Article de Marta Rojals

Closcadelletra (CCCLXV): Com entrenar la percepció?

  • Cada dia hem de practicar un nou meravellament: la recerca de la gràcia, la tensió de tot l’ésser sencer cap a ella

VilaWeb
Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Un matí de primavera en què els refredats i els ocells van de la mà.

Tanc els ulls. Les escoles d’intuïció em diuen que no basta confiar en els meus sentiments anteriors, sinó que també he de desplegar la capacitat de percebre objectes absents o esdeveniments que encara no han passat.

He d’esborrar les localitats amb les quals pens espontàniament: casa, cotxe, caminoi, drapejat.

He d’inventar un lloc: litoral marí amb garriga.

He de sentir la textura del sòl on em trob: arenós, suau, càlid.

He d’imaginar l’espai de l’indret: ample, obert, amb alguns obstacles verticals.

He de pensar en colors: blanc cru, després blavís, i enfora blau fort i cel.

He d’anar a les olors: salabrenca, un poc pudent a redols, sempre fresca amb arbres i mates.

He de dir allò que l’oïda escolta: renous suaus d’ones, vent lleuger, crits de gavines.

Obr els ulls: sí, era a una cala d’arena fina, amb algunes algues mig seques i pins davant un mar tranquil i acollidor.

Segur que el meu mestre em diria que aquest exercici senzill i domèstic em pot servir per eixamplar els límits rovellats de la meva atenció i despertar les meves percepcions menjades pel corc de la rutina.

Cada dia hem de practicar un nou meravellament: la recerca de la gràcia, la tensió de tot l’ésser sencer cap a ella.

Cal sentir una vibració singular, una qüestió oberta, una presència que hem d’omplir.

Hauríem de viure sabent que el passat i el futur no són més que il·lusions de les quals ens hauríem de desfer per recollir millor la vida en la seva integralitat en la punta extrema del present.

Que el paradís no és una promesa en algun més enllà, sinó que es troba aquí, accessible, enfront de nosaltres i, fins i tot, davant els nostres ulls de la percepció: aquest instant que pot contenir en si mateix tota la joia i l’angoixa de l’existència.

Cap esdeveniment no és massa ínfim, ni massa banal, cap sentiment massa experimentat per no concernir tota la condició humana.

Què és la gràcia? Aquesta radiació d’una simplicitat extrema que conjuga en la plenitud del despullament l’expressió més alta del dolor o de la joia més gran.

En un moment suspès no m’atur de fer-me preguntes que semblen d’una vulgaritat insuportable, però que donen respostes que amaguen l’ou, que em fan pensera.

Recordes la percepció del pensament?

Em deman: la primera impressió sobre una persona és la bona?

Em contest: no, el fet de veure algú una sola vegada no em permet accedir al que és vertaderament. Això no es revela més que amb el pas del temps. Les autèntiques característiques d’una persona no es donen després d’una primera aparició. Allò que som no és mai cert.

Em deman: la primera impressió sobre una persona és la bona?

Em contest: sí, la veritat d’una persona no se situa en les seves qualitats intrínseques sinó en la seva fenomenalitat, en la manera que aquesta ens apareix. Podem identificar una simple coneixença en mig d’una multitud perquè el seu estil expressa una individualitat que el distingeix dels altres. Una silueta ho diu tot.

El temps insensibilitza de mala manera, no ho sabies?

Hi ha poques coses que es puguin degustar amb els cinc sentits alhora.

No es veu allò que s’escolta, no s’escolta allò que es veu, no es toca allò que es llegeix o que s’escriu. És el món de les separacions.

Cal relacionar l’u i el múltiple.

Recordar que l’infern és afàsic i petrificat i el paradís remoliner i musical.

Cal fer exercicis tostemps: viure i riure.


Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any