Article de Marta Rojals

Closcadelletra (CCCLVIII): Com un calfred nou

  • Caminam damunt el foc, és la nostra vida, no ho sabies?

VilaWeb
Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Si algú em demana què cerc, no em resulta gens difícil contestar.

Defora cau una plugineua cama d’aranya, fa un fred de neu, tenc una banda sonora de Ferruccio Busoni i les coses –els arbres despullats del jardí, la terra banyada i plena d’olors, la claror grisosa i densa d’aquesta primavera d’hivern– esperen algú que les reconegui i que les digui de cor.

Potser aquesta cerquera meva va per aquí: cavar i cavar i tornar a cavar, no cansar-me mai encara que no trobi res de res fins que en algun moment arribi la petita felicitat insospitada de reanomenar les coses de bell nou com en el matí del món.

Caçar amb paraules ben midades l’evanescència del quotidià.

Tenc lloves posades per atrapar alguns ocells del misteri, o algunes butzetes de l’invisible, i poder-los ensinistrar fins que em mostrin els territoris temporals de la pèrdua.

Qui et parlava avui amb cruesa de l’horitzontalització del món digital i la seva tendència a eliminar totes les formes d’intermediació entre el consumidor i el producte com una beateria estúpida terrible?

Qui et recomanava l’alleujament de la respiració, aquesta irrupció del buit enmig de la plenitud uniforme?

Qui et recordava que l’amic Beckett deia: el fi de l’escriptura és fracassar millor?

Qui et deia que aixecassis aquestes vitrines menudes, aquests espais inaccessibles en què els objectes es troben, i que et permeten enrevoltar-les i multiplicar els punts de vista sobre aquest acostament?

Qui t’aconsellava que els sons de les paraules diguessin les coses amb el silenci estampat damunt la plana, el silenci que descansa dels treballs i els dies en què tot és productivitat, fer i fer sense treva, per aconseguir el silenci de desfer a poc a poc com qui somnia despert?

Qui t’empenyia a celebrar el fruit, més que el fruit mateix, el gust infinit, celebrar el mot, més que el mot mateix, la infinita ressonància?

Qui et mormolava que cal estar sempre en procés?

Qui t’ensenyava que els fems de l’urani caldrà que passin milers d’anys perquè no siguin mortals, però no et recitava que també caldran molts més anys perquè un poema s’aturi d’irradiar la seva música?

Qui et cantava que no cal explicar res amb paraules sàvies, no cal fer comprendre la bondat, ni l’horabaixa, ni el cel, ni refondre el món, senzillament basta exsecallar, trasplantar, arrabassar les males herbes, desenganxar les perspectives, aclarir, en tots els sentits, i comprendre que hi ha una festa amagada en les coses, i donar-la?

Caminam damunt el foc, és la nostra vida, no ho sabies?

Tots els asils d’un instant són fràgils, per què?

Com m’agradaria dir els camins, aquests camins de call vermell de vegades poc diferents dels prats que voregen o travessen, aquestes traces humanes que no feren la terra i que tenen una cosa admirable pel caminador, el lloc on duen (si duen a algun lloc) no compta molt més que el fet, simplement de caminar-hi.

Vet aquí un model de conducta, o a prop s’hi acosta: no tenir cap altre objectiu que el reconeixement expressat al món per mitjà d’un llenguatge, sia el que sia.

Voldria, en aquesta hora tan difícil dels temps terribles on vivim, pintar amb mots imatges d’harmonia, però aquests fragments de l’espai, aquests moments privilegiats en el temps estan de cada vegada més amenaçats. Cal una mirada molt neta per veure’ls encara i una mà molt ferma per fixar-los sense fossilitzar-los.

L’aridesa desolada d’aquest hivern podria ser un exemple transparent.

Defora segueix la pluja de cama d’aranya fent randes de gotes als vidres com si escrivís una melodia callada que llegesc amb cura.


Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any