‘La tertúlia proscrita’

Closcadelletra (CCCLXX): Llegir tots els horitzons

  • M’és igual si caic en recurrències, si m’ofeg en repeticions, si malson en cacofonies, si cal·ligrafii gargots, si m’embull una cosa de no-dir

VilaWeb
Fotografia: Jean-Marie del Moral.

El sementer d’or.

El sementer groc.

El sementer era verd fins fa no res, i avui, dins la llum rosa de l’aire, quan m’he aixecat amb l’alba, era de color de crema.

Les espigues de blat tomben el coll, balandregen mogudes per la brisa tramuntanenca, fan goig.

La filera d’ullastres vells que separa el sementer de blat de la vinya és d’un verd grisós com una perla rara.

Els pàmpols que han sortit als ceps d’un marró negrenc que entreveig darrere la tanca són la tendresa del verd.

Estimaré els detalls que fan que la bellesa del món es precisi i que l’atenció es concentri.

Elaboraré llistes per desenvolupar des de les coses petites a les més vastes, nomenclatures i enumeracions faran matx.

Acumularé fragments minúsculs per crear un art poètic del discontinu.

Recitaré, declamaré i cantaré de bell nou.

Circumnavegaré, immoralista i aventurer, pel laberint amb els ulls que beuen el món i contribueixen a la seva metamorfosi en imatges immaterials.

I potser coneixeré el senyor Minotaure del qual es conten coses tan perilloses.

No sé on em menarà aquesta travessia de la llengua i del desig i de la multiplicació de les mirades i de les lectures.

No m’aturaré de practicar exercicis de percepció que traduiré en mots.

La qualitat del silenci d’aquesta hora me la dona la resplendor de les espigues, l’enteranyinament suau dels núvols, el refilar de l’ocelleria, l’horitzó vinós de la Serra de Tramuntana, aquests xiprers tan drets al meu costat.

Vivim en la intersecció de diversos espais que se superposen, no ho sabies?

M’és igual si caic en recurrències, si m’ofeg en repeticions, si malson en cacofonies, si cal·ligrafii gargots, si m’embull una cosa de no-dir.

Hem d’hibridar el nostre present amb el molt llunyà, de la mescla de sangs de l’antic i del contemporani depèn el nostre avenir.

Caminar, caminar sempre. La fantasia i el sentit comú fent voltes pels senders, pels boscos, per les platges, pels cims, pels guarets, pels roquissars, pels pobles, errant pels deserts de l’illa com en els deserts del món.

Estar sempre en moviment, en la vida com en la creacció, experimentar sempre, explorar horitzons inconeguts, nous mètodes, noves tècniques, tensar la llengua fins als darrers límits del dicible, fins als abismes del so pur que és caos.

Trobar el gust universal en el gust local, en aquesta sal de la terra que evita que qualsevol somni s’esvaeixi i es dissolgui en el no-res.

El sabor del present és una ensalada composta amb els gusts de tots els temps, cada mossegada parla del passat i del futur.

El Concert de Mozart per a piano, K. 488 em fa tremolar. És la clau d’un altre món com les espasetes liles que com notes de música escampades per una mà sàvia broden l’espigueig del blat.

Visc dins l’atmosfera de la paraula ressuscitada que creix quan anomèn les espècies que trob al llarg d’aquestes dreceres que no s’acaben mai: porrassa, esparreguera, llevamans, apagallums, rosella, ginestó, crespinell, argelaga, majola, orella de llebre, corretjola, guixonera, trèvol de llapassa, frixo, sarronet de pastor…

Se m’ocorr que aquests noms podrien ser els mots de pas que quan ens trobam dins la tenebra sòlida ens obririen retxilleres d’una llum que hi ha a l’altre costat del real (ai, el fantasma del doble!), i en farien creure i veure que la realitat pot ser diferent d’aquell infern on som.

Així.


Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any