Sandra Monfort: “Vull poder cantar en valencià tranquil·lament, sense haver de parlar activament de política”

Una de les cares més visibles del panorama musical del País Valencià, Sandra Monfort, ha presentat un nou EP. La mona de nit és la cara B i nocturna de La mona, el disc anterior. Cinc cançons i una coda conformen el nou treball de la cantant de Pedreguer (Marina Alta), una fusió entre festa, malenconia, cultura popular, bakalao, electrònica i sons tradicionals. Evoca la nit, el desig i l’alliberament, però mantenint un punt íntim i introspectiu. Reivindica la celebració sense perdre arrels, després d’haver travessat un càncer de pit i haver-se recuperat. De fet, aquesta setmana rep l’última dosi del tractament. A més, el 31 de gener Sandra Monfort, Selma Bruna i Clara Fiol van dir adeu a Marala, en un emocionant concert a l’Auditori de Torrent (Horta Sud). Corona de flors inclosa. L’artista parla sobre el nou EP, reflexiona sobre la malaltia i la mort, les pressions de la indústria i els atacs de la dreta contra la llengua.

—Quina diferència hi ha entre La mona de nit i La mona?
—La mona, per a mi, és molt diürna. Si fora un paisatge, m’imagine l’horta valenciana, verda, amb el cel blau radiant, el sol radiant. I volia fer la cara nocturna, quan cau el sol i totes les lleones eixim a passejar al carrer, agarrades de bracet i ens n’anem cap al club, al nostre moment ritualista de xerinola, de celebració. Com una espècie de ritual d’alliberament en què deixes anar totes les penes, tots els dolors i això ho transformes en ball, en germanor, en col·lectivitat, com passa quan vas a ballar amb les teues amigues.

—Ací us heu escabellat…
—Aquest EP el vaig produir i compondre en un moment bastant turbulent, però alhora amb molts matisos d’alegria, perquè m’acabaven d’operar d’un tumor a la mamella i m’havien dit que estava neta. Aleshores estava amb moltíssima xerinola al cos, però també: hòstia, fa quatre mesos que m’han dit que tinc un tumor. Tot el que havia passat era un embolic emocional molt totxo que no sabia gaire ni explicar. Les cançons van ser el vehicle amb què vaig poder posar ordre a tot el que sentia, des de la celebració d’estar curada fins a la por de la mort i al dolor d’haver patit una malaltia que m’ha fet reflexionar molt sobre el regal que és estar viva. Aquestes cançons han sigut com un diari al qual aboques tot el que sents dins sense que tinga una forma, un contorn o un ordre. Saps aquests escrits que els lliges al cap d’un any o dos i comences a entendre alguna cosa? Dius: “Ah, d’acord, ara entenc per què em passava això, per què em passava allò altre.” Crec que aquestes cançons em donaran això. Encara ni les entenc, van ser com eixa vomitada diària, que a poc a poc m’ajudaran a donar forma a tota aquesta etapa de la meua vida que ha sigut molt intensa i forta.

—Durant el càncer, ni tan sols vau deixar de fer concerts.
—No, perquè m’agrada fer concerts. La meua faena m’encanta, gaudisc molt pujant a l’escenari, performant aquest personatge que és la Mona. Òbviament, va haver-hi aquest diàleg dins meu, aquest debat de: pare de fer actuacions, demane la baixa i estic a casa, o continue. Recorde que vaig fer unes quantes actuacions just després de diagnosticar-me’l i vaig sentir que em feien bé, eren l’única hora en tot el dia que no pensava que tenia un càncer de mama. Simplement vivia el present i gaudia del moment.

—Com ho va viure el vostre entorn?
—La meua família em va respectar moltíssim. Cada decisió que vaig prendre, la van respectar i em van donar suport del principi al final en tot. De fet, venien a veure’m als concerts, m’han acompanyat moltíssim durant tot aquest procés. Les meues amigues també, i he tingut molta sort. Això també ha sigut una de les coses més precioses que m’ha donat aquesta malaltia, perquè t’adones de moltes coses que potser sense tindre la mort tan a prop no veus, i he sentit moltíssima gratitud. Malgrat haver sigut un any intens, ha sigut un dels més preciosos de la meua vida també, perquè he pogut valorar qui tinc al meu costat i què és allò que realment importa, que és viure tranquil·leta i envoltada de gent preciosa.

