Jordi Graupera: “A Aliança Catalana van profundament equivocats”

Entrevistem Jordi Graupera (Barcelona, 1981) per parlar, un any després de la creació d’Alhora, el partit que encapçala, de com veu el país i com encara el creixement del partit. Diuen que és molt bo fent diagnosis. En la conversa en fa unes quantes i, sobretot, apunta idees noves sobre problemes vells. Se’n destaca una de complexa i original: per què Aliança Catalana s’equivoca, per què l’enfocament d’aquest partit posaria fi a la nació. Una altra idea, aquesta persistent en tota l’entrevista, és la de les engrunes. Tota engruna que serveixi per a avançar és bona si es llança contra l’enèmic. En les seves paraules no hi ha ni desesperança ni frustració. Hi ha convenciment i esperança. Sí que es veu diferent, potser amb un posat més seriós, més pausat. Té tres fills i diu que aquests últims anys ha dormit poc. Respon amb franquesa preguntes que potser no vénen a tomb, però les seves respostes denoten la capacitat de persistir en la idea d’avançar i no renunciar a res.

Fem l’entrevista a la llibreria Backstory, del carrer de Mallorca, a Barcelona. Quan acabem, el dirigent d’Alhora farà una conferència a expatriats sobre què és Catalunya i per què no en poden viure al marge. Se’n riu una mica i fa broma del fet que dedica temps a no votants. Coneixedor dels Estats Units, acabem l’entrevista parlant de l’Amèrica de Trump i de Vance. Queden massa paraules a l’enregistradora. No hi ha espai. Hem xerrat massa.

—Per què, podent ser un periodista brillant, persistiu a ser un polític?
—És una pregunta que té una resposta molt poc política, molt poc útil per als teus interessos periodístics. No crec gaire en les vocacions tancades. M’interessen els projectes, les coses, els compromisos. Tot ho faig amb aquest esperit. Sóc professor, faig de periodista de vegades, escric, faig llibres i faig política. Sempre he fet això, no he fet mai una cosa diferent d’aquestes. Intentem muntar un espai amb tota la humilitat possible. Però no és perquè jo estigui encaparrat a ser una cosa, que és molt difícil, sinó perquè tot el que faig a la vida ho faig amb el mateix compromís. Em sembla que allà on vas, has de mirar de fer que les coses siguin millor.

—Aquell Jordi Graupera que feia tombarelles davant la policia el 2017 en què ha canviat?
—En res. Aquella foto per a mi és com un test. Tothom que fa servir aquella imatge per dir-me que tenia ganes de fer-me una foto, sé que té un biaix irracional. Érem un grup de gent que vam intentar guanyar temps a la policia perquè arribessin més tard a l’institut següent. Ho tornaria a fer. I deixa’m dir-te que vaig passar por en aquell moment, perquè, vist en perspectiva, sabem que les furgonetes no estaven disposades a passar-nos per damunt, però en aquell moment no ho sabíem. Van treure un ull a en Roger. Aquell dia vam passar por, però també ens vam adonar que si aguantaves eren ells els que reculàvem. Aquest és el clic psicològic que les setmanes després el sistema es va encarregar de desactivar, repetint les imatges de la policia pegant. És sobre aquest clic psicològic que hem de construir.

—Us heu sentit sol aquests darrers temps?
—Una cosa que costa d’acceptar quan vols fer política és que per definició hi ha una solitud. No pots tenir gaires amics. I això ho saps. Ara, una cosa és saber-ho i una altra viure-ho, com passa amb tot a la vida. Aquests últims anys hem carregat el preu d’entendre que les nostres esperances polítiques ens podien trair, que la gent amb qui confiàvem podia tenir uns altres interessos. Quan fas la passa de fer política això ho pagues una mica més. Amb la gent d’Alhora, quan parlem d’aquestes coses, els dic que som uns privilegiats de ser en un moviment polític que no deu res a ningú. Al final què ens hi juguem? Ningú no és assassinat pel fet de defensar les idees que defensem. Si tenim el privilegi de poder empènyer la llibertat del país, de portar la ratlla una mica més enllà, fins i tot, darrere del mur que ens té tancats. A mi, saps?, això em fot calent, m’encén de veritat. Potser m’he fet més seriós, però és que tinc tres fills i he dormit molt poc aquests últims anys.

