estimam per ser vius
Escric a mà perquè tenc ganes de lleugeresa contra aquest temps feixuc
Cal repetir-se que hem d’anar aviat perquè la vida és curta i hem de fer moltes de coses?
Reveure no és retornar enrere sinó veure amb una pell nova, analitzar, revaluar, sedassar
Per què em sembla que l’allunyament és la meva forma de resplendir?
La monetització de la vida és la pesta que ataca d’amagat, la pandèmia que no volem veure. La que estira tots els fils i s’amaga darrere cada explicació
Hem de fer armes ben pensades, cercar antídots ben potents, no amollar