—A l’EP també parleu de la mort. Quina relació hi teniu ara?
—Ha sigut curiós perquè venia de fer un disc amb les meues Marala que parlava de la mort. Sense entendre-la molt bé, soles des de voler apropar-nos a la mort perquè sembla que no siga una cosa nostra. Ningú no pensa “demà em puc morir”, però és que pot passar. Veníem de fer molta exploració de com parlen les cançons tradicionals sobre la mort, com parlen les nostres àvies sobre la mort. La meua tracta la mort amb una naturalitat increïble. “De deu companyes que érem, sols ens en queden dos. Totes han anat caient pel camí.” És que parles de la mort de les teues companyes, però amb una frescor i una naturalitat que tant de bo jo poguera viure-la així, sense que em fera tant de respecte. I just després em diagnostiquen això i de sobte sents que la mort és amb nosaltres, agarradeta de la mà tota l’estona. Tinc molta por de morir-me encara, no m’ha passat.

—…
—El càncer és una malaltia que et pot conduir a la mort si no té un tractament i un diagnòstic a temps. A mi me’l van diagnosticar quan estava localitzat i controlat, però si ho haguera deixat passar un temps i no haguera insistit que tenia un petit bony a la mamella que creixia, no sé, potser hauria sigut massa tard. A més, era un tumor dels més agressius que hi ha. Tota aquesta reflexió, hòstia, ha sigut intensa. I ara tinc cada volta més ganes de viure i reconec la vida com si fora el regal més preciós que m’han oferit. Òbviament, encara tinc por de la mort, però supose que he fet unes passetes per a apropar-m’hi, i que hem de conscienciar-nos que és possible en qualsevol moment.

—Tampoc no ho vau dir públicament, fins que no vau saber que estàveu bé…
—Sí. Quan m’ho van diagnosticar, tot el món em deia: “Bé, ara com ho comunicaràs al públic? Com ho comunicaràs a la gent en general? Al poble?” Perquè el poble s’ha d’assabentar de tot. Vaig començar a comunicar-ho a la gent més propera, primer a la família, després a les amigues, i vaig notar com una mirada de pena, que jo sé que és amb l’amor, però aquesta mirada de: “Ai, pobreta.” No em sentia còmoda amb aquestes mirades, i més havent pres la decisió de continuar actuant. Una amiga em va dir: “He patit tot el bolo, vaig anar a veure’t i no podia deixar de pensar que tenies càncer de mama i no podia gaudir de veure’t en concert, patia.” Dic: jo no vull que passe això. No vull ser “la cantant amb càncer de mama”. No, vull poder fer la meua música tranquil·lament i que la gent que vinga a veure’m simplement la reba sense aquest condicionament. Per salut mental vaig decidir de no contar-ho.

—Com us heu trobat amb tot el procés?
—He tingut molta sort. Els metges, fins a l’últim moment, no sabien si fer-me químio o no. Van començar amb un tractament que no provocava tants efectes secundaris. I va resultar que vaig arribar a l’operació completament neta i no va fer falta. Els únics efectes secundaris que tenia la injecció era diarrea. Llavors he sigut una “gossa” amb diarrea durant un any. Però, xica, no em puc queixar. M’he sentit bé, forta. Hi ha com aquesta mentalitat que quan estàs en un tractament oncològic has de quedar-te a casa, descansar. I el meu metge em va dir: “Et recomane tot el contrari, tingues una vida activa, intenta portar la teua vida amb normalitat.” Vaig meditar cada dia, feia gimnàstica, i m’ha anat molt bé tot això, aquesta disciplina de fer passar el benestar i la salut davant, perquè moltes vegades deixem passar la faena davant el nostre benestar. Ens hem de responsabilitzar d’això; si no acabarem totes bogíssimes i fatal del cap, perquè aquest sistema capitalista ens hi arrossega. És un gest revolucionari i anticapitalista responsabilitzar-te del teu benestar i decidir què vols fer. Avui m’organitze i me’n vaig a la muntanya o a la mar amb la meua amiga i prioritze el que realment em fa bé al cos. Vaig a espaiet, a poc a poquet. Això és un acte preciós que, a més, és radical també avui dia.