—Ara de què viviu?
—De professor, sempre he viscut de fer de professor i del periodisme. Sempre dic que m’agradaria ser tan ric com la gent es pensa que sóc. Quan en aquest país un fa passes polítiques, fora de les estructures existents, té un cost. Molta gent no entén per què ho fas, es pensa que ho fas per raons psicològiques estranyes. Anant molt bé, supèrbia; anant malament, narcisisme patològic. I a més quan empaperes el país amb la teva cara i t’estimbes davant de tothom, sobre la capa de menyspreu hi ha la capa de la pena.

—Ho heu notat, això de la pena?
—Evidentment. Constantment, però això és igual, és un preu molt petit davant el privilegi tan gran de pensar el que crec que necessita el meu país i posar-me a fer-ho i que hi hagi gent que ho vulgui fer amb mi. Això és un regal de la vida. Tenim unes vides increïbles: llegim llibres interessants, escrivim coses que valen la pena, ens preocupa de veritat la cosa i som coherents amb les coses que volem ser. Quina altra vida podríem somniar? Sí, sortir al balcó del Palau de la Generalitat i dir: “Amics, ho hem aconseguit.” Per arribar aquí s’ha de passar per la fosca nit que penses que no passarà mai.

—Un any després d’haver anunciat el partit, quina és la situació d’Alhora?
—Fa un any, érem cinc persones…

—A les eleccions 13.000 vots…
—Ens van convocar les eleccions una setmana després d’anunciar que existíem. Vam decidir presentar-nos-hi perquè ens semblava que, si surts a l’arena pública a dir que hi ha unes carències que són polítiques, has de ser conseqüent i has de presentar-te a les eleccions, encara que sàpigues que no entraràs al parlament. Però t’has de fer conèixer, amb coratge. Sí, vam fer 13.000 vots. Fa vuit mesos vam fer el congrés fundacional i hi havia 150 persones a Sabadell dient: fundem un partit polític. Doncs ara estem a punt d’arribar a 500. I això són set mesos, és un creixement lent. Acostar-se a Alhora no vol dir acostar-se ni a l’onada xenòfoba i populista ni als partits que ja tenen càrrecs i calés. Nosaltres no anem a buscar ningú en particular, va venint gent, a poc a poc, però de manera constant, de trenta a quaranta-cinc anys, gent professional que voldria fer política com tanta gent ha volgut fer política en el curs de la història del país i no troba un lloc on fer-ne d’una manera mínimament raonable.

—La vostra gent és gent frustrada amb el procés?
—No tinc la sensació de reunir gent frustrada. No hi ha frustració. Diria que és gent alliberada de les coordenades del procés, que no se sent amb deute amb els líders d’aquell moment i que és radicalment independentista. Gent que no creu que ser radicalment independentista impliqui oblidar-se de totes les coses que el país necessita en cada moment. Això que dic ho distingeixo de la política del mentrestant. Vull dir que cada engruna la pots fer servir per posar-te una pedra a la sabata o per tirar-la contra l’enemic. Nosaltres les volem fer servir per tirar-les contra l’enemic. Això és un esperit constructiu. Les discussions són sempre constructives i amb ganes de no ser atrapats per cap teranyina, ni en els centres emocionals, ni en els populismes barats ni en res d’això.

—El cultiu de la frustració sí que l’aprofita Aliança Catalana?
—Ens faríem un favor tots plegats si acceptéssim que l’electorat català es comporta com tots els electorats europeus. En els vint anys vinents, aquest tipus de votant creixerà fins a nivells que poden arribar a un 20%. Si això ho divideixes per la meitat, perquè hi ha una meitat que anirà a Vox –atès que l’electorat català està dividit en les dues nacions– parlem d’un 15% màxim. Això vol dir que hi haurà alguna legislatura que Aliança podria governar com a partit principal o bé amb el suport d’altres partits, però a Catalunya això és més complicat que en altres llocs, perquè Aliança hauria de sumar amb Junts. I això són uns números que ara mateix no surten, ni fan pinta de sumar. Per tant, vol dir que s’hi ha d’afegir algú de l’altre bloc. Això explicaria, en part, algunes de les ambigüitats del discurs d’Aliança.

—Aquesta és la situació que preveieu?
—És un escenari en què hi ha una part de la dreta europea i una part de l’esquerra europea que s’ha afegit al discurs, que té consens, que el problema és la immigració i que la manera de resoldre’l és ser agressiu amb la immigració. Això triomfa a tot arreu. Per tant, jo no faria de cada elecció un escenari en què se’ns fa xantatge per si Aliança puja. Pujarà, fem-nos-en la idea. La nostra missió és oferir una diagnosi del país i un seguit de propostes que siguin capaces de capturar l’esperança de la gent i no la desesperació. L’esperit constructiu i no la frustració. Amb duresa quan calgui i amb equanimitat quan calgui. I això també ens allibera una mica d’aquest permanent mirar pel retrovisor si Aliança fa això o fa allò.

