02.11.2024 - 21:40
He travelat amb les Memoires de Saint-Simon i quasi m’he fet un braverol al front.
Fa dies i nits que estic tancat i només em dedic a recercar detalls.
En els detalls hi ha totes les textures, tots els horitzons d’aigua, tots els secrets de l’esperit humà.
Sempre em trob en l’“entre” dins un vaivé que no s’acaba mai.
Fa un parell de dies em vaig entretenir molt de temps amb una natura morta de Chardin titulada: Still life with plums.
L’havia vista en viu i en directe en aquest casal ple de tresors pictòrics devora Central Park, la Frick Collection.
L’aparença és que tenim davant la nostra mirada un tassó de vidre gruixut mig ple d’aigua, un plat de prunes de collet ben madures dins una palangana de vímet, dues carabasses groguenques i una botella de color verd fosc panxuda, tot damunt una taula terrosa i crullada amb un fons de cova parietal.
Estim cadascuna d’aquestes coses del quadre en la seva individualitat i en el seu conjunt. Perquè existeixen, perquè són indiferents, insubornables, perquè són descripcions fidels i formals.
Informes vertaders.
Vull ser fidel a les percepcions més enllà de la rutina quotidiana.
M’agrada que les coses perseverin en la seva dignitat petita i contumaç.
I això entremig de tanta mentida com senyoreja és un prodigi que acull amb fervor.
Sent la sang dins les venes, la veig bategar sota la pell i dins els mots, crec que és per això que m’agrada tant el lirisme.
He descrit una parella d’amants que ho feien dins un cotxe de cavalls, amagats en un boscatge. I crec que he tret molt bé l’escena: m’he passejat a cavall amb la meva estimada per un bosc, era un capaltard de tardor, anàvem damunt fulles grogues mesclades amb pinyes i jo era els cavalls, les fulles, les pinyes, el vent, les paraules que es deien, les carícies que es feien i aquell sol vermell que els obligava a entretancar les parpelles anegades d’amor…
Deu ser això el fervor?
Haver “estat” dins la il·lusió de l’escriptura?
Aquesta obsessió per evitar les assonàncies, aquest caçar les repeticions, la vigilància extrema de la fluïdesa de l’estructura gramatical, ho faig de la manera més pragmàtica perquè conec l’impacte físic de les paraules en qui les rep. La frase tipogràfica és una espècie de partitura musical de la qual el lector serà l’intèrpret alhora com a hermeneuta i com a solista.
És en la gargamella que s’experimenta el text que els ulls desxifren abans de desplegar-se psicològicament en imatges.
I aquesta experiència es fa en un escenari infinitesimal en què qualsevol, la més petita distorsió, pot ser fatal.
Per això l’estil és una qüestió de confort sensorial i de civilitat auditiva.
La invenció del ver amb el llenguatge.
Quan la literatura arriba a la precisió dels resultats d’una ciència exacta és de bon de veres.
Fa un sol pàl·lid i sent el cant llunyà d’una mèl·lera en el jardí.
Tot això sobre la literatura m’ho han ensenyat els meus mestres antics, i sobretot el Gustave.
I afegiré que en aquest món meu de lentitud crec que la literatura és un contraverí davant l’omnipotència de la velocitat en quasi tots els dominis de la vida actual.
Vull fer la vida lenta, perquè les hores passin sense témer-me’n…
La lentitud de l’escrit, dels mots, del pensament permet la conscienciació útil de les nostres fragilitats.
Tot quan escric aquest temps és un moviment de sedimentació.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
