Albert Sánchez Piñol: “Del meu temps al Congo no ho he explicat tot, perquè em matarien”

L’antropòleg i escriptor Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) acaba de publicar Les tenebres del cor (La Campana), un relat trepidant sobre l’obsessió i la fascinació d’explorar els mal anomenats pigmeus africans. Ell mateix ho avisa d’entrada: s’hi barregen la ciència, la fantasia literària i les memòries personals. A la primera part del llibre, l’autor explica les històries d’exploradors com Paul du Chaillu, Georg Schweinfurth, Paul Schebesta i Colin Turnbull, que s’endinsaren a la selva africana per trobar-hi meravelles. A la segona, hi detalla la seva estada al Congo durant la segona meitat dels anys noranta. Hi havia anat a fer informes per a una ONG i va acabar convivint amb els mbuti, que li van trasbalsar la mirada per sempre més, també sobre Catalunya, i li van plantar la llavor de l’obra literària posterior.

—Els pigmeus existeixen?
—Existeixen com a creació o projecció literària d’occident. Els pygmaios eren els follets dels antics grecs, citats per Homer a la Ilíada. La nostra mitologia sobre els follets diu que viuen en bolets i porten barretina. La dels antics grecs diu que estaven en guerra amb les grues, uns ocells que vivien més enllà de l’horitzó. Al segle XIX, Georg Schweinfurth, un home molt culte, descobreix que els pigmeus d’Homer són a l’Àfrica profunda perquè li han parlat d’uns senyors molt petitons i les grues hi migren. És una bestiesa científica, però els científics sempre tenen els prejudicis de la seva època. De Schweinfurth s’ho creuen tot i, en canvi, no fan ni cas de Paul du Chaillu, que els havia descobert abans, perquè és negre.

—I qui són, en realitat?
—Sota el nom de “pigmeus” agrupem un conjunt de poblacions que van de la costa atlàntica als Grans Llacs. [Riu] És com si algú digués que de Portugal a Finlàndia hi viuen follets i això passés a la història. Home, no. Hauria de ser un terme extirpat, perquè no fa cap bé a ningú.

—A ells els molesta, aquest terme?
—No. El tenen assumit. A la República Democràtica del Congo, legalment consideren que els pigmeus són els primers habitants. En canvi, hi estan molt discriminats. Per a descriure-ho d’una manera totalment antiacadèmica, la majoria d’africans tenen dels pigmeus la imatge que els nostres avis tenien dels gitanos. Anomenem pigmeus un conjunt de poblacions que entre elles ni tan sols es coneixen. L’única cosa que tenen en comú és que vivien dins el bosc abans de l’arribada dels bantús.

—Expliqueu que el grau de mestissatge ja és tan alt que en alguns casos ni tan sols és vàlid d’identificar-los amb el fenotip amb què tradicionalment han estat identificats.
—Sí, hi ha molt de mestissatge. Jo estava en una zona de frontera en què la selva anava retrocedint. Forma part de l’encant del llibre, crec, fins a quin punt això és projecció de l’autor. Però és així: són en un procés de mestissatge inevitable. Ningú no els té comptats. Jo volia estudiar la identitat dels mbuti, que és el nom real del grup amb qui vaig conviure, i trobaves un fenomen molt curiós: com més barrejats, més renaixia aquesta identitat.

—Com va ser, aquell dia de 1996 en què vau veure un mbuti per primera vegada, en un bosc a l’oest de Kirumba? Què vau sentir?
—No es pot explicar. Va ser una experiència més enllà de les paraules. Per això m’ha costat tant d’escriure aquest llibre. Sabia que seria un fracàs. Has de comptar amb la indulgència del lector per a reconèixer el teu esforç. El seu fenotip és realment extraordinari. No és comparable amb el fet de veure’ls en un documental. No és que siguin petits, és una altra estructura. Ni tan sols són negres, com sembla en les imatges filmades. Són més aviat vermellosos. Riu-te’n, dels hobbits. Són molt més diferents. A més, jo era al Congo per una altra cosa. I es va produir un fenomen molt curiós, que després vaig saber que en antropologia és estipulat: com que vas a buscar gent rara, quan trobes algú tan estrany, la teva capacitat de judici s’ensorra. Et cauen totes les armes psicològiques per a prejutjar algú. És un fenomen meravellós que dura res, fraccions de segon.