—No sé si m’equivoco. Heu dit que un dels papers d’Alhora és estirar gent d’Aliança?
—No crec que ho hagi dit, però si voleu pot ser una de les missions que fem. Encantats de fer totes les missions que vulguem.

—Què en penseu d’Aliança?
—A mi no m’escandalitza l’existència d’Aliança. Penso que van profundament equivocats. I que part del lideratge d’Aliança, no sé exactament en quin percentatge, sap que manipula. Saben que diuen coses que són mitges veritats o mentides directament, però saben que funciona i ho exploten. Crec que apel·len a l’enviliment i a la crueltat de l’electorat i això no surt mai bé. És un incendi molt fàcil d’encendre, però molt difícil d’apagar. I és pràcticament una clausura de la nació catalana. És un tancament que sembla que et dóna la raó, però que només et porta cap a l’extinció. Fins i tot si anul·léssim la qüestió moral o la qüestió ideològica de l’equació, continuaria pensant que porta la nació a un cul-de-sac.

—Podeu explicar-ho més, això, que és molt profund?
—No és fàcil, però sí. La immigració que tenim és molt alta per diversos motius que van junts. Un és la baixa natalitat del país. Al principi, quan hi ha baixa natalitat, que a Catalunya va començar als vuitanta, tens escoles sense nens. Però després, passats vint anys, tens manca de treballadors. Aquí hi ha una primera raó de les onades migratòries a Catalunya i arreu del continent. Segon, perquè el model econòmic que té Catalunya, que és un model promogut pels partits del procés i no combatut per Aliança, és un model econòmic que s’aguanta sobre la importació de mà d’obra barata, que fa pujar el PIB, però fa caure el PIB per capita. En realitat ens fa més pobres. I després perquè la globalització és com és i ha generat uns desplaçaments migratoris, que són conjunturals, perquè la caiguda de la natalitat es va estenent als països emissors d’emigrants i, per tant, no tindrem aquest escenari durant cent anys seguits. Tard o d’hora s’acabarà. Tenim molta immigració i molt ràpida, n’hi ha hagut dues onades, una a principi de segle, una ara després de les crisis. I això crea tensió en els serveis públics, tensió en els transports, tensió en l’habitatge, tensió en l’economia en general. Això passa. Però el problema d’aquesta immigració no és que no s’integri.

—…?
—A tot arreu la immigració s’integra sempre i aquí s’integra a Espanya. De vegades la immigració triga dues o tres generacions a integrar-se. En aquest procés, que és molt lent, hi ha algú que en paga el preu. Això no surt de franc. La gent que conviu als barris amb els immigrants o que hi competeix en els llocs de feina o a les escoles o els serveis és la que ho pateix. I, si mirem les enquestes, és la gent que està votant Aliança. Tu pots mobilitzar el país a partir dels sentiments xenòfobs normals que tots tenim i generar una mena d’impermeabilitat de la cultura del país, de la llengua del país, del sentit de justícia del país… tot això. I això et tanca en un perímetre de què no pots sortir i en què ningú no pot entrar. I deixes tota la resta de la població en un escenari d’espanyolització. Mentrestant, a més a més, no ataques cap de les causes profundes que hi ha. Ni la natalitat, ni l’economia, ni l’urbanisme. En canvi, si fem l’esforç de mobilitzar les forces del país en el sentit contrari, que és reforçar on es pugui la natalitat –que no és fàcil, perquè té una dimensió cultural difícil d’adreçar– i canviar el model econòmic, que no es basi en la importació de gent desesperada a la qual després condemnem a no poder-se integrar a la societat, doncs potser no el 100% de la immigració caurà al nostre costat, però cada 1% que sumem es multiplicarà per dos, perquè és un 1% que prens als de l’altre costat. Em sembla que és molt més intel·ligent, coherent i que obre moltes més oportunitats en general per al país que fem l’esforç –sense discursos morals ni bonistes– d’anar a conquerir aquests espais que no pas replegar-nos.

—Què en penseu de la cessió de competències d’immigració d’aquests últims dies?
—Amb aquesta delegació de competències es pot fer una cosa, només una, que seria bestial!

