Article de Marta Rojals

Closcadelletra (CDXVI): Qui diu menys diu més

  • Practicar una loquacitat que prové de la joia de fer girar el mateix d’una manera cada vegada nova

Biel Mesquida
27.04.2024 - 21:40
Actualització: 27.04.2024 - 21:46
VilaWeb
Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Si ara mateix em demanassin amb quin llibre em voldria fer una foto ho tendria ben clar: amb els Essais de Montaigne.

Montaigne és un escriptor de capçalera, un esperit lliure i vigorós d’una joventut eterna.

Record que mestre Nietzsche escrivia amb la seva lletra clara i intel·ligent unes frases alades.

“Signaria el que Montaigne ha dit de Plutarc: a penes he pegat una mirada damunt ell que m’han crescut una cuixa o una ala.”

Puc assegurar que per aclimatar-me en aquesta terra convulsa d’ara (amb fanatismes a voler, ignoràncies, massacres, assassinats, mentides, dissimulacions, genocidis) és amb Montaigne que vull estar perquè entremig de l’agitació del seu temps va trobar un repòs i una jubilació pacífica en si mateix, i un temps de respir per prendre alè.

Fou conseller al Parlament de Bordeus, batle de la ciutat i gran viatjador a cavall i en carruatge arreu d’Europa, però l’essencial que l’acompanya per totes bandes és el seu llibre, el seu cos i el seu esperit esdevinguts llibre, un llibre alimentat de llibres perquè llegir i escriure formen part del mateix teixit viu.

I ho diu ben clarament. No ensenya, recita, conta.

“Si parlo diversament de mi mateix és perquè em miro diversament. Totes les contrarietats hi són segons qualque gir, i d’alguna manera: vergonyós, insolent, cast, luxuriós, xerraire, taciturn, laboriós, delicat, enginyós, atordit, trist, bondadós, mentider, veritable, erudit, ignorant i liberal, avar i pròdig.”

Aquest terbolí de trebolins no es pot reduir a cap identitat estable. Això m’entusiasma.

I se sap humà i mortal: “Sent la mort que em pessiga contínuament la gargamella i els ronyons”, per la qual cosa pren una decisió de fons: “Afavoreix-te, creu que el que estimes és el millor.”

I el rien ne va plus que duc inscrit en mi com una consigna íntima i humanal és: “Escampar la joia i eliminar la tristesa.”

Mir i escolt el que té lloc en la intensa profunditat dels mots.

Per mor d’això vull passar gust lentament.

I actuar aviat.

Saber que l’amor és una agitació desperta, viva i alegre.

Practicar una loquacitat que prové de la joia de fer girar el mateix d’una manera cada vegada nova.

I dins aquesta claror blava del mar de Formentera escric en espiral, torç, varii, prolifer, enrevolt, sabent que res de noble no es fa sense atzar i agaf un ritme poètic amb bots i bromes, harmonitz els alts i els baixos com en música i em dic, quan ball, ball; quan dorm, dorm.

El roquissar del caló de n’Agustí foguerejant, els xiscles eixordadors de les gavines davall un cel tòrrid i unes aigües que assagen tots els colors del verdblavís em fan escriure una nota per no oblidar la intensitat singular d’aquests instants.

Impressió de plenitud feliç que cap tecnologia pot aglapir.

Un semblant de revelació en extrem forta i estranyament calma, més estranyament encara com imperceptible, de tal manera que hauria pogut no ser-ne conscient.

Una col·lisió senzilla contra l’incomprensible, produïda per la conjunció d’una gamma de colors marins i una calor terral com una carícia, com una bondat silenciosa sense nom i sense horitzó.

Aprendrem a esdevenir familiars amb l’illa, amb el passat, amb les empremtes dels records, amb els noms de llocs, plantes i animals, amb els ritmes que acompassen el veure i el viure?

Què significa haver vist això, després haver escrit, que ho he vist?

Vespreja i lleneg dins l’inconegut amb una espècie d’odissea enigmàtica a becoll amb aquests mots que estotgen l’esbós del viatge pels que ho vulguin sentir.


Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any