—Després hi vau conviure un temps.
—Hi vaig fer tres viatges, el 96, el 97 i el 98, i m’hi vaig estar uns mesos. Però el viatge que explico al llibre és dimensional. Els mbuti són una porta dimensional, a un altre món. En un viatge dimensional, el primer que perd sentit és el temps. La prova és que Du Chaillu, el primer personatge que retrato, els devia conèixer dues tardes. La seva empatia amb ells és molt gran i fa unes pàgines d’una bellesa etnogràfica esplèndida. En canvi, Putnam s’hi passa vint-i-tants anys i no és capaç d’escriure ni una sola pàgina. El temps no compta, compta la voluntat. Si hi vas com a turista, veuràs senyors petitons. Si dius “qui són aquesta gent?” i t’hi quedes a viure un temps, dic, com Rimbaud, que se’t desarrengleren tots els sentits.

—En la convivència els vau desmitificar?
—I tant. Havia de combatre molt la síndrome d’Estocolm, perquè passen coses al·lucinants. Hi havia de tenir empatia, no simpatia. No és igual. Empatia és la capacitat de posar-te en el lloc de l’altre per entendre els seus actes. Simpatia és aprovar-los. Com a antropòleg, igual que els periodistes, això és una batalla constant. Hem de tenir prou empatia per a entendre Rússia i Ucraïna o els hutus i els tutsis, però no simpatia pels actes moralment reprovables. La gràcia és que és una societat totalment diferent de la nostra. Un antropòleg aquí se’n pot anar a fer estudis de grupuscles de lesbianes de l’Esquerra de l’Eixample, però no és com anar-te’n a una societat paleolítica. Tot és diferent: el concepte del temps, de l’arquitectura, de l’amistat, de l’espai. Jo intentava reconvertir tot interrogatori en diàleg, perquè em sembla més democràtic i perquè funciona millor.

—Heu fet un seguiment per saber com els ha afectat la globalització i la digitalització?
—No ho puc fer! Perquè no hi ha informació. Em faig un fart de buscar-ne, però no hi ha res. A ningú no li importen els pigmeus. Ni als congolesos. La gent que es troba en contacte amb ells a la selva no penja res a internet. M’he de fiar de fonts terciàries que tot sovint s’equivoquen. I ara, a més, no recomano a ningú d’anar-hi. El meu tercer viatge el vaig fer en guerra, i no passava res. Jo era invisible, entre ells. Hi ha un mapa del 2022 en què es veu que a Kivu, la província de més a l’est, hi ha cent vint grups armats.

—No hi ha gens d’èpica aventurera, en el vostre relat.
—Al contrari. Era un esforç premeditat. No vaig sentir mai la selva com un lloc inhòspit, la natura de Moby Dick. No és això. Està tot tan culturitzat… On arriba l’home, la natura esdevé cultura. A la selva, n’hi ha prou si saps quatre paràmetres que no surten mai a les pel·lícules. És com una xarxa: els nusos de la xarxa són pobles i el fil que els uneix, els camins. I no surts del caminet, perquè no hi ha res! De fet, és perillós, perquè la gent es pensarà que ets un fantasma o un criminal i et poden llançar una fletxa al cul.

—Amb prou feines s’hi senten sorolls d’animals, ja, dieu.
—Els han pelat tots! Ja els havien matat tots els caçadors furtius per a vendre’ls al mercat. Era una selva degradada. La selva no té fondària. No és més feréstega i ferotge com més t’hi endinsis. Això només passa a la literatura. A la pràctica és una xarxa.

—Dieu: “Tu ets tu i, al Congo, ets un altre.” Vós qui éreu?
—Normalment, en un viatge, obres l’espai en tres dimensions. En segons quins llocs, n’obres una altra, que és el temps. El Congo era molt medieval per als nostres termes. Els dos únics poders reals eren l’església i el senyor de la guerra. Encara hi ha una cinquena dimensió, en llocs així: l’escala social. Aquí, jo era un auxiliar administratiu. Allà, tenia quatre persones al meu servei. I et tornes un tirà! T’hi tornes! No sóc així, jo. No ho he explicat tot, perquè em matarien. Hi ha una censura. Jo, al Congo, era un Kurtz tragicòmic. Tots us hi tornaríeu. No et pots rentar els calçotets, ho ha de fer algú. No és que et caiguin els anells! És que, per a ells, un blanc no ho fa, això. I has de contractar algú. És constant. Àfrica torna tothom culpable. Hi facis el que hi facis, seràs culpable. Ho vaig veure en un dels meus primers viatges.