—Caram, quina?
—Molta gent diu, i de fet el discurs de Junts és aquest, que si nosaltres controlem la regulació del procés de residència podem exigir el català o voldrem poder exigir el català. Però en realitat la llei no ens permetrà de fer això.

—I llavors?
—La llei sí que ens permet gestionar el permís de residència i, com que dins la llei d’estrangeria hi ha la via de l’arrelament, pots convertir el català en una via ràpida. Tota la resta no cal que ho tinguis. Si aprens català, passes al primer de la cua. I això et genera un incentiu. Això no canviaria el problema de la immigració, bla, bla, bla. Però és una engruna llançada contra l’enemic. Anar conquerint espais que siguin teus i no dels altres. Ara, hem de poder dir que això no és un traspàs de competències, que és una delegació. Es veu molt clarament que els partits catalans, Junts i Esquerra Republicana, tenen un gran incentiu per a dir tota l’estona que aconsegueixen grans coses. Perquè, és clar, si tu dones suport al govern espanyol i negocies coses, cada cosa que aconsegueixes has de poder explicar que és una gran cosa, perquè si no fas el ridícul. Això no és per a resoldre els problemes de la immigració, és per a resoldre els problemes que Junts té amb Aliança.

—No sé si el president Illa agafarà la vostra idea.
—Que l’agafi el conseller Vila, que se suposa que és dels nostres. Imagina’t que el Departament de Política Lingüística emet un certificat d’arrelament si demostres uns coneixements de català que es dissenyen ad hoc per a la immigració. Imagina-t’ho: això sol és una màquina de fer catalanoparlants. La catalanitat és una via ràpida per al progrés.

—Parlant del conseller Vila, el gran dèficit dels mestres de català fa temps que l’advertíeu. Quin remei hi ha?
—Això dels professors de català és símptoma del que ha passat els últims vint anys en aquest país. Que mentre fèiem el procés les coses fonamentals, que sí que depenien de la Generalitat, es deixaven de banda. Fa molts anys que els degans de filologia deien que tindríem aquest problema, però se silenciava o es menystenia.

—I els metges…
—Hi ha un descens de la població en edat de treballar significatiu. I la gent que pot fer aquesta feina en català és una gent que no ha estat formada. No sé quanta gent –perquè les dades no són públiques– surt de filologia catalana, però a Girona l’any passat, a primer, només s’hi van matricular nou alumnes. No és una situació fàcil. Aquests anys vinents ens faltaran omplir 4.000 o 5.000 places.

—Amb qui les omplirem?
—Ja les anem omplint amb periodistes, i no tinc res en contra dels periodistes.

—Però s’omplen amb gent que no està preparada per a fer aquesta feina amb èxit.
—No hi tinc res en contra, però és gent que no sap ensenyar català. Aviat tindrem mestres de fora que aprovaran un C1, que el regalem amb unes fonètiques planes i un coneixement artificial de la llengua. I això no s’adreça.

—Què proposeu?
—Es podrien incentivar els estudis de filologia catalana, no amb un vídeo que va fer el conseller, que han vist 400 persones, que és menys gent que la que treballa a la conselleria. Es podria fer que si tu estudies filologia catalana i si durant quatre anys després de llicenciar-te et dediques a fer de mestre, et paguem la carrera i et paguem un salari mentre estudies. Et garantim quatre anys de feina i després, si tu vols fer una altra cosa en la teva vida, endavant les atxes. Però almenys obrim una via perquè els joves sàpiguen que aquí hi ha una carrera, que el català és una manera de guanyar-se la vida. Si la gent estudia biologia, matemàtiques, etc. i ser professor de secundària és una cosa que no descarta, doncs introduïm, sense excepció, una línia d’especialització de docència en català a totes les carreres. Per poder ensenyar biologia en català, o matemàtiques en català, o física en català, o química en català, o història, geografia… De manera que si tu has fet aquesta especialització, això et fa passar per davant, et dóna incentius de salari, cobres més… És un procés d’especialització. És a dir, posem tots els esforços del país, una altra vegada, igual que amb la immigració, a motivar que el talent, les ganes de treballar, les ganes de guanyar-se la vida, de tenir una vida digna, estiguin al servei d’una cosa que és fonamental de la naturalesa humana, que és la transmissió de la cultura a la generació següent. Allò que justifica una política dura amb qualsevol cosa és la transmissió social, la continuïtat d’una cultura en la segona generació. I aquí hi ha hagut una deixadesa de funcions dels nostres polítics.

