30.09.2023 - 21:40
|
Actualització: 02.10.2023 - 14:03
Era, sí, estic segur, era a la via Àpia i cop en sec descobria una inscripció en una estela de pedra: Sta, viator (Atura’t, viatger).
I quedava enrampat per aquell consell, per aquell imperatiu, per aquella màxima, per aquella indicació sorprenent.
Va ser aquí quan em vaig despertar, vaig agafar la plagueta que tenc damunt el comodí i el llapis blackwing i vaig gargotejar la inscripció llatina com si fos la resposta a tots els meus problemes.
Des de llavors aquestes dues paraules m’apareixen com una novíssima verba.
Fan pell de veu nova.
Saps que és un vocabulari? Un conjunt de vocables.
Un bestiari? Un recull d’anècdotes referents a les bèsties.
I un voculari? Feia molt de temps que no havia pensat en aquest mot que sempre m’ha fascinat: un voculari seria un recull de veus.
El mot forjat per Chateaubriand prové de vocula: paraula pronunciada en veu baixa. I ell l’aplica a les paraules pronunciades pels que parteixen, pels que es moren, els darrers mots.
Ultima verba.
El cant del cigne.
Tot el que pens esdevé material en transformació com en una cova.
Traç l’esvoranc.
Faig punt de trau.
Es podria dir “traucar” aquesta feina de sargir traus per trobar el bessó pelat de les coses?
Escric el romanent d’una espoliació?
Caldria que fes tabula rasa?
Desposseir és la direcció?
És això el que em volia dir el somni?
La frase cada cop que la deia semblava que canviava de color com si visqués en un espai d’infinites dimensions.
La frase em perseguia, m’amarava, m’obsessionava, em repetia una ordre, un desig, un horitzó.
Amb la seva invitació a l’atur feia créixer redols germinatius: transparència i opacitat, fredor i calidesa, lirisme i brutalitat, optimisme i tragèdia, ple i buit…
Amb la seva invitació a l’atur feia pensera en la urgència, el desdeny, la contracció, la solitud, la saviesa, tots els trets que donen la profunditat del misteri i de l’enigma…
Amb la seva invitació a l’atur em feia sentir com un artista vell, atent al rumor que fa en ell la vida abans d’aturar-se, que té l’ànima carregada de tresors que vol mostrar, que sap que prest ha de morir, que ja no dóna forma, i ens vol oferir l’or verjo…
Amb la seva invitació a l’atur em venia a dir que com una jornada ben gastada dóna una joia al somni, així una vida ben aprofitada dóna una joia a la mort…
Amb la seva invitació a l’atur la màxima escurçada i sota aquesta forma compacta esdevenia un signe de lassitud de la vida i de l’escriptura, però em persuadia alhora que el que escrivia podia valer alguna cosa…
Amb la seva invitació a l’atur m’obria de pinte en ample les portes a la dificultat d’aturar-se, perquè sovint m’arribava una escriptura a l’atzar, que returava, en què la ploma anava retardada respecte del pensament, anorèxica però sense desesper, sinó en cavi amb una certa satisfacció…
Amb la seva invitació a l’atur m’empenyia cap a una serenitat que no era incompatible amb un sobresalt d’energia mental, la impressió d’estar a l’atac com si les meves facultats afeblides cercassin aquesta ocasió per posar-se en marxa i crear un llibre fresc que no tingués per res cap compte amb el meu passat…
Amb la seva invitació a l’atur em cridava que havia d’estar despert sempre seguit, curiós per les novetats, rebel, conqueridor, capaç d’emocionar-me per una forma de poesia completament nova, una música inoïda, lluny de la tradició, que m’empenyés cap a una vita nuova…
Amb la seva invitació a l’atur em feia pensar en les coses difícils, les coses difícils, les coses difícils…
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