—Què va passar?
—Era a Moçambic, això. Tenia una mainadera. Vaig demanar: “Què cobren, aquí, les mainaderes?” Una misèria. Doncs, no. No em dóna la gana pagar una misèria així. No sóc un explotador. Què va passar? Que aquesta dona, amb la pasta que guanyava, es va fer la reina del poble. Va guanyar un prestigi. El seu home se sentia humiliat. Quan me’n vaig anar, gairebé la maten de la pallissa.

—Voleu dir que és molt difícil d’imposar-hi els nostres principis ètics.
—No, és que no ho hauríem de fer. És la diferència entre els missioners i els antropòlegs. Els missioners diuen: “Jo tinc una cosa que vull donar a aquesta gent.” Els antropòlegs diuen: “Aquesta gent té una cosa que jo vull que em donin.” Informació, saviesa, el que sigui. És un conflicte etern. Hi vas amb els teus valors, però si no aprens a relativitzar-los encara fas més desgràcies. Aquesta mainadera gairebé la dinya, de la pallissa. M’ho van explicar després.

—Aquests episodis en què havíeu de relativitzar coses tan grosses no us han causat neguit o penediment, després?
—No, en absolut. Ets un altre i n’has de ser conscient. Hi ha gent que perd la xaveta. Forma part de la desgràcia i de l’encant de l’Àfrica profunda. Tot hi és fugaç. Les coses neixen i es moren i no passa res.

—Què us diferencia dels exploradors dels segles XIX i XX que retrateu a la primera part del llibre?
—No m’hi puc comparar. Eren uns colossos, tant si hi estic d’acord com si no. Jo podia explicar la vivència interior del treball de camp antropològic. Bàsicament parlo de lírica, no d’èpica: de les coses que em passen quan estic amb aquesta gent. Per això no necessites grans aventuretes, sinó haver estat amb ells i tenir una sensibilitat literària per explicar-ho. Però la meva experiència és ínfima.

—I què hi teníeu en comú? L’enlluernament?
—Sí, que tots ens quedem atrapats en aquesta alteritat que acaba essent una projecció dels teus desigs i d’allò que hi vas a buscar. N’hi ha un que troba els pigmeus al centre d’Àfrica perquè la seva cultura clàssica li diu que potser sí que són allà, i els troba. A un altre l’envien a buscar Déu, el monoteisme primordial, i troba Déu al cor de les tenebres! Un altre hi troba el paradís gai! És així, fan projeccions. Jo hi anava advertit, perquè els havia llegit a tots. I hi acabo trobant catalans.

—Catalans?
—La teva identitat, vulguis o no, la portes amb tu i l’acabes projectant. Només un català pot veure allò d’aquella manera. L’anàlisi que faig dels mbuti és molt similar a allò que passava a Catalunya en aquells moments. O ara mateix. Una societat cada vegada més híbrida, on això no rebaixa la força identitària, sinó que la duu cap a una col·lisió amb el poder que regna. Hi ha pigmeus més alts que jo amb un discurs indigenista, modern, que no tenen els qui estan més penjats a la selva. A aquells no els importa en absolut, la seva identitat. Estan massa preocupats sobrevivint. En canvi, els qui s’han hagut de fer aquesta pregunta reivindiquen un món que ja no existeix! Com una part del catalanisme, que continua essent essencialista. Reivindiquen un món del Pirineu i de barretines que no va existir mai, que el va recrear Vayreda, però falsificant! Vayreda no pintava les fàbriques del Ter!

—Interessant, això: el mestissatge no aigualeix la identitat sinó que l’enforteix.
—És clar, per a mi sempre ha estat la tesi catalana. Què t’ha de dir un Sánchez Piñol? Som una societat molt mestissa, molt! El meu avi es deia Sánchez Montón i no sabia parlar castellà. Els nostres valors s’han recreat en la integració de totes les capes migratòries que han vingut. Integrar per la causa. Això mateix passava als mbuti. He estat en campaments que em deien: “Som el que vostè vulgui. Mbuti, pigmeus, africans, congolesos.” Tant se’ls en donava. Quan es fan la pregunta? Quan veuen que una identitat que no han defensat mai és agredida, que la seva forma de vida desapareix.

—I amb la llengua? 
—Els grups de pigmeus parlen l’idioma del veí. Per als catalans, en canvi, és la senya d’identitat. Per què passa, això? Perquè l’economia dels mbuti, el seu sistema de parentiu, la religió, la relació amb la natura, són totalment diferents de les d’un bantú. L’idioma els serveix per a comunicar-se, però estan completament separats. Un lampista, un taxista o un periodista de Barcelona o de Madrid tenen problemes molt semblants. La cosa que ens diferencia com a comunitat nacional és bàsicament l’idioma, per això el defensem tant. Quan s’acaba la selva i els mbuti han de passar de nòmades a sedentaris, de caçadors han de passar a agricultors i la barreja és tal que els bantús els imposen les creences dels avantpassats, ells diuen: “Què passa, aquí?”