—La revolta democràtica del Primer d’Octubre era la resposta més clara a aquest món convuls, d’extrema dreta, que va venint ara. Es pot recuperar?
—No m’ho he plantejat així. Jo crec que tots els catalans són independentistes sempre, si poden triar. La diferència és si veuen possible la independència o no. Alguna cosa va passar al tombant del segle que va fer que la generació que havia estat jove al començament dels vuitanta s’adonés que les esperances que tenia posades en un món més lliure eren debades. I, simultàniament, van veure que les amenaces de l’estat espanyol que havien governat la transició ja no tenien credibilitat. La suma de tot això va crear una acceleració històrica que va fer pensar que no ens podien matar. I era veritat.

—…
—Per això el que atura el procés o la justificació que fan servir els polítics del procés és “vindran a matar-nos”. Hi havia com una mena de necessitat de subratllar la part violenta, però justament allò que era nou del Primer d’Octubre sobre qualsevol altre moment del país és l’absència de violència: no hi va haver morts, ni trets, ni bombes. Hi havia una contenció fruit d’un moment històric, que provenia de la caiguda del Mur i de més fets, que feia possible això. Ara no veig tan clar si seria possible un escenari igual. Aquest món d’ara –de Trump, de Gaza, i també del militarisme europeu– algunes de les premisses que ens feien imaginar una transició indolora potser canviaran i això ens obligarà a endurir-nos; que, per altra banda, ja toca.

—Amb això que expliqueu, doncs, ho veieu possible?
—Si no ho veiés possible no hauria muntat un partit independentista.

—En aquest mentrestant, sembla que les temptacions de cedir creixen…
—La gent ha abandonat l’independentisme militant perquè és racional. Tu veus la classe política que tens i com pots dipositar-li les teves esperances de trencament? També crec que l’única cosa que podem fer és treballar perquè això passi. Després del Primer d’Octubre, que és un cràter radioactiu, ni hi ha cap altra política a Catalunya que no sigui o propiciar-ho o frenar-ho.

—Una de les coses que sempre em fan pensar és per què quan els polítics van fallar la gent no vam empènyer. Per què sempre es va obeir els que agafen el megàfon per dir que tornéssim a casa? Això es pot canviar?
—Sí, no confiant-hi tant i fent més rendiment de comptes. Hi ha un problema evident de falta de rendiment de comptes de la classe política catalana. No és un problema fàcil de resoldre perquè sempre exigim més heroïcitats als altres que a nosaltres mateixos. La majoria de la gent som més covards que els nostres judicis. Això s’ha de resoldre. I ho hem intentat de maneres diferents. Primàries era un sistema pensat per a resoldre aquest problema i no va funcionar prou. Crec que els espanyols tenen raó en una cosa, que ens costa d’admetre.

—Quina?
—Hi ha dues grans teories sobre Catalunya. Una és que si tu li dónes coses, l’apaivagaràs. Això, per exemple, ho pensa el PSOE. És allò de comprar els catalans. El PP pensa que com més coses donaràs als catalans, més en voldran.

—I qui té raó?
—Crec que té raó el PP. Com més coses tinguem, com més tastes la llibertat, més en vols. Els espanyols estan convençuts que si hi hagués un referèndum pactat guanyaríem els independentistes, i tenen tota la raó. El principal argument contra la independència és Espanya. Sense desesperació, sense frustració, que cada engruna serveixi perquè tothom tasti la llibertat i, sobre això, construir un gust perquè les coses es facin bé. És fàcil? No. És ràpid? No. És concret? Tampoc. Però si som capaços de demostrar que cada cosa que fem es fa amb aquest esperit, es pot construir una cosa. He fundat un partit amb gent que podria tenir carreres polítiques en els partits que ja existien i tria fer-la en un partit nou, sense diners ni mitjans de comunicació al darrere. Vol dir que ho fiem a llarg termini. Almenys que sigui dit que no a tothom li semblava bé allò que passava. Si d’aquí a vint anys, trenta anys o cent ha de venir una altra gent com nosaltres, que no s’hagin d’inventar la tradició de zero, que diguin: aquí hi ha una continuïtat del país que volem. És modest, no m’ho han dit mai, però és el que tenim a l’abast.

—El 2027 és la vostra pedra de toc. Anireu a les municipals?
—Al congrés vam aprovar que si hi ha eleccions anticipades ens asseurem a veure què volem fer, però el que segur que preparem són les municipals del 2027. Perquè si l’endemà de les municipals ens despertem en 20, 30, 50 o 700 regidors a Catalunya, sobre això es construeix un moviment nacional.

