12.03.2025 - 21:40
Haver d’esperar entre dos mesos i tres per una primera visita a l’Institut Balear de la Salut Mental de la Infància i l’Adolescència (IBSMIA) a Menorca; trenta dies més, depèn de l’època, per a la primera consulta amb un psiquiatre; seguiments cada dos mesos o tres; i un sistema desbordat amb “llistes d’espera llarguíssimes”, atès que el nombre de professionals per a cobrir aquest servei són “mínims”. Aquests són alguns dels exemples que relata la presidenta de l’Associació de Familiars i amics per a la Salut Mental de Menorca (AFASME), Lina Salord. Les llistes d’espera són, ara com ara, insostenibles a l’illa i reclamen solucions.
No és tan sols un problema de l’especialitat de salut mental. La demora per a una primera visita amb l’especialista és de setanta-sis dies a l’Hospital Mateu Orfila de Maó, deu més que la mitjana de tots els hospitals públics de les Illes. Hi ha 8.157 persones que esperen aquesta primera cita. Si no és la primera visita, el temps de demora augmenta a 83 dies.
Els pacients de neurologia (175 dies) i els de l’aparell digestiu (137) són qui més han d’esperar per veure al metge. Entorn del 75% dels pacients de totes dues especialitats es troben amb una demora de més de seixanta dies, que és el límit establert per la sanitat establert en el decret de garantia de demora.
Però la realitat és pitjor per a alguns malalts. És el cas d’un testimoni que s’estima més no donar el nom: confessa que la situació és “desesperant”. Ja arrossega dos anys d’espera per a una cita a neurologia i també ha hagut d’esperar mig any perquè la derivassin a un altre hospital. Diu que té ganes de protestar, però ara com ara no vol donar-ne més detalls.
Més retard que el 2023
La realitat és que amb el pas del temps les xifres no han millorat en aquest aspecte: el primer d’octubre del 2023 a Menorca hi havia 2.678 pacients que esperaven més de seixanta dies per a una cita; doncs aquest mes de març n’hi ha 3.432. Quant als que esperen més de 180 dies per a una operació, l’octubre del 2023 eren tan sols 3 persones; ara, 84. Salord assegura que amb el canvi de govern no ha notat res.
“No podem esperar més, no volem ser ciutadans de segona”, va dir Joana Gomila, diputada de Més per Menorca, la setmana passada al parlament. Carol Marquès, del PSIB, hi afegia un exemple molt clar: “L’espera per al metge digestiu al Mateu Orfila s’ha multiplicat per 3,4 en només un any.”
Més dades encara: la demora per una cirurgia pediàtrica arriba avui a 131 dies i hi ha quatre infants amb una espera de més de mig any. El cas de cirurgia és el pitjor. Per a traumatologia i cirurgia ortopèdica, el retard arriba a 109 dies; i 56 persones també han d’esperar, almanco, sis mesos per ser operades.
Quant als metges d’atenció primària, els grups polítics han denunciat la saturació: han d’atendre més de 1.800 targetes sanitàries per cap. El parlament va aprovar una moció la setmana passada en què s’insta el govern a contractar, pel cap baix, deu metges d’atenció primària, fins a reduir la proporció de pacients a 1.500 per professional.
Apagar focs
Salord confessa que, vista la saturació que hi ha, fa la sensació que els professionals van apagant focs. A l’IBSMIA, diu, hi hauria d’haver dos psiquiatres i n’hi ha un. I la psicòloga va desbordada. “Estam esgarrifats de veure com funciona.” La conseqüència directa d’aquest desbordament, d’aquests retards, és “la medicalització” dels pacients. “Ens espanta la quantitat d’infants medicats que hi ha. I ja no diguem adults, per a tapar malestars”, adverteix Salord.
“Les famílies estan desesperades”, insisteix, perquè l’alternativa és anar a urgències. A vegades, és l’únic remei. “A vegades hi ha una descompensació –un brot– i no els volen ingressar. Tornes a casa amb una persona que no està bé.” També diu que poden estar hores i hores a la sala d’espera, conjuntament amb la resta de malalts: “Imagina com està la família, com està el pacient i com està la gent que hi ha devora.”
“Al cap de tres hores, ningú no li feia cas”
Salord, ella mateixa, ho va viure en primera persona, amb la seva filla, que va tenir un atac d’ansietat a Ciutadella. Va quedar molt rígida, van telefonar a l’ambulància per anar fins a Maó, a l’hospital. “Al cap de tres hores, ningú no li havia fet cas”, diu. La filla va dir a una infermera si li podien fer l’alta. La resposta va ser que se’n podia anar perquè ni tan sols li havien fet el paper que era a urgències.
Explica un altre cas, d’un malalt que havia d’ingressar després d’anar a urgències. El van donar d’alta quan la família se n’havia anat i el van trobar a la carretera de Maó a Ciutadella, tornant a casa.
Salord diu que les derivacions a Mallorca són “amb comptagotes” i que, en els ingressos a Menorca, els malalts aguts romanen medicats “sense poder aixecar un dit de la mà”, i els donen l’alta prest. “No volen ingressar perquè troben que hi ha massa gent. I el cost emocional del desplaçament a Palma per a les famílies és terrible”. “No hi vius, no pots deixar la feina. Què fas després? I Menorca està desbordada”, reitera.