—I hi ha un replegament?
—No! El replegament és una opció, però no. Els mbuti integren els bantús i recreen una cosa que ja no és la que era, però la defensen. Si s’ha acabat, la selva! No hi ha animals per a caçar! Mitifiquen un món antic que ja no existeix. És molt semblant a coses que passen aquí. Recreem un nacionalisme modern que té elements del passat però, en general, no som identitaris en un sentit essencialista. Com ells. Pigmeus més alts que jo reivindicant un món mbuti que no existeix i que no existirà, perquè no hi ha marxa enrere.

—Aquí torna a aparèixer molt la idea dels altres, que és molt recurrent a la vostra obra. Avui som dins una espiral molt individualista.
—Sí i no, perquè el conflicte amb l’altre també és molt punyent. Ara surten aquests d’Aliança. És ridícul, perquè als ulls d’un mbuti som el mateix! Quina diferència hi ha entre un cristià i un musulmà per a un mbuti? És un dels grans favors que m’han fet: veure el món des d’una perspectiva mbuti. És molt enriquidor. Allò és diferent! Viure en una cabana sense portes! Però què fan de diferent els musulmans de casa nostra? Són unes minúcies que jo no podria explicar a un mbuti. “És que hi ha noies que van amb un mocador al cap!” Ni ho entendrien, quin és el conflicte. I jo tampoc! Perquè penso com ells. Hi veig ganes de fer de l’alteritat un mecanisme d’exclusió. Suposem que és una gran imposició que una noieta vagi amb un mocador. Això ho ha de dir la noieta, d’entrada. Però quan un noi jueu entri a classe li abaixarem els pantalons per a veure si té la tita tallada? Si portar un mocador al cap és gravíssim, imagina’t que et tallin la punta de la tita! Ah, no, això no. És una frontera selectiva. I sempre va cap als de baix.

—Hi veieu un retorn d’ideologies passades?
—No crec que sigui feixisme clàssic, tot això que ve. Dir-ne així embolica la troca. És un altre fenomen que hi té lligams, però que és diferent. Bourdieu ho va estudiar molt bé: la classe obrera es castiga a si mateixa i vota els seus opressors. És senzillíssim. Això sí que ho tenen en comú amb l’extrema dreta de sempre a tot arreu: agafen els grups més dèbils per a responsabilitzar-los. Posem d’exemple Ripoll. Podem mirar quants diners recollits amb els impostos van destinats als immigrants il·legals, sí. Ara, seria millor que miréssim alhora quants diners dels ripollesos van a parar a les empreses dels grans oligarques espanyols com Florentino Pérez, que s’enriqueix gràcies als ajuts estatals, basats en els impostos dels ripollesos.

—Tot amb tot, la sensació que la teva identitat cultural, per construïda que sigui, camina cap a la desaparició causa por i vertigen. Amb això hi empatitzeu?
—Sí, sí. Al llibre explico que malament que em cauen els “ciutadans del món”. És la pitjor imposició d’una identitat cultural. Una identitat que es creu per damunt de les altres. Un català que no es creu espanyol o un espanyol que es creu català, fins a cert punt, poden dialogar. Però com dialogues amb algú que et diu que tots sou inferiors? Hi ha un moment que explico que el meu personatge, borratxo, observa els mbuti que l’envolten, rient, ballant, disparant a l’aire. Allà m’adono que el problema no és el cor de les tenebres sinó les tenebres del cor. I s’esvaeixen quan coneixes l’altre. Com una boira. Si aquesta gent que té tanta mania als musulmans els conegués, se n’adonaria. La gran majoria de problemes identitaris que tenim no són culturals, sinó polítics.