—Quan vàreu tornar de Nova York crèieu en la importància de guanyar Barcelona?
—No estirarem més el braç que la màniga. Si creiem que hi ha possibilitats hi anirem, si creiem que és llençar recursos, no. Les nostres campanyes es financen perquè la gent fa un esforç per a posar-hi calés, no els malbaratarem. Hem llançat una campanya per buscar líders municipals. Tenim presència de gent a seixanta municipis, alguns regidors de candidatures independents o altres partits. A Barcelona, que és on tenim més militants, anem als consells de barris, a associacions de veïns i entitats i preguntem en què podem ser útils. Sobre això, provem de crear un moviment polític. Si dóna fruit, anirem a totes.

—Si us presenteu sereu candidat?
—Ara mateix molta gent m’ha dit: penses més bé que no aconsegueixes aixecar vots. Jo escolto! De moment, tot l’esforç l’he posat en aquest espai polític que el país necessita que existeixi. Sí això porta al fet que els candidats siguin uns altres, endavant! Si al final faig el pas endavant jo, el faré, però ara no puc dir res més. Em sap greu respondre així perquè no m’agrada gens quan ho fan els polítics, però no vull dir allò de “no descarto”, ni el “segur que no” com Ada Colau, que després va dir que sí, perquè seria mentida.

—No podem acabar l’entrevista sense parlar dels Estats Units. Els demòcrates també són responsables d’això que passa?
—Els demòcrates han passat vint anys encenent focs a tot el món i ara, per apagar-los, els americans han triat un piròman. La suma d’aquests dos elements junts fa complicat saber que passarà.

—I els catalans com ens ho hem de mirar?
—A mi m’agradaria que ens ho miréssim des de la perspectiva dels nostres interessos. Un món una mica caòtic ens podria anar bé si tinguéssim un lideratge disposat a encarar-lo.

—No sembla el cas.
—El lideratge de Salvador Illa i el dels partits independentistes van cap a l’estabilització. L’obsessió d’Illa, i fins i tot de Puigdemont quan fa tweets, és que no ens agafi el caos. I les forces d’estabilització que ara mateix tenim a Europa són contràries als nostres interessos i a la nostra llibertat. Seríem un problema per a ells. Això ens col·loca entre un món que es va tornant agressiu i difícil i un lideratge disposat a pagar amb la nostra llibertat perquè aquests que són agressius no guanyin. Això a mi em preocupa molt. A mi Trump no m’agrada, ni m’ha agradat mai, però també és cert que els demòcrates s’havien acostumat a la seva manera de veure el món amb una normalitat imposada. I que un boig arribi i ho cremi tot té un punt refrescant. Ara aquest punt refrescant és inofensiu o arrossega el món cap a una erosió dels principis democràtics? Sembla que és això segon. Això ens hauria de preocupar una mica. El que és bo de recordar és que això s’acaba, li queden tres anys i després veurem què passa. Els Estats Units si alguna cosa van demostrar en el primer mandat de Trump és que són més forts que els seus polítics.

—De Vance, vós que vau fer el pròleg del seu llibre, us pensàveu que acabaria essent mai vice-president de Trump? Que consti que a mi també em va agradar el llibre.
—De Vance, allò que realment m’agradava era una frase que va fer sobre Trump boníssima. Va dir: “Trump és heroïna cultural.” És boníssima, és la millor definició que s’ha fet sobre Trump. Ell ha acabat venent aquesta heroïna cultural, perquè sap que és addictiva. En el seu llibre es veu que Vance és el típic nen nascut en una casa abusiva, amb maltractaments, pobresa i aquest cinisme que surt de la desesperació, que explica molt bé per què certs sectors decadents de la societat americana van acabar passant de ser típicament d’esquerres a ser típicament de dretes, fenomen que s’ha vist a tot occident i també passa a Catalunya. Això ho explica molt bé. Però, en el seu cas particular, és aquest tipus de nen que creix llegint molt bé cap a on ha de tirar per sortir-se’n. Quan li van fer la pressió a Ohio perquè es passés al trumpisme i va veure que allà hi havia la seva supervivència, va tirar cap allà sense escrúpols. Ell ho explica bé, però crec que també hi havia aquest càlcul que, si no és cínic, surt d’una desesperació de nen de casa violenta. Això és el que explica millor a Vance.