—Tornant a l’EP, com conviuen la cultura popular dels pobles i les dissidències?
—Jo em considere una orgullosa i abanderada de la cultura popular valenciana. M’encanta tot l’imaginari dels nostres pobles, tot l’imaginari de la paella, del comboi, aquests rituals que fem els valencians, l’humor valencià per bandera, sempre com a guia per a curar-nos tots els traumes i tots els dolors. Funcionem molt a través de la col·lectivitat, del comboiet. Tot aquest imaginari col·lectiu dels pobles m’encanta, però alhora també vull crear escenes en què estiga travessat per les xiques xules, queer, les dissidències. Hem de crear una convivència amable entre tota aquesta cultura popular de poble que a vegades té alguna cosa també com ronyosa. Perquè l’esmorzaret és de totes, xica, no és només dels homes heteros que treballen a la fàbrica. A les xiques xules també ens agrada menjar-nos un bon entrepà de llomello amb picadeta i un bon carajillo.

—Ara com ara, sou una de les cares més visibles de la música al País Valencià. Les àvies del poble, què us diuen?
—[Riu] Dona, és que moltes voltes les àvies són molt més obertes que els joves. M’he trobat moltes senyores que els encanta aquesta mirada més global, més oberta, i que se senten orgulloses que les xiques xafem fort els escenaris, que hi haja moltíssima més diversitat. Tenim aquesta concepció del pensament tancat dels pobles i les amigues de ma mare estan desvanides de veure dones als escenaris, de veure penya queer. Que bonic, no? És necessari que això arribe també als pobles, que no només estiga centralitzat en les capitals, sinó que arribe cap a fora, a les perifèries, que s’expandisca i que cresca a tot arreu.

—De fet, cada vegada s’hi veuen més dones. Com ho valoreu?
—Ja era hora. Ha tardat molt a arribar, perquè avui dia encara veiem cartells farcits de xics. Gràcies a la lluita feminista, que estem picant pedra dia i nit, ara estem trobant el nostre espai i estem entrant amb una gràcia, amb un talentàs i amb una desimboltura que al·lucines. Era molt necessari que passara, encara necessitem continuar “netejant” l’escena, perquè hi ha molt de xic heterot per allà dalt. Uf, aquest discurs ja va passar, amor. Ara ja posem damunt la taula unes altres coses que també són molt importants. I ací vinc jo a dir-ho ben alt i cridar-ho com una boja.

—El 31 de gener vau acomiadar Marala. Vau dir que no podíeu complir allò que us exigia la indústria sense sacrificar la vostra salut mental. Què va significar prendre aquella decisió?
—Va ser una decisió col·lectiva perquè el projecte anava agafant unes dimensions que ens costaven de sostindre. Gravar un disc és caríssim. Nosaltres, tot i vendre entrades, continuàvem essent precàries, classe treballadora, continuàvem patint a l’hora de pagar el lloguer, i els escenaris són sacrificats. Has de viatjar molt, has d’exposar el teu cos i a vegades no estàs bé per a exposar-lo. Individualment, cadascuna ha anat passant el seu procés. Jo he tingut càncer i he portat tres empreses endavant: la meua tota sola, Marala i la malaltia. De sobte, era molt complicat continuar, no ens aportava tant emocionalment per a haver de sacrificar tantes coses i per a continuar tenint l’aigua al coll econòmicament. Vam dir: “fins ací hem arribat”, i va ser molt bonic. Quan estàs en un moment com aquest, que el projecte funciona i que vens totes les entrades i que tot el món et diu “m’encanta el teu grup”, la inèrcia és continuar, però si això vol dir sacrificar la nostra salut mental, quin èxit tens? Per a nosaltres prendre aquesta decisió va ser com una manera de cremar la falla quan més bonica és, desmuntar el concepte d’èxit que ens havien venut i amb el qual no empatitzàvem. Jo vull unes altres vies, vull fer el que m’abelleix des de la calma i des d’un altre lloc.