—Sempre heu estat obsessionat amb els marcians. Com és que, interessant-vos tant els altres éssers humans, us fascini tant una figura no humana?
—Si investiguéssim les nostres pulsions infantils, tots veuríem que les hem projectades a la vida adulta. Moltes de les nostres passions i gustos vénen de la infància. L’antropologia em va intel·lectualitzar aquesta pulsió infantil per aquella frase que hi ha uns altres mons, però són aquí. Estic convençut que el dia que trobem habitants d’Alfa Centauri s’assemblaran més a nosaltres que els mbuti, perquè si ens trobem per una emissió de ràdio o alguna cosa així voldrà dir que hi ha hagut una convergència tecnològica. Em fascina la diferència, allò que és desconegut. Això pot ser terrorífic, el monstre, o un tresor, una meravella. Descobrir que l’experiència humana pot ser viscuda d’una manera que no té res a veure amb la teva i que s’hi pot ser feliç igualment és un viatge intel·lectual i sensorial extraordinari.

—Aquesta pulsió marciana infantil us ve d’una decepció amb els humans?
—No, de la incògnita, dels espais de misteri que hi ha en els primers relats infantils de ciència-ficció. Després ho intel·lectualitzes per a semblar més adult, però en el fons hi continua havent aquesta incògnita: què hi ha, més enllà? No m’interessen, les pedres. M’interessen les persones. No m’agradaria morir-me sense rebre un senyal del SETI, però crec que ens decebrà una mica. L’altre dia m’explicaven que a Papua Nova Guinea, en un tram de trenta quilòmetres tot al llarg d’un riu, hi ha tres poblats. En un hi ha igualtat entre homes i dones. En un altre hi ha una opressió total dels homes sobre les dones. El tercer és un matriarcat com no s’ha conegut mai. És brutal com construïm les nostres societats. Hem de mirar a sota, sempre. Sempre escric mirant als de sota.

—Avui no hi ha gaire gent que miri cap a sota, a Catalunya.
—Per això tot és tan avorrit. L’etnogènesi, com es fan les societats, com es recreen. Això és interessant. Com va sorgir el procés? Ningú no en parla! Tothom parla dels de dalt. Això és caure en la trampa del Miquel Iceta, aquesta concepció elitista de la política que la política la fan quatre senyors tancats en una habitació. La trampa de Joc de trons. Tenim uns relats molt reaccionaris. Allò que els molestava del procés era que vingués de sota, les manifestacions d’un milió de persones. Era això.

—Amb la mirada relativista de l’antropòleg, que només observa i no intervé, us ha estat difícil de no caure en el cinisme?
—Sí, ho entenc. El primer dia que vaig trepitjar l’Àfrica subsahariana ja vaig entendre que em tornaria culpable. Em vaig fotre una llagosta en un restaurant. Aquí no se m’hauria acudit mai, de demanar-ne una, però ho vaig fer. I vénen deu nens famolencs. Què fas? És irrellevant. Com t’has de fotre una llagosta mirant deu nens morts de fam? Però si la reparteixes ets un hipòcrita, perquè al país hi ha tres milions de nens morint-se de fam! Ho fas per apagar la teva mala consciència, però no soluciones res. Un cop has assumit això ja has fet bona part del camí. L’altra part del camí que et salva del cinisme de l’espectador és adonar-te que són fenòmens d’una gran magnitud. Tu no canviaràs una guerra. I això sempre ho he tingut molt clar. Ara, sí, és molt dur. Als antropòlegs no ens ho demanen mai, això. Sempre hi ha algú que diu: “I per què el periodista no abaixa la càmera i ajuda el nen mort de gana?” Aquest periodista potser hi ha estat tres hores, allà. L’antropòleg, potser tres anys.

—Quin impacte va tenir la vostra estada al Congo en l’obra literària posterior?
—Fins que no vaig escriure Les tenebres del cor no em vaig adonar fins a quin punt la relació que hi ha a La pell freda entre el faroner i el nouvingut té punts de connexió amb la meva relació amb el missioner del poblat mbuti. El conflicte sobre com hem de veure els altres. Hi ha una gran influència inconscient. M’agrada escriure llibres que no tenen veïns, que no saps si posar-los als llibres de viatges o d’aventures o de ficció. L’antropologia crec que m’ha donat un caràcter diferencial que ha fet difícil de catalogar-me en cap capelleta. Això també ho he pagat.

—A Victus hi ha alguna cosa del Congo?
—Hi ha un parèntesi molt llarg, però és la història dels de sota des de sota. Podria haver escrit la història dels de dalt, tancats en una habitació, decidint la guerra. No. Això va ser un fenomen essencialment popular i és explicat des de sota. És això que em fa un autor d’esquerres, i no pas assumir postulats marxistes. Mirar què fan els de sota. És on sorgeixen les coses interessants. Els de dalt ho xuclen o ho plagien. Els de dalt hi són perquè els sostenim nosaltres, i quan la societat es mou, intenten moure’s.