—Parlàveu, concretament, “d’èxit precari”.
—Va ser un concepte que ens vam inventar Marala. Tens èxit als ulls dels altres, però tu, internament, t’estàs tornant boja. És èxit per a la societat dins dels marges, dins dels patrons de l’èxit que ens han venut, però no té cap sentit. Com no en tenen moltíssimes coses que ens han venut. L’amor romàntic tampoc no té sentit. Hem de buscar altres fórmules, destruir tots aquests patrons o conceptes purament patriarcals, capitalistes i catòlics, i crear-ne uns altres que ens vagen millor i que ens siguen més amables per a viure més tranquil·les. De sobte, no teníem ajudes al País Valencià perquè ha entrat un govern que ens les ha retirades totes. Si nosaltres hem pogut fer discs fins ací, en part era perquè teníem ajudes que ens donaven una miqueta d’empenta. Ens estan expulsant dels escenaris i de tot arreu perquè és inviable dedicar-se a la música si no tenim una miqueta de suport institucional. I més si fas música en valencià. Si no ens donen suport ací al País Valencià institucionalment, si ens volen privar el valencià de les nostres escoles, on cantarem en valencià? On educarem els nostres fills en valencià si no és ací?

—I quin balanç en feu, del panorama cultural actual?
—Ens ho estan posant complicat. El poble valencià té una història d’opressió a la nostra cultura de fa anys, i sabem com fer-ho per a crear aquesta contrapolítica des de baix, per a poder reivindicar la nostra cultura, els nostres drets. Hem de continuar-ho fent, mobilitzant-nos, associant-nos, ajuntant-nos entre totes i d’aquesta manera crear pressió perquè ens han llevat les ajudes a la producció d’espectacles de música en valencià, ens volen traure el valencià de les nostres escoles i, ostres, jo vull poder estimar en valencià, poder expressar-me en valencià, poder cantar als escenaris en valencià. Les dretes governen ara molts ajuntaments, la major part de la programació no serà de cantants en valencià. Convidaria la gent que anara a veure concerts en valencià, que fem pinya, per favor, per reivindicar el que és nostre, que ens ho volen furtar, i és terrible. Hem de posar-hi la consciència.

—Molts grups ho han deixat, de fet…
—Ens fan la vida impossible. La gent moltes voltes es queixa: “per què ho deixeu tots? Ens deixeu orfes!” Pregunteu-vos per què ho deixem. És molt hostil dedicar-se a la música en un lloc en què no et donen suport institucional, en què no et contracten, no fan circuits de música en valencià, et tenen com l’últim mico. És molt complicat remar sempre contra corrent, aquesta sensació de lluitar contínuament. Jo també vull poder cantar en valencià tranquil·lament sense haver de parlar activament de política, vull poder cantar de banalitats, normalitzar la nostra llengua també en la música, i que no siga aquest gest lluitador tota l’estona. Però és que si no ho fem d’aquesta manera, ens ho prenen de tot arreu.

—Voleu afegir-hi res?
—Que tenim una cultura preciosa. Ho hem de recordar, perquè això ja ho sabem. Tenim una llengua preciosa i volem llançar-la com una llavoreta al vent, que s’escampe pertot arreu i que florisca, perquè no farà mal a ningú. Al contrari, és pluralitat, és color. Veure el valencià com una llavoreta que s’escampa i creix com floretes és l’exemple perfecte per a acabar aquesta entrevista. Aquest és el nostre valencià preciós. Un beset a tu, al País Valencià, a la cultura valenciana, i a mosatros, per valencianes.